Amistats amb diners públics

“On no s’obeeix una altra llei, la corrupció és l’única llei. La corrupció està minant aquest país. La virtut, l’honor i la llei s’han esfumat de les nostres vides”. Així parlava Al Capone en la seua última entrevista, publicada en la revista Liberty el 17 d’octubre de 1931, dies abans que fora empresonat per frau fiscal. Diagnòstic precís i cinisme criminal per parts iguals. Tot un exemple històric per a la reflexió.

La corrupció està minant també el nostre país, o es tracta d’un mal endèmic que arrosseguem des de fa segles? Què hi ha darrere de cada cas de corrupció? Quanta gent hi col·labora perquè s’esdevinga? Sobre quin sediment social i en quines condicions polítiques es dóna? Darrere dels mascarons de proa (Ortiz, Castedo, Alperi…), es comptabilitzen sempre desenes de funcionaris i empresaris de distint pelatge; alguns dels quals també seuen a la banqueta, però els noms dels quals a penes coneixem, mentre segueixen en actiu certs personatges sense els quals la maquinària alacantina de la corrupció no hauria funcionat mai.

En un any de govern municipal tripartit, des de l’ajuntament d’Alacant els dirigents ens asseguren que la corrupció és cosa del passat. Així ho repeteix l’alcalde Gabriel Echávarri, del PSOE, que ha declarat al diari La Verdad que en l’Ajuntament d’Alacant “ho ha canviat tot”. I explica: “La imatge que tenia fa dos anys era la d’una institució opaca, on no podia entrar ningú, només els mateixos; on ningú podia fer negoci en condicions d’igualtat, on als contractes només es presentava un. Érem imatge de corrupció, recurrent a tot Espanya. Això ja no passa. (…) A Alacant hi havia una societat de la corrupció i ja afectava qualsevol persona que no tinguera cap vinculació. Hi hem estat inflexibles.”

Fins a quin punt són certes aquestes paraules? O es tracta només d’un vernís superficial? Pura propaganda? Una rentada d’imatge per a eixir del pas?

Algunes evidències criden a la prevenció, perquè la xarxa i la metodologia de tràfic d’influències d’anar per casa es conserven intactes, sense tocar. Algunes regidories, fins i tot, han mantingut en llocs rellevants els mateixos funcionaris que van treballar durant dues dècades per al PP amb la seua manera de fer les coses.

La legalitat i l’ètica

La legalitat i l’èticaEn el fons es tracta de dilucidar sobre el que és legal i el que és ètic; també sobre el que és delictiu, perquè tota la diversitat i dimensió de la corrupció no cap en el Codi penal, que sempre va darrere de les xacres socials. Més enllà dels grans casos, com Brugal o el pla Rabassa, hi ha hagut a Alacant una metodologia relacionada amb els sobrecostos, les factures, l’apadrinament de familiars, les concessions exprés, les dietes…

Tot, amb el rerefons de relacions personals en paral·lel al públic. Tot amb la força de l’amistat. Com a mostra, un botó. En les audicions del cas Rabassa, l’empresari Enrique Ortiz pregunta al seu germà: “Com es diu l’amic de Víctor [es refereix al funcionari Víctor López, llavors cap d’Atenció Urbana] que lloga cadires i escenaris? És Isjoma?”. I ordena a continuació: “Primer de tot has de telefonar a Víctor i dir-li que volem presentar-nos a aqueix concurs, que volem anar amb Isjoma”. Hi havia en joc un contracte de sis milions d’euros.

L’amistat, un diví tresor tan quotidià com aquesta conversa, que consta en l’informe policial del cas Rabassa, entre l’empresari de capçalera i l’etern dirigent socialista local:

“ENRIQUE ORTIZ: Ens veiem i ens prenem un café en el Popeye o per allí, d’acord?

“ÁNGEL FRANCO: No, millor no. (rialles) En un lloc més discret.

“ENRIQUE ORTIZ: Bé, on siga.

“ÁNGEL FRANCO: Hi ha congrés [del PSOE]. No siga cas que m’acusen que ja estàs manipulant.

“ENRIQUE ORTIZ: Ah, sí, sí, sí. Deixa, deixa, deixa. Hòstia! I si no, el dilluns prenem café en el Tonazzi. O hi vaig jo. M’acoste a ta casa si de cas?

“ÁNGEL FRANCO: És clar.”

El Popeye, el Tonazzi, sa casa… L’amistat entre els negocis i la política, la utilització de les relacions personals i familiars, la complicitat del “jo faria el mateix si poguera”, les “conductes impròpies de figurar entre les pràctiques institucionals d’un Estat de dret” (que va escriure el jutge del cas Rabassa), les transaccions privades amb diners públics... En aquest entramat, entre la legalitat i l’ètica, rau l’arrel profunda de la corrupció nostra de cada dia, més enllà del Codi penal.