Quina sorpresa la majoria absoluta del PP al Senat, malgrat la majoria insuficient del Congrés de Diputats! Una posició de domini que li permetria aturar qualsevol reforma important promoguda per qualsevol altra majoria imprevisible que es formés al Congrés de Diputats.
Cap sorpresa. El PP ha tingut molts anys la majoria al Senat, excepte amb les primeres victòries aclaparadores del PSOE a totes dues cambres legislatives, ja fa trenta anys. Seria exagerat afirmar que el Senat és la darrera herència institucional del franquisme? De cap manera.
Aquest model de Senat on cada província disposa de quatre representants, sigui quin sigui el seu nombre d’habitants, fou una imposició d’Alianza Popular. L’antecedent de l’actual PP agrupà el vot d’un alt nombre de procuradors en Corts, capitanejats per Manuel Fraga Iribarne, en la aprovació de la Llei de Reforma Política, promoguda per Adolfo Suárez, el 18 de novembre de 1976, dos dies abans del primer aniversari de la mort de Franco.
El famós hara-kiri del pseudo-parlament franquista portava un discret salva-vides del que aquell partit rebatejat encara es beneficia. El govern anterior de Carlos Arias Navarro, del que Fraga havia estat home fort, havia previst convertir en Senat l’antic Consejo Nacional del Movimiento, per a controlar un Congrés de Diputats que inevitablement s’havia d’elegir per sufragi universal. Aquest Senat que assegura la majoria a la dreta, llevat de situacions de casos molt excepcionals, va ser la solució de recanvi.
Pel que fa al Congrés de Diputats, la llei electoral també conté elements de distorsió que afavoreixen la dreta, com el valor més alt del vot a les províncies menys poblades i més rurals que a les de major població, indústria i serveis. S’ha vist també en les eleccions recents, on els partits d’esquerra i els emergents han tingut menys possibilitats de treure diputats en proporció a un nombre més alt de vots obtinguts.
Aquesta llei electoral és la que encara es fa servir al Parlament de Catalunya, tot i la competència d’elaborar una legislació pròpia atorgada per l’Estatut d’Autonomia de 1979. Però als partits catalans amb menys implantació a les zones més poblades ja els ha anat bé. Gràcies a aquesta llei espanyola no modificada, Jordi Pujol pogué guanyar en escons les eleccions de 1999 en que Pasqual Maragall el superà en quasi 5.000 vots.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
