El crim perfecte o quasi

Fa a penes uns dies, el portaveu del tripartit que governa Alacant, Natxo Bellido, denunciava, amb la prudència que el caracteritza, “la permanent sensació de sospita” que envolta la gestió dels seus antecessors a l’Ajuntament. Aquesta mateixa setmana, sense anar molt lluny, dos exregidors del PP alacantí (un d’ells l’exvicealcalde Andrés Llorens) i dos funcionaris municipals han estat imputats per la manera com adjudicaven la col·locació de cadires per festes i pel muntatge d’una fira outlet. El jutge constata “l’existència de gran quantitat de factures relacionades amb nombrosos subministraments de mercaderies diverses que s’han efectuat al marge del contracte del subministrament de material durant els anys 2003 al 2009”. El magistrat també afirma que nombroses certificacions de subministraments es pagaven molt per damunt del preu corresponent.

Prevaricació, malversació, frau a l’Administració, suborn… Els contractes menors irregulars comencen a aparéixer als jutjats amb un degoteig persistent. Res no els era alié. Ni les petites obres del Pla E, ni la instal·lació de contenidors soterrats entre el 2011 i el 2012 o les cadires per festes. Sota sospita judicial, des de fa un any, està també l’adjudicació d’obres diverses, com la rehabilitació parcial del paviment de l’Esplanada, la renovació de la plaça de la Muntanyeta, el condicionament de diversos passos de vianants i la construcció de zones verdes amb espais per a passejar-hi mascotes.

El mecanisme utilitzat quotidianament consistia, bàsicament, a fraccionar les factures perquè mai no sobrepassaren els 18.000 euros reglamentaris (que obliguen a concurs públic), unflar els preus o adjudicar faenes que ja havien estat començades, o fins i tot acabades, com la construcció de l’aparcament de la plaça de Magallanes, pel qual Andrés Llorens seurà al banc dels acusats al juny, per un presumpte delicte de prevaricació a l’hora d’adjudicar-la.

Que els grans arbres de Gürtel no ens impedisquen veure l’autèntica dimensió d’aquest bosc de corrupció i mal govern que ha devastat les nostres arques públiques durant les últimes dècades. Cada vegada que s’alça un cantó de l’estora, ix algun balafiament, alguna contractació arbitrària o l’amiguisme fins a l’extenuació… Per a ells no n’hi ha hagut prou a manejar arbitràriament la caixa dels diners, tot fregant el tall de la legalitat, o a estirar com un xiclet els mecanismes reglamentaris per a beneficiar “els amics”. El Codi penal sembla no donar l’abast.

De nord a sud. En el bosc de la nostra corrupció, els arbres més vistosos (la majoria ja talats políticament) han tingut forma presidencial entre vestits i fixador, en les tres diputacions i en els PP provincials; desenes d’alcaldes emblemàtics, nombrosos regidors extravertits, uns quants funcionaris capaços de fer “el que fera falta”, pseudobanquers col·locats pels partits, empresaris insaciables i vividors amb aforament o sense... Regals a dojo, “les nostres coses són molt boniques…”.

No obstant això, a una certa distància dels casos polítics de molta volada (Gürtel, Brugal, Cooperació, Fabra, Emarsa, Nóos…), o davall d’aquest gran paraigua, la corrupció s’ha estés majoritàriament a colp de contractes menors. Estaven tan feliços i confiats, sentien tanta impunitat, que molts es van atrevir a arribar més lluny que ningú des que es va instaurar la democràcia. No són aigua passada, continuen fent moure el molí.

Ara ha començat la desfilada judicial dels “ex”. N’hi ha de tan vistosos com l’exvicepresident del Consell, expresident alacantí del PP i de la Diputació, José Joaquín Ripoll, acusat de cinc delictes en el cas Brugal. Però també comença l’entrada en comitiva dels peixos menuts, els escolans imprescindibles perquè funcione la maquinària deshonesta, els aprenents de bruixot, els funcionaris disciplinadament corromputs que s’emparaven, entre bambolines, en regidories tan vistoses com la d’Atenció Urbana, d’Alacant, per exemple.

La tortuga judicial aconsegueix moltes vegades concloure la resolució final, dictar sentència, abans que el delicte prescriga. I en aquest punt estem. És el moment de comprovar si hi ha crim perfecte, si aquests presumptes delinqüents tan dignes poden eixir-ne impunes després d’haver aconseguit que el temps de l’oblit esborre les empremtes del seu pas. La corrupció entre nosaltres és una realitat que té molts protagonistes i que ha beneficiat nombrosos còmplices, paisans nostres que hui miren cap a una altra banda, com en aquell romanç infantil del “jo no ho he fet”, mentre xiulen com si l’assumpte no els afectara. Tan rebé.