Artur Heras: Xàtiva, imatges i paraules

Qualsevol motiu és bo per anar a Xàtiva i ara n'hi ha un de suplementari: recórrer amb temps, calma i atenció l'exposició antològica Sura com el desig i el destí en la memòria. Artur Heras, 55 anys de pintura, que estarà oberta fins al 29 de maig en quatre edificis admirables, molt pròxims entre ells, al centre històric de la ciutat.

El dia que vaig estar a la mostra, un dissabte a migdia, Xàtiva pareixia acabada d'eixir del bany, neta després de les petites pluges recents i justament orgullosa, com sempre, però replegada, protegida per les llomes on el castell, Sant Feliu, Montsant i altres meravelles mantenen una permanent força d'atracció. També la ciutat produïa aquest poder. D'ací cap allà, hi havia grups, organitzats o no, de visitants que s'hi movien. Sorpresos, admirats i, m'agrada dir-ho, sense la conducta bovina que arreu mostren els turistes que no saben bé què busquen ni què han de conèixer o admirar si una persona que els guia i mira que no se li perden no els ho explica amb paciència didàctica amb una bandereta a la mà.

Ja de vesprada, vam contemplar la ciutat des de dalt, envoltada d'una llum de primavera, amb núvols grisos i negres cap al nord, a les Riberes, a l'Horta, darrere els elevacions del Puig i de Santa Anna —amb les seues ermites—, de les altres llomes que limiten l'entorn de Xàtiva. Aquells núvols deixaven caure l'aigua benèfica i enyorada sobre terres i cases com un regal. A la distància, els veiem. I enigmàtic, sempre atraient, al costat del nostre mirador, Sant Feliu, que poguérem visitar a continuació, fora d'hores, gràcies a l'amabilitat d'una guarda.

Si les carreteres ho facilitaren, potser la gent forastera hauria de començar la visita de Xàtiva justament per allà dalt, en aquells tossals des de la closca originària. Imaginant el descens que durant segles feren les successives generacions de pobladors, fins a instal·lar-se en l'espai que ara mateix habiten els descendents. Els qui hi viuen, que no és el cas d'Artur Heras, fa temps absent perquè la necessitat d'obrir-se camí en la vida té de vegades aquestes exigències, però no allunyat del seu poble, ni oblidadís de persones, fets i escenaris que construïren la seua infantesa i probablement la seua sensibilitat per relacionar-se amb l'exterior, amb el món.

D'aquella etapa bàsica parteix aquesta exposició, de la qual ha estat comissari Antoni Martínez Revert, i que cal afanyar-se a visitar, ja que conté una selecció molt meditada del treball incansable del pintor, des d'un paisatge a l'aquarel·la, traçat als onze anys, fins a peces d'aquest 2019.

Seria molt lamentable que l'antològica es desfera a Xàtiva i no es reproduïra, en tot o en part, en altres llocs. Ara, en qualsevol cas, com en tots els grans esdeveniments d'aquesta mena, qui el visita té, a més de l'emoció que produeix la contemplació directa de les obres, una altra mena de coneixement, ja sense dates ni horaris de tancament, aportat pel catàleg, que permet aprofundir o revisar una impressió.

El de Sura com el desig i el destí en la memòria s'inicia amb un text molt ajustat del professor Anacleto Ferrer, ple de suggeriments i complectiu per a la trajectòria del pintor com un impuls individual vinculat a una llarga tradició cultural i estètica, històrica en tots els sentits. Després, altres escrits es relacionen amb els quatre àmbits, físics i en bona mesura cronològics, en què l'exposició està distribuïda: «Artur Heras: una geografia dels orígens», del novel·lista Toni Cucarella, parla de les peces exhibides al Museu de Belles Arts, Casa de l'Ensenyança; «Imatges ocupant la memòria», de l'historiador de l'art Vicent Pla Vivas, s'ocupa de les presentades al Convent de Sant Doménec; «A l'ombra d'Artur Heras, d'Alfons Roig i un lledoner», de l'escriptora Fina Cardona-Bosch, de les mostrades a l'Espai-Borja, Capella de l'Assumpció; finalment, també Anacleto Ferrer, en el text «RibHeras torna a Xàtiva»,  es refereix a allò que es pot veure al Palau de l'Ardiaca, per primera vegada convertit en espai expositiu.

