Per amor a l'art passo gana

Leer versión en castellano

Artistes reconeguts es mengen els mocs. Ara no faré una exposició dels noms de la gana perquè això no els faria cap bé. L’escarni morbós del mort de fam podria estendre’s per boques xafarderes en qualitat només d’anècdota, i això no ens interessa. Però àmpliament podria descriure situacions de misèria personal o de mínims, perquè deu de cada deu artistes es moren molt a poc a poc. I l’artista no és una raça, una espècie o una tribu diferent a qualsevol altre, és un ofici més, però que està tocant el fons del menyspreu. Qui viu de l’aire?

Entre aquests, n’hi ha uns quants que són de la generació que ha arxi-sobreviscut als mals estesos de la sida i l’heroïna, o del franctirador franquisme, que va perdre un munt de companys súper brillants que feien explotar el bloqueig cultural que patia aquest país, que va obrir els ulls al món, que va viatjar i nodrir-nos de mil revolucions estètiques i ètiques. Artistes que ronden la cinquantena i que han deixat la pell per ajudar a explicar-nos, alguns dels quals sucumbeixen ara sense ni mica de glòria però amb molta pena.

Això és una loteria? Això és un escarni intel·lectual? És com quan vaig veure per última vegada el gran Kubala, si fa no fa, igual com va acabar el Capri. L’un caminava per la plaça Mons, l’altre per la Catedral: com uns indigents, desorientats i ben pixats a sobre, deambulant sense enfocar cap mirada, sense aixecar cap i arrossegant els peus. I és que és així com tractem els nostres, no ens confonguem rere la pretensió que la nostra cultura té cura dels seus.

És per l’amor a l’art que passo gana? O és pel desamor a l’art que menjo. Entre l’oblit que practiquem i el país dels Uns que som que no permet dosos ni tresos, només n’hi ha Un, és el diví. El cop de sort és el que t’enterra: l’homenatge post-mortem.