El tren a escala: ciutat, transport i clima

Una certa mentalitat desenvolupista donava per fet no fa tant de temps que els trens i els tramvies, i no diguem les bicicletes, eren cosa del passat, quasi una relíquia. El progrés s'encarnava en els avions i els automòbils. Només l'AVE en la llarga distància i el subterrani metro de les ciutats quadraven amb l'imaginari “modern” dels promotors d'aeroports i autopistes, apòstols de l'asfalt i la velocitat.

No obstant això, els tramvies han recuperat el seu paper en la majoria de les ciutats on l'havien perdut i el ferrocarril es perfila com el gran aliat d'una civilització abocada a lluitar contra l'emergència del canvi climàtic. El tren és, amb diferència, el menys contaminant dels mitjans motoritzats de transport, un sector que, a Espanya, és responsable en conjunt del 26% de les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle.

El problema climàtic, el transport i la mobilitat sostenibles espenten a traure la planificació ferroviària de la rutina política i a atorgar la importància que mereixen, no sols a l'alta velocitat, sinó al ferrocarril de mercaderies i els trens de rodalia. Si deixem a part el transport marítim, amb diferència el més contaminant, de la política ferroviària dependrà en bona part que s'aconseguisquen els objectius de reducció de la petjada de carboni.

De moment, Renfe disposa d'un pla director que preveu una reducció del 2% d'emissions en 2030. Però l'efecte del ferrocarril sobre la transició ecològica va molt més enllà i té a veure, a més del transport de passatgers i mercaderies, amb la seua capacitat de generar una mobilitat metropolitana el més sostenible possible en les grans ciutats. I en tots els nivells, els dèficits són encara enormes, especialment pel que fa al transport de mercaderies i a les línies de rodalia.

Sense eixir de la costa mediterrània, els assumptes pendents són molts. Aquesta setmana passada, el ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, José Luis Ábalos, i el comissionat per al Corredor Mediterrani, Josep Vicent Boira, tots dos valencians, van rebre la felicitació per escrit de la coordinadora europea per al Corredor Mediterrani, Iveta Radičová, per l'entrada en servei de la variant de Vandellós, a Catalunya.

“Aquest enllaç permetrà reduir el temps de viatge entre Barcelona i València, però el més important és que augmenta encara més la interoperabilitat del Corredor Mediterrani, en oferir un tram ferroviari addicional en ample UIC”, assenyalava en la seua carta la representant de la direcció general per a la Mobilitat i el Transport de la Comissió Europea. “Espere que es mantinga l'impuls actual i aplaudisc les obres ja avançades en els trams entre Tarragona-Martorell-Castellbisbal, un dels passos de tren més densos d'Espanya”.

Segons la responsable de la CE, la variant de Vandellós “és una peça clau en el desenvolupament d'un Corredor veritablement connectat i interoperable que vincule persones, països i regions de l'Europa unida”. Així són les coses a escala continental. Però n'apareixen unes altres tan importants o més en els nivells regional i urbà. Resoldre el nus ferroviari de València és un dels grans reptes a mitjà termini que afectarà l'eficàcia de la xarxa ferroviària en totes aqueixes escales. També en la metropolitana.

Dijous passat, en l'Estació del Nord de València es va produir un incident quan una viatgera va exterioritzar la seua protesta pel retard en un dels matiners trens de rodalia colpejant amb una cullera l'estructura metàl·lica de l'andana, en una improvisada caçolada que s'ha decidit a practicar d'algun temps ençà secundada per altres passatgers davant els retards reiterats i les cancel·lacions. Dos policies nacionals van tractar d'identificar-la i emportar-li-la sense aconseguir-ho perquè els altres passatgers es van solidaritzar amb la seua actitud en un tumult carregat de tensió.

És un símptoma cridaner del creixent malestar davant el funcionament dels trens de rodalia valencians, una xarxa que sens dubte reclama inversions del Govern i una planificació adequada per als milers d'usuaris que cada matí es desesperen en veure els seus horaris de treball desbaratats. Va escriure G. K. Chesterton que “l'única manera d'estar segur d'agafar un tren a temps és perdre l'anterior”, però no crec que l'humor de l'escriptor britànic puga consolar els qui pateixen un dia i un altre la desagradable ineficiència d'un servei cridat a tindre un protagonisme creixent en l'era de l'emergència climàtica.