Tots aquests escrits estan complementats amb informació biogràfica i bibliogràfica sobre el pintor, dades que serveixen com a índex per traçar la seua activitat professional, dilatada i sense interrupcions.  

La formulació del catàleg és molt adequada per a recompondre la trajectòria artística d'Artur Heras: crescuda des de la geografia familiar i infantil; passada per l'etapa d'aprenentatge, on Alfons Roig apareixia com un far humil en les seues manifestacions, però fortament referencial per a escapar de les misèries didàctiques d'una l'Escola de Belles Arts col·lapsada pel resultat de la guerra d'Espanya; oberta cap a nous horitzons en la recerca d'una obra personal i distintiva —pintura, il·lustració gràfica, alguna escultura—, però també amb actuacions tan memorables i decisives socialment com la direcció de la Sala Parpalló; i, ara ja, distribuint el treball entre la creació pròpia i els projectes sobre altres artistes —en particular Andreu Alfaro, sobre el qual Heras prepara una exposició a La Pedrera, de Barcelona, amb Anacleto Ferrer, en una col·laboració que ja es va demostrar d'alta eficàcia en la mostra Alfaro-Fuster. Assaig amb els dits (2017, Universitat de València).

Aquesta creació pròpia, encara que semble adreçada cap al passat, per mitjà d'una visita al sempre inquietant Josep Ribera (Xàtiva 1591- Nàpols 1652), es projecta cap al futur en l'última secció de Sura com el desig i el destí en la memòria. I encara, l'estímul del gran pintor ha conduït Heras a una altra operació, en part pròxima al que l'exposició actual representa, ja que s'hi combina l'exercici de la memòria personal amb la reconstrucció d'una aventura artística aliena, també començada a Xàtiva.

Al Palau de l'Ardiaca, sota l'epígraf «RibHeras», El pintor actual ha agrupat un conjunt d'obres recents en què recrea algunes imatges particularment colpidores del pintor barroc, tot introduint-hi, com diu Anacleto Ferrer, un «distanciament irònic» que «sense evitar per complet el patetisme de les imatges originals, el travessa o el tempera gràcies a les taques de pintura, els fons plans i les superposicions matèriques», fins aconseguir un resultat «sorprenent i esglaiador».

Però no es tracta només de pintura. Artur Heras, durant el mateix procés, ha escrit una mena de quadern de bitàcola, titulat Ribera y yo. Diario, que publicarà en versió castellana l'editorial Media Vaca i que probablement apareixerà també en versió catalana.

En aparèixer el llibre, temps hi haurà de parlar-ne, però convé ara anunciar aquesta novetat singular.

Es tracta d'un seguit d'anotacions literàries, i si es pot dir així també gràfiques, en què s'encreuen amb desenes d'imatges magnífiques, d'una gran versatilitat estilística, records i presències més o menys explícites reconstruïdes amb paraules. Entre moltes altres, les de Ribera i d'Heras, amb Xàtiva o Nàpols com a fils recurrents. La presència de Ribera, com el resultat d'una recerca, amb molts interrogants; la participació de l'autor del diari, com un viatge d'anada i tornada entre els records personals i les reflexions, amb observacions recuperades d'una aventura viscuda amb intensitat i inaugurada al carrer de les Ànimes, de Xàtiva, abans anomenat del Fossar —topònims urbans que pareixien predestinar Heras a una existència penitencial i lúgubre que sens dubte la seua pintura, vitalista, animada i vibrant, rebutja i exclou. Ho fa ja cinquanta-cinc anys.