El relat dels 130 presidents que ha tingut la Generalitat des de l’edat mitjana presenta una imatge quasi mil·lenària de continuïtat històrica de la nació catalana, però n’amaga pàgines essencials com la lluita per la democràcia i pels drets socials de l’edat contemporània.
És com a resultat del triomf del catalanisme democràtic d’esquerres que es recupera per dues vegades en el segle XX el nom de la institució medieval: el 1931 com a recanvi pactat de la República Catalana proclamada per Francesc Macià i el 1977 com a recuperació simbòlica de de l’Estatut de 1932.
Cap d’aquest detalls no ha estat prou visible en el discurs oficial d’aquestes setmanes, exagerat emocionalment en el títol de “terra de presidents” per a la població natal de Carles Puigdemont.
El discurs pla, repetitiu i acrític dominant als mitjans no ajuda gens a entendre de quins 130 presidents es parla, ni a quina mena d’institució pertanyien els 121 anteriors a Macià.
Abans de 1714, el títol del president de la Generalitat es refereix al diputat de les Corts Catalanes que per rang i preeminència protocol·lària tenia la funció de presidir els actes i encapçalar els documents de la Diputació del General.
Aquest era el nom de la comissió permanent establerta el 1289 per al cobrament d’un impost conegut com a ‘drets de General’ o ‘generalitats’, que començà a tenir funcions polítiques entrat el segle XV.
El títol coetani era el de diputat resident. Com el primer, el bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles (1358), tots foren membres del braç eclesiàstic de les Corts, amb l’excepció de Joan I d’Empúries (1376), diputat del braç militar o noble, pel fet de ser membre de la família reial. Mai no ho fou cap diputat del braç reial, format per representants de ciutats i viles.
El públic més atent pot haver pensat en Pau Claris –canonge de la Seu d’Urgell i 94è president-, que el 1641 va proclamar la república catalana emparada per França, quin rei Lluís XIII fou proclamat comte de Barcelona. Setanta anys després, la Guerra de Successió fou dirigida per la Junta de Braços, que en depenia, i no pas per la Generalitat –amb Josep de Vilamala, sagristà de Sant Esteve de Banyoles, com 121è president.
El relat nacional dels 130 presidents enllaça directament amb el mil·lenari de Catalunya celebrat durant la presidència de Jordi Pujol, el 1988, i la celebració recent, poc matisada, del tri-centenari de la derrota de 1714.
Un gran forat negre de 300 anys s’empassa els fonaments de la contemporaneïtat: revolució liberal, republicanisme, moviment obrer, fins i tot els orígens i creixement del catalanisme. Fins i tot el relat democràtic que va inspirar la lluita antifranquista i la política unitària de la transició.
El títol oficial de president de la Generalitat, s’estrenà amb Francesc Macià durant la II República, continuà amb Lluís Companys –afusellat per Franco- i a l’exili amb Josep Irla i Josep Tarradellas, que tornà el 1977, conservant el títol al davant d’una Generalitat provisional reconeguda per la monarquia.
Els antecedents medievals van ser un argument útil en la negociació –pel lligam amb la monarquia catalano-aragonesa-, en sentit invers a com ho havien estat el 1931, com a referència històrica d’unes institucions pròpies.
En aplicació de l’Estatut d’Autonomia de 1979 foren elegits Jordi Pujol i Pasqual Maragall i en aplicació del nou estatut de 2006 ho han estat José Montilla, Artur Mas i Carles Puigdemont.
És el cent trentè o el novè president de la Generalitat, Puigdemont? No se’n pot fer una qüestió nominal ni es pot resoldre en una discussió que sempre serà interpretativa. En tot cas, no es pot obviar que la Generalitat contemporània és un resultat de les lluites democràtiques del segle XX i que aquests nou presidents en són els exponents institucionals.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
