Tot veient Adolfo Suárez Illana fer costat a Mariano Rajoy en actes de campanya electoral, és inevitable recordar quin va ser el paper del Partit Popular durant la Transició. Sobretot, per la vindicació que es fa de la seva aportació en aquest singular procés de canvi democràtic i de l’anomenat “esperit de la Transició”.
És inevitable preguntar-se, fins i tot, si el fill de l’antic president del Govern és conscient de com Alianza Popular –el nom primigeni del partit- es va captenir durant el procés de canvi i davant del seu conductor.
És ben cert que Adolfo Suárez González va donar suport al seu fill quan va ser, el 2003, candidat a president de Castella La Manxa pel partit llavors liderat per José María Aznar, al que s’havia afiliat. Ja ho havien fet abans antics dirigents de Unión de Centro Democrático, molts més dels que havien passat al PSOE o havien seguit el líder en l’aventura efímera del Centro Democrático y Social.
Però associar el Partit Popular a l’esperit de la Transició contrasta amb una trajectòria que es pot resumir breument en alguns fets indiscutibles.
1) Alianza Popular és un partit fundat a finals d’estiu de 1976 per un grup d’exministres de Franco, sota el lideratge de Manuel Fraga Iribarne que havia esperat ser el successor de Carlos Arias Navarro a la presidència del Govern, a primers de juliol. El rei Juan Carlos va preferir el poc conegut Adolfo Suárez, que en el govern anterior havia estat ministre secretari general del Movimiento.
2) Fraga i altres membres del govern cessant, també fundadors d’AP, s’oposaren a l’amnistia dictada pel rei en l’estrena del govern Suárez, tot i quedar-ne exclosos els delictes de terrorisme. Sota el govern Arias, les peticions d’amnistia foren rebutjades i perseguides policialment quan es feien per mitjà de manifestacions.
3) Alianza Popular s’estrenà agrupant més d’un centenar de procuradors en Corts i aconseguí que la regulació electoral de la llei de reforma política assegurés el predomini de les zones rurals al Senat –quatre senadors per província, al marge de les diferències de població- i un reforçament del seu pes al Congrés de Diputats per a frenar l’esquerra de les grans ciutats.
4) Alianza Popular discutí la legalitat de la presentació de Suárez a les eleccions de juny de 1977 encapçalant la coalició Unió de Centre Democràtic.
5) Alianza Popular s’oposà a la legalització del Partit Comunista d’Espanya i abonà la resposta negativa de l’Exèrcit.
6) El resultat de tot això fou la derrota estrepitosa d’unes candidatures netament franquistes. AP quedà en quarta posició a les primeres eleccions, amb només el 8,21 % de vots i 16 diputats, pel darrere de UCD, PSOE i PCE.
7) AP s’abstingué en la votació de l’amnistia definitiva al Congrés de Diputats, el 19 de octubre de 1977, tot i que inclogué els funcionaris franquistes i impedí el reingrés a l’Exèrcit dels condemnats per la seva pertinença a la Unió Militar Democràtica.
8) AP s’abstingué en la firma de la part política dels Pactes de la Moncloa, l’octubre de 1977.
9) A la votació parlamentària de la Constitució, el novembre de 1978, 5 dels 6 vots negatius foren de membres d’AP, així com 3 de les 14 abstencions.
Tots són fets ben coneguts, però potser no prou recordats. Heus aquí la Transició del Partit Popular.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
