En record del bandejat Willy Brandt

Aquesta setmana s’ha commemorat el 20è aniversari de la mort del canceller Willy Brandt, un dels polítics social-demòcrates que més va marcar arreu d’Europa una tendència que ara es troba en delicades hores baixes, després d’haver-se desviat cap a les polítiques neoliberals del centre-dreta. El sòlid SPD alemany de Willy Brandt va recollir a les últimes eleccions alemanyes del 2009 un 29 % dels vots, el pitjor resultat de la seva història, després d’haver governat en coalició durant el mandat anterior amb la CDU de la cancellera Merkel. A les pròximes eleccions del 2013 és possible que repeteixi el mateix error, atès que presenta com a candidat el social-demòcrata que va fer la feina bruta d’aquell govern coaligat de Merkel com a ministre de Finances.

Una altra ala de l’SPD posa el crit al cel. L’ex canceller social-demòcrata Helmut Schmidt va pujar, als 92 anys, en cadira de rodes, a la tribuna del congrés del partit celebrat a Berlín el desembre del 2011 i, entre ovacions, va acusar el govern d’Angela Merkel d’haver trencat l’equilibri ideat pels fundadors de la Unió Europea per tal d’evitar la malaltia crònica del nacionalisme expansionista alemany. “Els alemanys hem de rebutjar l’egoïsme nacional”, va clamar Helmut Schmidt. Tot seguit va subscriure l’afirmació del principal filòsof alemany viu, Jürgen Habermas: “Per primera vegada des de la fundació de la Unió Europea, la democràcia perilla”. El discurs de Schmidt es titulava “Alemanya a i amb Europa”. Hi recordava que la història europea ha estat “un seguit interminable de lluites entre la perifèria i el centre, en què els alemanys vam fer patir molta gent sota la nostra posició de poder central”, la qual cosa “mantindrà encara per a moltes generacions una desconfiança latent contra els alemanys”.

Un altre ex canceller social-demòcrata més recent, Gerhard Schröder, va aprofitar les vacances a l’illa grega de Kos per manifestar aquest últim mes d’agost que el govern de Merkel havia de deixar de “linxar” Grècia i que Europa no és podia concebre només en termes de mercat. En contrast amb aquests dos ex cancellers, els actuals dirigents del SPD presenten contra Merkel a les eleccions del 2013 l’ex ministre de Finances Peer Steinbrück, la política neoliberal del qual al govern entre el 1998 i el 2005 va obrir les portes a la victòria dels conservadors.

Aquesta setmana s’ha commemorat el 20è aniversari de la mort del canceller Willy Brandt, un dels polítics social-demòcrates que més va marcar arreu d’Europa una tendència que ara es troba en delicades hores baixes, després d’haver-se desviat cap a les polítiques neoliberals del centre-dreta. El sòlid SPD alemany de Willy Brandt va recollir a les últimes eleccions alemanyes del 2009 un 29 % dels vots, el pitjor resultat de la seva història, després d’haver governat en coalició durant el mandat anterior amb la CDU de la cancellera Merkel. A les pròximes eleccions del 2013 és possible que repeteixi el mateix error, atès que presenta com a candidat el social-demòcrata que va fer la feina bruta d’aquell govern coaligat de Merkel com a ministre de Finances.

Una altra ala de l’SPD posa el crit al cel. L’ex canceller social-demòcrata Helmut Schmidt va pujar, als 92 anys, en cadira de rodes, a la tribuna del congrés del partit celebrat a Berlín el desembre del 2011 i, entre ovacions, va acusar el govern d’Angela Merkel d’haver trencat l’equilibri ideat pels fundadors de la Unió Europea per tal d’evitar la malaltia crònica del nacionalisme expansionista alemany. “Els alemanys hem de rebutjar l’egoïsme nacional”, va clamar Helmut Schmidt. Tot seguit va subscriure l’afirmació del principal filòsof alemany viu, Jürgen Habermas: “Per primera vegada des de la fundació de la Unió Europea, la democràcia perilla”. El discurs de Schmidt es titulava “Alemanya a i amb Europa”. Hi recordava que la història europea ha estat “un seguit interminable de lluites entre la perifèria i el centre, en què els alemanys vam fer patir molta gent sota la nostra posició de poder central”, la qual cosa “mantindrà encara per a moltes generacions una desconfiança latent contra els alemanys”.