Pressupostos, dels grisos als verds

No donem cap exclusiva trencadora si afirmem que el medi ambient és el gran infrafinançat dels pressupostos de la Generalitat. El sector del medi natural ha patit una retallada del 66% en els darrers anys que en aquest pressupost no s’ha vist revertida. Un sector cabdal per la dinamització econòmica del medi rural, per la prevenció d’incendis o per la supervivència de la maltractada pagesia.

Per altra banda, hi ha el canvi climàtic, amb una Llei a punt de ser aprovada al Parlament, la primera “d’Estat” diuen des de Govern, i amb la que a banda de viatges a la COP-22 i fotos amb líders internacionals, poca cosa més pot fer la direcció general amb menys finançament de tot el departament –tot i la urgència del problema, tot i l’oportunitat de canvi de model, tot i les conseqüències per la salut i el trist llegat que deixarem per les generacions futures.

I què hem fet nosaltres? Crear dos fons –o comptes corrents– específics per aquests sectors. El primer, el fons de patrimoni natural, destinat a mesures de gestió i protecció del medi natural. És l’embrió de la futura Agència del Patrimoni Natural que s’ha de crear aquesta legislatura. Permetrà polítiques pròpies i directes i acabar amb la dispersió de finançament i retallades. És una demanda central i històrica dels moviments ecologistes i dels professionals del sector.

El segon, el fons climàtic, previst a la futura llei de canvi climàtic, i destinat a la implementació de polítiques públiques d’adaptació i mitigació del canvi climàtic, incloent la reducció d’emissions, el foment del transport públic, de les energies renovables, la descentralització de xarxes i l’autoconsum energètic, la reducció d’impactes sobre la salut, la implantació de mesures d’eficiència energètica en edificis o la recerca i innovació en matèria ambiental.

I d’on surten els diners pels fons? Fent un treball de formiguetes hem estudiat la despesa del Departament i hem fet neteja (de les partides de protocol, els estudis externalitzats i el fosc calaix de sastre de “les altres despeses”). Però també demanem la congelació de compra-vendes de nou sòl per part de l’INCASOL –i evitar seguir amb un model depredador del territori– i fem vuit propostes de fiscalitat ambiental. Si, vuit, perquè parlar de fiscalitat també s’hauria de fer en termes ambientals. Perquè allò de “que els que tenen més, paguin més” també es tradueixin en un “que els que contaminen més, paguin més”. I sovint parlem dels mateixos oligopolis –sí, dels mateixos– dels de sempre.

Què és la fiscalitat ambiental? Són taxes i impostos finalistes (nosaltres les fem, nosaltres les cobrem, nosaltres les invertim. I no l’Estat espanyol). De les nostres propostes, quatre d’elles graven els sectors amb majors emissions de gasos d’efecte hivernacle: els vehicles privats, les grans explotacions agro-ramaderes intensives, els embassaments artificials per aprofitament hidroelèctric i els grans vaixells a port.

Volem transport públic, aire net i que els lobbies agroalimentaris, energètics i turístics paguin el que els hi toca. Proposem també un peatge per congestió en els municipis de més de 100.000 habitants durant els episodis crítics de contaminació atmosfèrica i només per vehicles amb combustibles fòssils i un ocupant. Aprenem de les grans ciutats europees. I proposem un cànon eòlic per tal de compensar els municipis per les afectacions al medi rural causat pels molins de vent. Una reivindicació històrica dels municipis afectats que ja es fa en altres comunitats autònomes. De fet, no ens inventem res.

I la mesura estrella si de veritat ens creiem allò de la lluita contra el canvi climàtic i volem estar a l’alçada dels països capdavanters: la taxa al carboni. O dit altrament, gravar l’ús de tots els combustibles fòssils amb l’objectiu d’aconseguir una societat nul·la en emissions de carboni, la transició energètica cap a un model 100% renovable i l’adopció de mesures d’estalvi energètic. No ens hem tornat bojos, Dinamarca, Regne Unit o el Japó ja la tenen. I nosaltres proposem una execució gradual a partir 2018, acompanyada de l’eliminació de subsidis a empreses contaminants.

I allò que ja hem acordat, una versió remasteritzada no impugnable pel Tribunal Constitucional de l’impost a les nuclears, que acceptarem si tenim el compromís de no prorrogar les centrals ja imposades a Catalunya més enllà del 2020, quan acaba l’actual llicència d’explotació.

Per acabar, la llei d’acompanyament dels pressupostos també conté moltes esmenes importants. I us en citem només dues: l’acord per recuperar la gestió pública i directa d’Aigües Ter-Llobregat, un cop tinguem la sentència del Tribunal Suprem; i la petició de modificació d’un sol article de la llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que facilitaria les remunicipalitzacions de l’aigua que demanen molts municipis. Tenim una oportunitat per donar color a aquest pressupostos, dels grisos als verds.