Aliens a la literatura: reflexions al voltant de Sant Jordi

Fa uns dies Gustau Muñoz escrivia en aquest mateix diari, en l’article ‘Un Sant Jordi atípic, hi esteu convidats’ sobre el pes, el poc pes, que tenen els llibres d’assaig en la Diada de Sant Jordi i suggeria la hipotètica celebració d’un Sant Jordi, atípic, en què es podria pensar “a variar la dieta i atendre propostes d’un altre tipus. Llibres de pensament i assaig adreçats al lector delerós d’eixamplar horitzons intel·lectuals”. És més que probable que la gran massa de “lectors-consumidors” que compra llibres per Sant Jordi no siga un públic “delerós d’eixamplar horitzons intel·lectuals”. I és “comprensible”. Tanmateix, el mercat editorial és amplíssim i el seu ventall dona per a atendre, també en Sant Jordi, el desig de lectura dels que volen viatjar, dels que volen pensar, dels que volen fugir, dels que s’hi volen retrobar… Sant Jordi podria, hauria de, apuntar a totes les dianes: la de la ficció, la de la no ficció, de l’autoficció i tots els derivats possibles.

La tendència, ja sabem, no és aquesta, enguany s’ha calculat que hi havia unes setanta novel·les, novetats literàries, en català –quasi res– en òrbita. Per pura matemàtica, no totes poden ser bones, ni tan sols les més venudes, de vegades fins i tot el contrari, però, en canvi, triomfen, i triomfen perquè tenen la faixa promocional vermella d’un premi gros, o bé un aparell mediàtic desorbitant al darrere, o bé uns autors mediàtics, o fins i tot una banda sonora enigmàtica, sobretot si la novel·la es diu Història d’un piano, la més venuda d’enguany. Heus ací la historia rècord (de vendes) d’aquest Sant Jordi, faltaria saber si serà també la història més recordada. Com digué Stendhal: “el millor crític literari és el temps”.

Així les coses, no deixa de ser curiós com aquests bestselassos (el neologisme és meu) de Sant Jordi queden, en la majoria dels casos, ràpidament oblidats, arraconats en la memòria del lector, del comprador que compra llibres perquè és Sant Jordi, llibres que regalarà i que potser no llegirà mai ningú, però que estaran a la llista dels més venuts, fent caixa i guanyant escalafons de “glòria” instantània. ¿Serà aquest també el cas d’Història d’un piano de Ramon Gener (Columna), Premi Ramon Lull 2024?

El temps dirà. De moment, els lectors tenen a les mans una història on l’autor fabula sobre les vides de la gent que, abans que ell, van posseir el piano Grotian-Steinweg que va comprar en una botiga de Gràcia. D’entrada, el tema no em diu gran cosa, però com que encara no l’he llegida, no podem llegir-ho tot, ni cal, seré prudent. En tot cas, ací van algunes de les raons que ha deixat per escrit el crític Pons Puigdevall, conegut pel seu sarcasme i acidesa, d’altra banda divertida, en el seu article ‘La meravella de tocar, l’avorriment de llegir’.

Puigdevall parla d’una novel·la “avorrida”, una història on, segons el crític “no hi ajuda gens la tosquedat en la composició de cada episodi, l’estridència d’una prosa que sembla renyida amb una mínima musicalitat harmònica” on arreu “imperen els dictats d’aquella cosa que, suaument, es pot anomenar cursileria —al piano se l’ha de cuidar, ”donar-li menjar i beure, custodiar la seva llum ancestral“—, i tant d’episodi sublim al voltant de la meravella de la música avorreix”.

Alguns lectors es poden quedar desconcertats en llegir aquesta crítica i contrastar-la amb les xifres de vendes. Potser Puigdevall és un crític molt “maniàtic”, poc influent, potser ja ningú no llig la crítica, i encara menys els compradors circumstancials i puntuals de llibres, fidels a la citat de Sant Jordi. De fet, avui hi ha molts altres canals per a difondre un llibre, per a consagrar-lo, divinitzar-lo o enfonsar-lo, molt més potents que la crítica, que l’article d’algú que ha dedicat la vida a llegir literatura i parlar-ne.

Potser a Puigdevall li agrade una mica massa la sang i el fetge, a mi m’atrau com escriu i em refie del seu criteri. De vegades no esmolem més els ganivets quan escrivim per compromís, per correcció, per prudència, per no fer mal (ni bé), o ves a saber per què. No és el cas de Puigdevall, que arrodoneix el final del seu article ‘La meravella de tocar, l’avorriment de llegir’ parlant de la voluntat que té la novel·la de “divulgar les catàstrofes del segle XX”, i fer-nos llegir massa sovint frases com ‘va arribar l’any 1939 i el món va ser aliè a la música’, que es pot replicar per dir que va arribar el premi Ramon Llull i, una vegada més immune al ridícul, va ser aliè a la literatura“,

Em demane què passaria si, de fet, la gent comprés els llibres per Sant Jordi i per Nadal resseguint les pistes i els indicis de certa part de la crítica literària, crítics, d’altra banda, consagrats i reconeguts. Conec una lectora, molt bona lectora, que, indignada, va posar una d’aquestes novel·les “més venudes” per Sant Jordi a la venda en Wallapop el mateix dia d’haver-la llegida. I no és ironia. Per tant, ¿quina és, doncs, la repercussió de la crítica avui, la seua influència, la seua funció en els comportaments lectors i en els consumidors de llibres? ¿Tot queda en l’aire, penjat d’un fil? ¿S’han quedat a soles els crítics? ¿Són uns maniàtics? ¿O simplement Sant Jordi i les xifres de vendes són, “alienes a la literatura”?

