Per a representar el canvi d'any se solia utilitzar una analogia naïf i un pèl sinistra, com tot en aquestes dates. Al que caducava se'l representava com un subjecte vell, xacrós, moribund de vegades, adornat amb els atributs de Saturn, i a l'any que començava, com un innocent xiquet de bolquers que, originàriament, al·ludia al naixement de Dionís, aquell déu aficionat al vi i les orgies. Un any com a epítom d'una vida, o una vida reduïda a un cicle estacional. Primavera, estiu, tardor i hivern versus infància, joventut, maduresa i vellesa. La cosa ja no es veu tant així. A banda de desbaratar el clima, hem trossejat aquell paradigma en una infinitat d'esdeveniments que se succeeixen frenèticament. No queda un badall entre ells, i tots tendeixen a estendre's al llarg de l'any i a encavalcar-se, a fondre's en una bacanal de fastijós hedonisme programat, una enorme contradicció. Les cada vegada més nombroses ocasions festives, efemèrides i commemoracions, les celebracions gastronòmiques, l'àmplia oferta d'activitats pretesament lúdiques o les tan fomentades ànsies viatgeres invisibilitzen el nostre cicle biològic, emmascaren la nostra condició social i distorsionen la nostra situació anímica. Vivim en un il·lusori estat de vitalitat sostinguda que ens dificulta percebre el pas del temps. No pareix haver-hi progressió. Fins que una vellesa tenyida, falsejada, festejada, una suposada edat daurada, es transforma de sobte en un estat invalidant del tot refractari a certes mentides.
Cadascú té la seua epifania, mai no se sap quan el cel ens envia el senyal inequívoc que s’ha acabat el bròquil. No sol ser una cosa aparatosa, és més aviat banal, com la cistelleta de medicaments que apareix un dia damunt de la teua taula, igualeta a la que tant t'havia cridat l'atenció a casa dels ancians que coneixes. Potser serà el dia en què et cedeixen el seient aquells als qui tu els el cedies el dia anterior. O quan descobreixes que el teu fill s'ha quedat calb i la teua edat excedeix la que tenia el teu iaio quan va plegar gàbies. O quan t’adones que aquest actor o actriu que sempre havies admirat, envejat i imitat discretament, o de qui que estaves platònicament enamorat, s'ha convertit en una cacatua. Siga el que siga, és com la carta que fa que tot el castell s’enfonse. A partir d'aquest moment, més val que procures no colpejar-te les canelles, perquè les ferides ja no cicatritzen com abans. I que comences a acceptar que ets el personatge d'un conte que s'acaba, que se'n va a pastar fang a tota virolla junt amb totes aquelles coses que t'han acompanyat al llarg del camí, senderola o pedreguer, el que siga que haja estat la teua vida. El cas és que arriba un dia en què t’adones que s'ha tornat incòmoda, la vida, que una odiosa evidència et va tancant una porta darrere d’una altra.
A més de desaconsellar-te que li poses sal a un filet poc cuit, l'edat et desautoritza per a dir o fer moltes altres coses i se’t fa molt difícil destriar el que és real d’allò que és insubsistent, imaginari, subjectiu. Per bé que t’ho semble, no pots anar proclamant que aquesta època és una merda, per exemple, perquè et converteix en un ésser nostàlgic i retrògrad. Els joves sí que poden dir-ho, perquè això denota que tenen un esperit saludablement crític. En general, no tens fàcil queixar-te de res. Si dius que et fa mal açò o allò, sempre hi ha algú que t’amolla: «I que més vols, a la teua edat?». Comences a notar que sobres. Entorpeixes un món que s'entesta a anar a pas lleuger i tu ja no estàs per a trotar. Però destorbes, sobretot, perquè ocupes un lloc que altres anhelen i creuen que fa molt que l'hauries d'haver deixat vacant. L'esperit dels temps no contribueix a temperar els ànims. Últimament, circula un corrent d'opinió que situa els vells com l'enemic a batre, perquè, segons diuen, es mengen els recursos disponibles amb les seues pensions que, a diferència dels míssils, depenen d'un sistema propi i molt primmirat de finançament. Afig a tot açò que cada vegada ho tens més difícil per a alleujar les teues penes, perquè a aquells que et podrien comprendre els dona per morir-se. La complicitat i el consol que trobaves en els teus coetanis es va transformant en compassió, en incòmoda condescendència per part d'alguns cruels benintencionats que et tracten amb l'una cortesia impostada, amb aquest to que solem utilitzar amb els sords, els tarats o els estrangers, amb tots aquells que suposem que no són capaços d'entendre'ns. És com si saberen que estàs deixant de pertànyer al gènere humà.
A partir d'aquest moment, un tracta de prendre's les coses més assossegadament, però no és fàcil. És una situació incoherent, perquè, d'una banda, has de desaprendre a viure, a deixar de fer moltes de les coses que feies, a desaccelerar, però d’una altra no pots evitar percebre que el temps s'acaba i que, per tant, t'has d'afanyar. Per a fer què? Això ja són altres figues d’un altre paner. En general, els vells no volen mirar al davant perquè saben el que hi ha, o el que no hi ha, més ben dit. Però, paradoxalment i en contra del tòpic, són els que més solen fer-ho. En el llit es troben cada nit amb una veritat desconeguda pels que encara creuen que viuran tota la vida. S'esforcen a ignorar-la, però no és una tasca fàcil quan ja no tens gran cosa a fer. Així doncs, saber què passarà quan ja no passe res sol ser la màxima preocupació de molts. És una mania tan estesa com insensata. Segurament és l'últim cartutx d'esperança que es crema, l'últim autoengany. Suposa donar per descomptat que la vida segueix després d'un, i això no està ni de bon tros assegurat. Tot pot canviar d'un moment a un altre i, de fet, canvia. Res no està escrit, que és una frase feta esperançadora o aterridora, segons es mire. O una persistent mentida piadosa. En tot cas, millor que els tòpics nadalencs habituals, i si d’insuflar optimisme va la cosa, de les poques coses sensates que se li poden dir a aquest bebé d’any nou a qui li queden només dotze mesos per a convertir-se en un vell que es pixa a la sabata.
0