Josep Piera, el rapsoda de La Drova

“Conec aquests turons,/ el verd rusc del romaní,/ l’altre punxent de l’argilaga orca/, aquell entorcillat de l’olivera,/ els verderols dels pins./ Els conec.” I és ben cert, Josep Piera coneix el seu petit país, i com a bard de La Drova, al terme de Barx, l’ha cantat i descrit. I amb el seu cant literari ha creat una geografia mítica, un indret que va més enllà d’aquells turons i que transcendeix per tota la nostra geografia. Els versos citats són del poemari Dictats d’amor, però també podria parlar d’El cingle verd, com a gran fita literària, aquesta vegada des de la prosa. Si Verdaguer o Josep Sebastià Pons varen immortalitzar el Canigó, Piera ha aconseguit el mateix amb les muntanyes de la Safor, dotar-les d’una entitat literària, amb la seua mirada poètica, i amb els seus versos, que ell recita com ningú, com a gran rapsoda que també és.

Evidentment, sols aquesta excel·lència literària ja mereix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Haver creat un territori literari, que ara els estudiosos de la nostra literatura trepitgen, i busquen identificar: aquelles muntanyes vora mar, feréstegues i enlairades, de vegetació mediterrània, de cant de cigales i de sentor de resina. Josep Piera ho ha escrit i descrit tot, i la seua capacitat literària també ha poat en el relat memorialístic, amb Puta postguerra com una nova fita de la seua singladura literària, explicant els seus orígens familiars a Beniopa, el negoci de comerciant d’hortalisses de son pare, la descoberta de la identitat, de la llengua i de la veu pròpia. Junt amb Els fantàstics setanta, Piera recupera el seu passat i explica sense temor qui és, d’una manera molt rousseauniana: mostra un home en el seu estat més íntim i confidencial. I mentre fa això, també ens ensenya aquella maleïda postguerra que va haver de viure, la repressió cap a la llengua, cap a la individualitat, cap al sexe, la tristor d’aquells anys miserables. Josep Piera ens conta com va començar a escriure poesia, qui foren els seus mentors, com va descobrir que podia crear en la llengua d’Ausiàs March (aquell descobriment molieresc de què la nostra llengua és apta per alguna cosa més que per a la brofegada i l’ús familiar). I tot això també enllaça amb altres textos anteriors, on també es descobreix la metamorfosi que experimenta el poeta al davant del món clàssic, i del descobriment de sentir-se viu: Un bellíssim cadàver barroc, on descriu un any passat a Nàpols, és una obra de gran calat literari, que va molt més enllà de la prosa de viatges.

Això és Josep Piera, i molt més. Perquè caldria dir que Piera, com Joan Fuster, ha creat en aquelles terres tot un món cultural. Junt amb la seua estimada Marifé Arroyo, coneguda com la Mestra, ha batallat perquè el valencià siga llengua d’escola, per donar naturalitat a l’evidència: això és, que en aquells turons tots parlen, pensen i respiren en valencià. I això, ha fet de la Safor un oasi literari amb tantes veus que busquen al seu torn transcendir i crear. Ignasi Mora, Ferran García Oliver, Maria Josep Escrivà, Teresa Pascual, Rafa Gomar, Enric Sòria, i tants altres han prosseguit i perseverat amb èxit el camí iniciat, en tants sentits, per Josep Piera.

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes corona el poeta i el seu paisatge estimat. I aquells dictats d’amor ara s’enlairen per sempre.

“Conec aquests turons,/ el verd rusc del romaní,/ l’altre punxent de l’argilaga orca/, aquell entorcillat de l’olivera,/ els verderols dels pins./ Els conec.” I és ben cert, Josep Piera coneix el seu petit país, i com a bard de La Drova, al terme de Barx, l’ha cantat i descrit. I amb el seu cant literari ha creat una geografia mítica, un indret que va més enllà d’aquells turons i que transcendeix per tota la nostra geografia. Els versos citats són del poemari Dictats d’amor, però també podria parlar d’El cingle verd, com a gran fita literària, aquesta vegada des de la prosa. Si Verdaguer o Josep Sebastià Pons varen immortalitzar el Canigó, Piera ha aconseguit el mateix amb les muntanyes de la Safor, dotar-les d’una entitat literària, amb la seua mirada poètica, i amb els seus versos, que ell recita com ningú, com a gran rapsoda que també és.

Evidentment, sols aquesta excel·lència literària ja mereix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Haver creat un territori literari, que ara els estudiosos de la nostra literatura trepitgen, i busquen identificar: aquelles muntanyes vora mar, feréstegues i enlairades, de vegetació mediterrània, de cant de cigales i de sentor de resina. Josep Piera ho ha escrit i descrit tot, i la seua capacitat literària també ha poat en el relat memorialístic, amb Puta postguerra com una nova fita de la seua singladura literària, explicant els seus orígens familiars a Beniopa, el negoci de comerciant d’hortalisses de son pare, la descoberta de la identitat, de la llengua i de la veu pròpia. Junt amb Els fantàstics setanta, Piera recupera el seu passat i explica sense temor qui és, d’una manera molt rousseauniana: mostra un home en el seu estat més íntim i confidencial. I mentre fa això, també ens ensenya aquella maleïda postguerra que va haver de viure, la repressió cap a la llengua, cap a la individualitat, cap al sexe, la tristor d’aquells anys miserables. Josep Piera ens conta com va començar a escriure poesia, qui foren els seus mentors, com va descobrir que podia crear en la llengua d’Ausiàs March (aquell descobriment molieresc de què la nostra llengua és apta per alguna cosa més que per a la brofegada i l’ús familiar). I tot això també enllaça amb altres textos anteriors, on també es descobreix la metamorfosi que experimenta el poeta al davant del món clàssic, i del descobriment de sentir-se viu: Un bellíssim cadàver barroc, on descriu un any passat a Nàpols, és una obra de gran calat literari, que va molt més enllà de la prosa de viatges.