La Universitat s'endinsa en les ombres de l'Estellés periodista

Una mini Olivetti verda i molta mala llet. Això gastava el poeta Vicent Andrés Estellés en els seus trenta anys com a periodista de Las Provincias, els últims vint com a redactor en cap. Allà, en un despatx de vidre ple de papers, feia als seus reporters que li tocaren el dit perquè comprovaren que no li circulava bé la sang. Patia flebitis, la mateixa malaltia que el dictador Francisco Franco, i com maleïa tenir alguna cosa en comú amb ell.

Vicent Andrés Estellés, era un fill de forners que es va guanyar la vida com a periodista. Quan va començar a exercir el 1948 a València, hi havia tres diaris, dos orgànics del règim i Las Provincias, el vell diari conservador, aquell del “regionalismo bien entendido”.

Estellés va ser contractat en planta oficialment el 1951, sota la direcció de Martí Domínguez, qui, en paraules del professor Enrique Borderia, li dona una “sensibilitat diferent”, un valencianisme regionalista que “fa un cert paper d'oposició possible dins de l'ofec del franquisme”.

Domínguez és qui va pronunciar, en l'exaltació de la Fallera Major de 1958, el discurs València, la gran silenciada que criticava l'abandó de la ciutat en la riuada de 1957 i que li va costar el càrrec com a director del diari. Amb Domínguez, Estellés tenia una relació estreta, tant que va ser el padrí de la seua boda amb Isabel Llorente. Sota la direcció de Domínguez, a més d'Estellés, van col·laborar al diari autors com Manuel Sanchis Guarner o el mateix Joan Fuster, tots tres conformaven allò que s'anomenà la Santíssima Trinitat del nacionalisme d'esquerres al País Valencià de l'època.

En marxar Domínguez, el seu buit va ser ocupat per José Ombuena, i Estellés va ser ascendit a redactor en cap, tot i que li va dedicar uns versos d'acomiadament a Domínguez i com diu Borderia “seria un tràngol per a ell”. La relació entre Estellés i Ombuena va ser sempre tensa, segons explica José Miguel Garcia, professor de periodisme a la Universitat de València i qui va coneixer a ambós el 1968 a la mateixa redacció de Las Provincias.

Sota la direcció d'Ombuena, Estellés va començar una columna en valencià feta en vers, “Bon dia”, que l'autor signava amb el pseudònim de Roc i que en dies com l'1 d'abril del 1962, quan el diari va dedicar tres pàgines a l'aniversari de la victòria franquista, Roc parla de futbol i de què calia anar a treballar a l'endemà. Aquell mateix any, Joan Fuster publica Nosaltres els valencians, i Las Provincias enceta una campanya de desprestigi en contra de l'assagista. De fet, Fuster li va enviar una carta a Estellés on li retreïa el silenci pel seu linxament.

“Estellés és un home que ve de la fam i durant l'època de la foscor s'adapta al règim per por i dins de la conjuntura avança cap a un tipus d'informació més assenyada i en valencià”, explica l'escriptor Víctor Mansanet, ara alcalde de Simat de la Valldigna.

De fet Mansanet assegura que en una entrevista que li va fer a Estellés a finals dels anys 80, en preguntar-li que era per a ell una notícia, el poeta li va contestar: “és una mena de producte mercantil que dóna diners a un grup editorial, generalment de dretes, amb el que he guanyat algun gallet”.

D'aquells productes mercantils, però, Estellés també trau material per als seus poemes, com per exemple veiem en la correlació entre una sèrie de reportatges sobre turisme i certs poemes. De fet, la prosa periodística d'Estellés hauria de estudiar-se a les facultats:

Por las noches, entre los pinos, palpitan lucecitas de colores, se oyen en el corro de las armónicas, alegres y melancólicas melodías europeas que bajan, con las doradas trenzas golpeándoles la espalda, desde Alemania, desde Austria, desdeSuecia. Hay momentos de una emoción suave y explicable. La gente tiene unas atroces necesidades de convivir. Las gentes de Europa, de una manera instintiva,apresurada, se buscan las unas a las otras, en los bosques, a las orillas del mar más viejo. («Bajo las lonas del camping», Las Provincias, 28-08-58)

Aquest fragment de reportatge és un exemple de correlació amb els seus poemes, com aquest fragment de Plant, de L'inventari clement, V:

Pins del Saler en el migdia clar,

ple d'una llum que et cou a les pupil·les,

les muses es despullen en el cotxe,

ixen amb el bikini a mig posar.

Però Estellés feia de tot al diari, reportatges, barallar-se amb els linotipers arxiu, crítiques de llibres i cinema,... i com diu José Miguel Garcia, també “es tragava molts gripaus, com qualsevol que té una feina que no li agrada”.

Al 1972, Maria Consuelo Reyna va entrar com a subdirectora de Las Provincias, essent una de les primeres dones en un càrrec de direcció en premsa. Jove i decidida, en arribar li dóna un toc de modernitat al diari i, emparats per la llei Fraga que alleugerava la censura, es respiraren nous aires liberals, amb articles que demanaven obertura econòmica i criticaven la gestió municipal. La mateixa Reyna conforma en aquells anys el jurat dels premis Octubre, de literatura en valencià.

“Entre 1973 i 1978 hi ha un grau d'apertura en el que Estellés se sent molt còmode i escriu més en valencià, en aquest període trobem que fins i tot Ovidi Montllor passa pel diari”, afegeix el professor de la Universitat Jaume I, Adolf Piquer.

Això va canviar al 1978, quan Las Provincias es convertí en el portaveu de les postures anticatalanistes i un dels actors claus de la 'Batalla de València' que va emprar la llengua com a argument principal contra el nacionalisme d'esquerres. De fet, enmig d'aquesta tensió, Estellés estava de baixa pels seus problemes vasculars que el conduiren a la mort 15 anys després i fou acomiadat sense comunicar-li, quan rebé la cessió de la seguretat social després de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per l'obra poètica. Tenia 54 anys i ja no va tornar a exercir. Finalment, com diu Borderia, Estellés era per escriptor per damunt que periodista i més enllà de les 75 pessetes del seu primer sou, Las Provincias no formava part de les seues conviccions“.