El gran absent de Sant Jordi 2024

I mentre tot això ocorria, i es venia Història d’un piano com a xurros, un gran escriptor, un dels més grans de les darreres dècades, s’havia evaporat, s’havia esfumat de la Diada, ningú el trobava signant enlloc. Em referisc a Quim Monzó. Ho contava amb molta gràcia Joan Safont en una crònica de la jornada el mateix vespre de Sant Jordi. Sembla que Monzó va ser el gran absent, i això que una setmana abans de Sant Jordi el seu recull d’articles Ments preclares apareixia com un dels llibres més venuts de no-ficció, entre dues autèntiques feres triomfadores del gènere com són el periodista Carles Porta i el nutricionista Xevi Verdaguer.

Monzó absent no és qualsevol absència, tot i que, immersos en el soroll mediàtic dels altres, molts lectors no el trobarien a faltar. Ell, com escriu Safont, “va viure de primera mà l’origen de l’actual model de diada literària”, com explicava en un article titula ‘Dia del llibre’ de fa tres anys: “Debutava en el món literari, en una època en la qual, quan arribava Sant Jordi, de llibres no se’n firmaven tants com ara. Se’n firmaven, però no la bogeria actual. El punt d’inflexió va ser a mitjans de la dècada dels vuitanta, quan va aparèixer TV3. De cop, la tradició de les parades de llibres i les signatures –que ve dels anys trenta– va fer un boom fenomenal. Els escriptors es van convertir en estrelles mediàtiques i circulaven de parada en parada i d’emissora de televisió en emissora de ràdio, a un ritme mai vist fins aleshores”.

Curiosament, uns quaranta anys després, Monzó, com apuntava Safont, ha aconseguit de fer mutis, sense que ningú l’estranye en un Sant Jordi que ha marcat xifres de venda astronòmiques i que va tenir com a protagonistes uns altres “invisibles”, els traductors.

Amb un pregó de benvinguda de Sant Jordi, patró dels pagesos i Dia del Llibre, emotiu i bonic, Marta Pera, Premi Ciutat de Barcelona de Traducció en llengua catalana i convidada d’honor d’enguany, ens deixava reflexions tan veres i necessàries com aquesta: “Deia Puixkin que «els traductors són les mules de càrrega de la cultura» i, així i tot, als traductors, com a la majoria de pagesos, ens agrada la nostra feina i molts no la canviaríem per cap altra. Però també ens agrada no haver-nos de perdre en tràmits burocràtics, poder criar bé els nostres fills i no haver de treballar més hores que un rellotge per, de vegades, ni tan sols arribar a això que en diuen «fi de mes», tot i que nosaltres, com els pagesos, no ens regim per mesos ni per laborables i festius. En un país normal els traductors i els pagesos hauríem de poder viure dignament de la nostra feina nodridora. A la pràctica, molts pagesos i molts traductors s’han de buscar una altra feina per poder tirar endavant”.

I continuava: “Algú potser dirà que aquest any l’esmorzar és d’«escriptors i traductors». Però als traductors això ens semblarà inadequat, una tautologia. Els traductors som escriptors. Els traductors literaris d’ofici escrivim cada dia moltes hores i fem literatura. Quan fem de traductors ens estalviem la feina ─admirable─ de construir trames, inventar personatges, crear ambients, però hem de fer que l’argument s’entengui bé, que els diàlegs dels personatges siguin creïbles, que les atmosferes siguin ben bé la de les brugueres de Yorkshire, la de Yoknapathawpa, la de l’evocadora sintaxi proustiana... I que el que és poesia en una llengua també ho sigui a l’altra. [...] La literatura és un diàleg continu que s’estén per l’espai i el temps: un diàleg entre present i passat, entre obres del país i obres de fora”.

Sant Jordi, ara més que mai, ha de ser un diàleg per a donar veu a moltes veus i diverses, algunes de ben crítiques. Un diàleg per a apropar-se a la literatura, en totes les seues dimensions, en la varietat de gèneres, registres i procedències. A una literatura catalana rica, heterogènia, feta a tot arreu del nostre territori i àmbit lingüístic. A unes traduccions literàries polides i creatives. El contrari és la “vedetització” de la literatura, crear i coronar vedettes fugisseres, estels d’un star system, potser fins i tot aliè a la literatura. Pensem-ne...