Irene Klein: “Quan escric m’agrada situar el lector en el text amb un mínim de raons”

És dijous al migdia, hem quedat a la Fira del llibre amb Irene Klein Fariza (València, 1991). És autora del recull de contes Les absències (Premi València Nova 2023), publicat per Edicions Bromera, uns contes sobre els buits emocionals i físics que marquen per a sempre i ocupen un espai vital. Migdia i els jardins dels Vivers bullen d’activitat, molts joves estudiants visiten la fira, hi van acompanyats pels professors de literatura de l’institut i de cicles formatius com ara Arts Gràfiques. M’ho expliquen unes professores que trobe a la caseta de Fan Set, mentre faig temps per a la cita amb Irene i Jesús Císcar, que farà les fotos.

A la caseta de Fan Set un xic molt jove em demana consell sobre quin llibre de poesia podria elegir, Josep Alapont li ha dit que em pregunte a mi, parlem una mica de poesia i se’n va amb Llibre de meravelles d’Estellés a les mans. Les professores d’Arts Gràfiques, que donen classes d’edició, em consulten sobre alguns llibres, ens engresquem a parlar de literatura i edició... Si m’encante arribaré tard a la cita.

M’acoste a la caseta de Bromera, puntual, darrerament m’hi esforce, Jesús, que sempre em guanya i arriba el primer, ja està fent-li unes fotos a Irene Klein al bell mig del passadís, entre casetes i molts lectors joves de fons. M’entren ganes de posar-me a recomanar la novel·la d’aquesta autora a tots aquests joves per moltes raons: pel tema que tracta, les absències a la vida, el que desapareix, allò que està absent i ens conforma. Per l’estil: clar, directe, rítmic, amb un mínim de recursos diu molt, per la quantitat de referències musicals, per la redescoberta de la ciutat de València, per la manera com tracta la maternitat i l’avortament, una gran absència, per aquesta plasticitat amb què visualitza el pas del temps i les etapes de la vida i la presa de decisions. Les distàncies, València, Alemanya, anades i tornades, viure entre dues cultures, entre dues realitats, absències ací i allà. Sap molt bé de què escriu Irene Klein: un viatge a la recerca d’una identitat a través de les absències.

Ens ha costat, però finalment hem trobat un banc a l’ombra en un racó tranquil. Parlem amb Irene Klein de com va sorgir el llibre i de projectes de present i futur immediat. Té una mirada penetrant, uns ulls preciosos i uns llavis molsuts, un rostre atractiu que encomana calma i serenitat. És un semblant tranquil, un to de veu baix, una parla serena, sense pressa. Tot al seu voltant és pausat. S’explica molt bé, parla com escriu, amb decisió i cadència, però sense voler dir-ho tot, deixant marge al lector, a l’interlocutor. Escriptora, pianista i creadora, intel·ligent, senzilla i gens pretensiosa, Irene Klein convida a deixar-se anar en la conversa...

Irene, després de graduar-se en Filologia Catalana i Interpretació: Piano, va cursar un Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària i se n’anà a Alemanya a treballar com a lectora de català entre 2016 i 2021, primer a Mannheim, i després a Heidelberg i Frankfurt. Anys intensos i moltes experiències, imagine.

Sí, això fou, i en tornar no he continuant estudiant i fent coses. Darrerament he cursat el màster de Secundària i ara mateix faig un màster de guió. Tinc dues pel·lícules escrites i una sèrie, de fet, ja la tenia planejada abans del màster, el tractament ja el tenia escrit des de feia temps.

Acaba de publicar el seu primer llibre de relats. Vol fer un salt cap al cinema?

Bé, ara estic pensant audiovisualment. He posat ací les meues energies. De moment, estrene la meua primera obra de teatre, serà el 16 de maig a la Sala Círculo de Benimaclet. Es diu Una altra persona, la representarà la companyia de la Sala Círculo de dijous 16 a diumenge 19. Estic molt il·lusionada, he anat a alguns assaigs i trobe que el resultat és molt bo. No era un text fàcil. I veure-ho muntat em fa molta il·lusió. Cruz Fernández, la directora, ha fet màgia i no ha tocat el text a penes, sinó que li ha donat vida i cos.

I el cinema?

El cinema és molt més complicat. Demana temps i diners. Una cosa és escriure un guió i una altra de ben distinta dur-lo a la pantalla. Es un procés molt llarg, necessites anys per a això, una mitjana de cinc anys, i un bon finançament. Hi ha molts factors en joc perquè és una feina, un art d’equip. Moltes coses han de ser bones per arribar al final. Al teatre també hi ha equip, i treball a partir d’un text, pense en el meu text, i com una altra persona li ha posat la mirada i tot això suma. Quan escric m’agrada situar el lector en el text amb un mínim de raons. Potser és una influència també del món visual, del teatral i de l’audiovisual. De moment, escric relats, teatre i un guió, ho veig molt més factible que pensar en fer cinema.

Enhorabona per l’estrena del dia 16. De fet, vostè fou ja creadora a Impasse:6am i va col·laborar com a pianista en el muntatge teatral Sis actrius lligen Rodoreda, dirigit per Pepa Juan. S’imagina dirigint alguna pel·lícula?

