El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Us vull cridar l’atenció sobre un aspecte potser menor d’això de les eleccions, però que a mi em dóna esperances sobre el destí d’aquesta dissortada pàtria. Han estat aquestes unes eleccions plebiscitàries, no hi ha dubte. Polaritzades, embrutades, i amb un personalisme redemptorista pel mig que no es veia des que es gravava el cognom Pujol a les monedes de duro. Uns mesos en què alguns han insistit en la fractura, la ruptura. Eren unes eleccions que farien separar famílies, parelles, orgies de tota la vida, partides de dòmino de casinet i fins i tot penyes ciclistes. Dos bàndols. Dues comunitats, un nou Ulster, un Titanic separat entre indepes burgesos i el noble proletariat constitucionalista, tal com li agrada descriure a Félix Ovejero.
Però de tot això, més enllà de la formalitat discursiva, no hi ha res. Un munt de partits. Un cor de veus. Els catalans perseverem, hem insistit en la nostra particular interpretació de la pluralitat, tot i que ens havien insistit que només n’hi havia dues, de postures. Però res, els catalans hem tornat a fer de l’escissió una font d’energia. La mutació com a forma de coherència. Tot i la claredat amb què han arribat al 25-N les dues opcions, els catalans ens veiem permanentment obligats a matisar fins i tot les trinxeres. Independència sí però no amb Mas. Retallades bé però dintre d’Espanya. Esquerres, és clar, però no com tu dius... Això és el que em fa feliç. El soroll català em tranquil.litza. El nostre caos és civilització pròpia. Catalunya avui és com una gegantina yeshivà, una d’aquelles escoles talmúdiques on mai para la discussió sobre els mateixos i eterns temes; perquè els rabins, a l’inrevés que els capellans, sempre han defensat que és mes important el dubte que la fe. No oblidem, ja posats, que la càbala va néixer, com aquell que diu, a Girona.
Sempre he cregut que les societats que es veuen empeses a triar entre dues opcions antagòniques i monolítiques són societats, en certa manera, fracassades. I més si l’eix de la separació és una persona. El líder. El peronisme de Cristina Fernández de Kirchner o el chavisme, per posar exemples contemporanis, més enllà de la seva justícia, èxit o pertinença, han tendit a reduir el qüestionari polític a una sola pregunta: estàs amb el líder o contra el líder. Suposo que El Mundo, per tenir el messianisme instal.lat al capdemunt de l’staff, va creure que la nostra era com una d’aquelles societats. Impossible.
Hi ha alguna cosa dels pobles mediterranis que sempre se’ls hi ha escapat a les cavernes del melic del poder. Un esperit de permanent discussió, de dubte no metòdic, de tendència sentimental a les idees més que a l’aplicació rigorosa de les doctrines, que han acabat bastit sistemes polítics rics, barrocs i, sovint, ridículs. Itàlia, Israel, Líban, Catalunya... Son països que han fet de la política no pas l’art del que és possible sinó la màgia del més difícil encara. Cruïlla d’aliances i retrets. Interessos i simpaties creuades. Transvasaments de vots. Un Cafarnaun d’intencions secretes a cada papereta. Una societat que es pot accelerar com una partícula elemental al sincrotró de Cerdanyola. Que es deixa polaritzar com la lliga escocesa i grapejar com una pilota antiestrès. Amb la que es pot fer el que es vulgui però mai simplificar-la, destil.lar-la. Recordeu com en els moments terribles i frontistes de la II República, Catalunya era un cacau de sigles, faccions, travetes i ràfegues entre els mateixos defensors de la legalitat republicana. Planyo el pobre Orwell explicant tot allò com ho faig amb els corresponsals estrangers que han cobert les eleccions. Avui, però, tot té un ambient més pacífic, gràcies a Déu, als ansiolítics i a la Play. Però l’escudella bull. La realitat política catalana té avui i sempre color d’ala de mosca: irisat, inaprensible. Ala fina i sorneguera alhora. És clar, amb el catalans no hi ha manera de fer dos bàndols d’adhesió cega, de seguida s’avorreixen. No us sé dir si Catalunya es por rendir, però el que ha estat sempre impossible és reduir-la.
Us vull cridar l’atenció sobre un aspecte potser menor d’això de les eleccions, però que a mi em dóna esperances sobre el destí d’aquesta dissortada pàtria. Han estat aquestes unes eleccions plebiscitàries, no hi ha dubte. Polaritzades, embrutades, i amb un personalisme redemptorista pel mig que no es veia des que es gravava el cognom Pujol a les monedes de duro. Uns mesos en què alguns han insistit en la fractura, la ruptura. Eren unes eleccions que farien separar famílies, parelles, orgies de tota la vida, partides de dòmino de casinet i fins i tot penyes ciclistes. Dos bàndols. Dues comunitats, un nou Ulster, un Titanic separat entre indepes burgesos i el noble proletariat constitucionalista, tal com li agrada descriure a Félix Ovejero.