Vendre Barcelona per guanyar BCN

Fa gairebé un segle Barcelona va decidir potenciar-se per generar turisme. Els anys vint van ser el primer aparador que havia de coronar-se amb l'Exposició Internacional de 1929, esdeveniment reformador que va iniciar el rentat de cara al barri gòtic, on encara avui en dia els visitants s'admiren de l'arc del carrer del Bisbe sense saber que de medieval només té l'aspecte.

El maquillatge, pedra inaugural d'un parc temàtic consolidat amb les polítiques del segle XXI, va servir per embellir una cosa que ja ho era de per si. Ens hem acostumat a contemplar el centre atapeït. Parlo amb molts ciutadans i gairebé ho consideren normal des d'una calma resignació cap als invasors que omplen les arques de Barcelona. No obstant això, en els últims temps creixen les protestes, i ho fan des d'una qüestió espaial perquè ningú vol perdre la tranquil·litat de viure lluny de l'enrenou exclusiu que s'expandeix com una immensa taca d'oli i amenaça els teixits més modestos del vestit.

La concessió al turista de les zones centrals és una dinàmica pròpia de tot el continent europeu. Des de fa uns anys també ho és popularitzar els barris per crear una mena de viatge alternatiu que permeti oferir al visitant altres meravelles que fugin del que és convencional. D'aquesta manera l'experiència és més cool i es presenta l'urbà des d'una perspectiva diferent. La majoria de capitals del Vell Món que han aprofitat el filó l'han fet servir per regenerar barris en benefici, encara que no sempre és així, del ciutadà, integrat en la transformació mitjançant una aposta que combina coneixement del passat del territori i millores per al present.

Passa això a Barcelona? Res ho indica. Farà cosa d'un lustre vaig mantenir una xerrada amb una amiga italiana que vivia a la Barceloneta. Estava encantada tot i pagar cinc-cents euros per una miserable habitació. El preu es justificava per la proximitat de la mar, sense que poc o res li importessin els poc promocionats símbols del lloc, entre els quals caldria esmentar el segon eixample, amb modernisme popular de primera categoria, la seva estructura vertical, el misteriós negre de la riba , la llibreria negra i criminal, la meravellosa cooperativa la Fraternitat o el mercat, despullat de la seva essència amb una horrenda restauració d'acord amb la tònica estimada per a aquest tipus d'edificis, en altre temps punts neuràlgics que cauen, a poc a poc, a la neurosi de la societat de veloç i frenètic consum sense si més no contemplar la possibilitat de comunicació entre els residents.

Això succeeix entre altres coses perquè no interessen. No es vol fomentar la dignificació històrica del lloc, cosa que sí volen els seus habitants, com demostra el rebateig d'un tram del carrer de Sant Miquel en descobrir el nom que tenia durant la Guerra Civil en homenatge al milicià Miquel Pedrola, mort al front d'Aragó. Aquestes iniciatives demostren, una cosa visible en altres latituds barcelonines, un sentiment comunitari que tant l'Ajuntament com l'empresa privada menyspreen perquè l'important és el benefici immediat.

La Barceloneta té 72 dels 604 apartaments regulats de la Ciutat Comtal als quals s'han d'afegir, només a l'antic enclavament de pescadors, quatre-cents més que han generat aquests últims dies una onada d'indignació amb manifestacions que protesten per la situació i l'inevitable auge del turisme de borratxera, font d'incivisme, una altra contradicció més d'un consistori que va establir un reglament violat cada dos per tres pels forans. Els de dins paguen l'ànec i la multa, culpables del no-res o, si ho prefereixen, de tenir un codi postal barceloní. Les fotos d'uns italians nus a les nou del matí han fet saltar l'alarma i no deixa de ser curiós si es té en compte que fins fa ben poc era legal anar en cuirs per la capital catalana. N'hi ha per llogar-hi cadires.

Barcelona té molts Can Vies en potència. ¿Arribem tard per salvar els barris? Ser zona d'especial interès turístic, una altra categoria en auge del catàleg, sembla una de les set plagues d'Egipte. També ho és estar a la frontera dels mateixos. L'Ajuntament ha aturat durant sis mesos la concessió de llicències en zones limítrofes com Poble Sec, Hostafrancs, Gràcia, Camp de l'Arpa, Clot i Poblenou a l'espera de completar una nova normativa que alleugi les queixes veïnals i es determini amb exactitud la situació del problema.

L'apogeu de la marca BCN en detriment de l'habitabilitat i la convivència perjudica per la inflació galopant de cert comerç, la qualitat de vida i la sensació d'expulsió d'un gran nucli que molts abandonen perquè en certs aspectes s'ha tornat insuportable. Queden reductes verges als quals no els importaria deixar aquesta condició si es proposessin una sèrie de condicions òptimes enfocada a la qualitat. Sepultar l'aire a Lloret de Mar i alçar la bandera de les virtuts de cada barri des d'una òptica civilitzada seria una bona manera d'afrontar la qüestió, però potser primer hàgim de revisar bé el patrimoni municipal, on molts edificis fora del centre estan desprotegits malgrat a la seva importància històrica i arquitectònica.

Tant ens costa? Què ens falta? Mentre es ven una cultura global de frivolitat i desvergonyiment resulta que qui els ostenten de veritat són els poderosos, mentre que els de a peu són mosques inofensives, candidats a ser insectes kafkians mitjançant unes polítiques molt determinades cap al seu objectiu paradoxal si s'observa des del català, ja que mentre es vol despullar d'identitat als barris es juga a l'independentisme amb inusitat vigor. Treu l'essència i en ven altra, així la festa estarà en pau. No.

Fa gairebé un segle Barcelona va decidir potenciar-se per generar turisme. Els anys vint van ser el primer aparador que havia de coronar-se amb l'Exposició Internacional de 1929, esdeveniment reformador que va iniciar el rentat de cara al barri gòtic, on encara avui en dia els visitants s'admiren de l'arc del carrer del Bisbe sense saber que de medieval només té l'aspecte.

El maquillatge, pedra inaugural d'un parc temàtic consolidat amb les polítiques del segle XXI, va servir per embellir una cosa que ja ho era de per si. Ens hem acostumat a contemplar el centre atapeït. Parlo amb molts ciutadans i gairebé ho consideren normal des d'una calma resignació cap als invasors que omplen les arques de Barcelona. No obstant això, en els últims temps creixen les protestes, i ho fan des d'una qüestió espaial perquè ningú vol perdre la tranquil·litat de viure lluny de l'enrenou exclusiu que s'expandeix com una immensa taca d'oli i amenaça els teixits més modestos del vestit.