De moment no em plantege això. Preferisc que ho faça un altre. I sé que la guionista es queda en una segona, tercera o quarta línia. Però sense un bon guió no hi ha una bona pel·lícula. Tot i que ara hi ha propostes actorals antiactorals interessants, que lligen el text i poc més, el diuen, no l’interpreten de forma actoral i funciona perfectament. Al teatre això és impossible, ha d’haver-hi una interpretació teatral, i si el text no és bo, és difícil. Com a guionista no soc recelosa, desitge que algú em sorprenga i que trobe coses que jo no hi havia vist, perquè el text també s’interpreta, i els directors són artistes i això és el que m’agrada i m’atrau. Tota literatura genera literatura, a través de les lectures, i en arts escèniques això és encara més potent.

Tornem als seus contes, Les absències, vostè hi parla de la construcció de les persones, de la identitat, de l’afirmació professional i sexual. La nota biogràfica al seu llibre diu, Irene Klein s’enfila per roques des de la infantesa, i encara hui en dia està buscant qui és.

Bé, tots estem buscant qui som. També a través dels buits i de les absències podem arribar a conèixer-nos.

Abans de Les absències havia escrit dos contes, La boda, guardonat amb del Premi Conte del Puig i Obre’t, Sèsam!, premi de Narrativa de la Universitat de València (2017). Ara és un llibre de relats i un guardó important, un salt qualitatiu.

Sí, ha sigut una passa gran a donar. El començament va ser una mica atzarós. Jo escric contes des de fa temps, n’escrivia molts i vaig escriure’n un, concretament el de l’inici del llibre, El quadre, fa uns anys. Parlava sobre l’absència d’una mare. En vaig fer més i vaig trobar el fil conductor en les absències. Els relats giraven al voltant del buit, d’allò que no hi és, que ha deixat d´ésser o hem perdut. Vaig veure que era un tot, un univers compartit, i que podia acabar sent un llibre. Però al començament no era aquesta la meua intenció.

De vegades amb les peces breus, amb els contes, amb les entrades de dietaris, amb els articles, comences a escriure sense una intenció clara i de sobte hi veus un llibre.

Exacte, i vaig decidir provar sort perquè l’altra via, enviar originals a una editorial perquè et publiquen és molt complicada.

Moltíssim. Però finalment ací està el llibre.

Sí, i veure convertits aquells contes en un llibre, un objecte que pots compartir amb els lectors és molt bonic.

En Les absències el temps narratiu es barreja, passat, present, també la veu narrativa, primera persona, tercera. De vegades una veu que dialoga amb sí mateixa, i amb la que arranca el llibre: “Et recordes al seient de darrere del cotxe pensant si aquell fora un bon dia per a morir i pensant després que potser no, que la setmana següent seria l’aniversari de Paula i que no, que no te’l volies perdre. També et recordes pensant que no sabies per què la desitjaves, la mort (...)”

La veu narrativa ha anat a favor un poc de cada història, concebudes com a veus diferents, i per això va variant. En cada història buscava la veu que més l’afavoria. Si la lliges com a novel·la fragmentària, algú m’ho ha insinuat, sobta, la qual cosa juga a favor del recull de relats, que és com jo ho veig i concep. I per tant, en un llibre de relats hi ha molts espais, escenaris diferents, personatges que entren i ixen. Ací la Gretel és el personatge central i els altres van amunt i avall. Jo partia de la base que cada text es poguera llegir autònomament, sense dependre de la resta, però que dialogaren entre ells, Per tant no ho concep com una mera recopilació de contes. Quan m’han preguntat si era una novel·la fragmentària, dic que podria ser, però en tot cas, el vaig concebre com un recull de contes que formaven un tot. Volia que les històries giraren al voltant de com entomem les absències en la vida; l’absència de la mare, un avortament, familiars o amics que ja no hi són. Emigrar, deixar la ciutat d’origen.

I el títol?

En principi el títol no era el tema. Tenia alguns relats i vaig anar explorant sobre el tema i pensava que ja tenia una quantitat de relats que estaven connectats i vaig continuar, però Les absències com a títol és quasi previ a la concepció de tot, van de la mà, perquè des d’un començament estava escrivint sobre el tema.

A partir d’ara com es veu? Amb quins projectes literaris de futur?

El relat m’agrada, m’hi trobe a gust, de moment. No em veig fent una novel·la per capítols, més aristotèlica, no em crida l’atenció i em crea un bloqueig d’escriptora. M’agrada explorar noves formes, sense etiquetes ni noms precisos. Li trobe sentit a escriure així, buscant una cosa nova, tot i que a escriure, en principi, no se li ha de trobar sentit. Escrivim perquè escrivim, però en tot cas preferiria no repetir esquemes i indagar, trobar noves formes de contar.

Quins han estat els seus referents literaris i narratius?

Rodoreda, l’he llegida molt. Em sé els seus contes de memòria. Vaig tocar el piano en una obra teatral sobre Rodoreda. A través de Rodoreda vaig arribar a Katherin Mansfield, que m’agrada molt, i uns altres referents importants per a mi són Carmelina Sánchez-Cutillas i Lucia Berlin.

Veig que compartim referents i lectures. De què parlem quan parlem d’absències?

Si parlem d’absències parlem del que hi era i no hi és ja, però resta a través del record i transcorre junt amb el pas del temps. El llibre respon al pas del temps i l’estructura també, per això alguns capítols són cronològics, no tots, i el llibre comença amb la infantesa i va passant a través del temps.

En els seues relats destaquen molt els escenaris, les atmosferes, recrea molt bé els ambients: el circ, les cases, una oficina, una consulta mèdica... A més, ho fa amb una economia encomiable de mitjans narratius. S’aplica a vostè mateixa allò de: “menys és més”.

De vegades m’han dit: “tu vas al gra” o “el que dius és essencial, necessari”. Més enllà de la meua amiga no m’ho havia dit ningú. Cert és que he intentat escriure amb economia del llenguatge. Com a lectora, m’agrada llegir textos que diuen molt amb poc, que van directes. La imaginació del lector pot omplir moltes buits i com a lectora m’agrada completar aquests buits. No dir-ho tot. Busque això també de cara als meus possibles lectors, com a escriptora, què vull que s’entenga, què vull contar. Posar-hi els elements necessaris perquè s’entenga, però no descriure per descriure. Dir el suficient, l’essencial.

Parlem de Gretel, la protagonista de molts dels relats.

Gretel m’agradava com a personatge. Ella ho inicia tot. He volgut seguir el fil del personatge, igual que hi ha un fil temàtic i cronològic. Hi ha relats on no especifique noms, podia ser Gretel o no, la veu narradora, la protagonista. Però també apareixen altres personatges per a donar diferents perspectives al tema que tracte.

“Assimilar la solitud i sobreviure-hi. Conèixer el desencís i integrar-lo. Pair el fracàs”, escriu a Les absències. Moltes i diverses, veritat?

L’absència forma part de la vida de totes les persones, també de la meua. És un tema del qual no se’n parla molt i jo el veig com un dels temes universals i clau en la literatura. La vida es fa de suma de presències, però també d’absències. Les absències són acumulatives, el llibre va sumant-ne, a mesura que passa el temps. I de vegades he volgut posar-li un punt irònic i polític, com una presa de partit. En una presentació a Vilafamés em van preguntar per l’absència en la joventut. Els vaig dir que estar al costat d’una persona propera, i que la  trobem absent, perquè està en un altre món, a través del telèfon mòbil. Això també és una absència. I l’absència a través de l’espai també. Com ara viatjar a un altre país, és el cas d’Alemanya en aquests relats, com una etapa vital. També tracte el tema del desig, la lluita entre el desig i el desig. La protagonista desitja una cosa i la contrària alhora. Hi ha dos desigs enfrontats.

Hi ha referències autobiogràfiques en el llibre, però la ficció, trobe, té més pes.

La font d’inspiració són coses que he viscut. Quan parlem d’autobiografia tenim un compromís, la veritat, ser fidels a la veritat, amb el que passa de veritat, i jo no em compromet amb això, al meu llibre hi ha molta ficció. Hi ha moltes coses que he viscut, però altres que no he viscut, però que tenen relació amb elements vitals. Per exemple, jo he viscut a Alemanya. Treballe els relats des de la realitat, amb elements que pose al servei de la ficció. La realitat és la font d’inspiració.

En els relats estan molt presents altres arts: la música, la pintura.

No ha sigut un treball conscient, sinó que forma part de la vida. Soc música de formació i professió. Una escriptora que haja estudiant arquitectura, normalment es fixarà en els edificis, en el traçat dels carrers, no sé... Les meues experiències vitals estan lligades a la música, i com que juga al meu favor, ho deixe fluir. És una forma de veure el món. La pintura i els quadres estan molt presents a casa meua. He crescut quasi en un estudi de pintura, les olors, els colors, ma mare pintava. Són experiències que espurnegen l’obra, elements que travessen la vida i que he fet que travessen també el recull, un poc inconscientment, fluidament, no encabint-les-hi perquè sí.

Hi ha molta música en la vida i en la literatura d’Irene Klein, també en aquests relats que defugen l’autocompassió o la pena i retraten l’absència amb naturalitat i originalitat, amb un estil, directe, implacable, sense circumloquis, molt proper, amb varietat de registre i veus i altres recursos que et fan sentir que els protagonistes et parlen, t’interpel·len.

Estem arribant al final de la nostra conversa i mentrestant veiem arribar una bicicleta amb un home que du un bebè en una d’aquestes cadiretes per a ben menuts. És el company d’Irene i el seu fill Garbí. No té encara un any. Somriu molt i està encantat de descobrir el món des de la bicicleta. Ens el presenta i el xiquet ens mira i somriu. Veig en ell el somriure de sa mare, una dona de força creativa, capacitat de treball i una maduresa intel·lectual admirables. Ha estat un goig conversar amb Irene Klein.