Més art, més cultura, millor vida

Hui se celebra el Dia Internacional de l’Art. És un bon dia perquè, a més de tota eixa gent imprescindible que treballa perquè continuem tenint menjar a casa o per a tindre cura dels nostres, aprofitem el moment de col·lectivitat que suposen els aplaudiments a les nostres finestres o balcons i donem les gràcies a totes eixes persones que ens estan fent més fàcil estar a casa.

D’una banda és d’obligat reconeixement l’esforç que s’ha fet i s’està fent per part del sector cultural en fer-nos més amable l’obligat confinament. Moltíssimes iniciatives que s’han dut a terme desinteressadament i que ens han portat fins a les nostres cases concerts, teatres, llibres, conta contes, recitals, òperes, museus... la llista és llarga. Moltíssimes gràcies a totes les persones que ens heu portat el vostre art a les nostres cases encara que fora en un directe d’Instagram, en un enllaç a un PDF o un vídeo al YouTube. No vos podeu imaginar la companyia que ens heu fet, especialment a les més joves, a les que en moltes vegades ens és complicat eixe accés a la cultura que ara s’ha universalitzat.

Com també els recursos habituals, pels quals paguem, de dispositius i plataformes a les quals moltes i molts estem subscrits o som usuàries, gràcies a les quals hem pogut fer quasi tantes maratons com sèries existeixen, hem vist pel·lícules per damunt de les possibilitats de les nostres retines o ja quasi ens hem passat l’Animal Crossing o el Fortnite.

D’altra banda l’altra cara de la moneda la podem trobar molt prop de casa. Hi ha artistes als quals aquesta crisi sanitària els ha suposat un colp molt dur. El seu art ha hagut de quedar-se tancat, sense poder veure la llum de cap de les maneres i a més veuen el futur amb molta incertesa. Parle del gremi d’artistes fallers i del gremi pirotècnic, per posar dos exemples, arts que estan molt estretament vinculats a les nostres festes de Falles, Fogueres o Magdalena i que aquesta crisi els està afectant molt durament. Per a ells i elles també hem de tindre una consideració especial en l’eixida d’aquesta crisi.

La realitat que estem vivint és colpidora. A hores d’ara ja quasi totes coneguem una persona que ha patit un contagi o en el pitjor dels casos una mort pel coronavirus. Però no sols això... haver d’allunyar-nos dels nostres, el distanciament social obligat, la pèrdua del treball o la mort d’un ser volgut que no has pogut acomiadar amb els teus són exemples de què aquesta experiència la recordarem per a sempre. Però també haurem de recordar per a sempre que l’única via per a portar millor aquesta angoixa va ser la cultura, va ser l’art. Perquè l’art ens salva, perquè la cultura és un bé de primera necessitat i un dret fonamental en la nostra construcció individual i col·lectiva, i ho hem de cridar ben fort des de ja mateix.

I ho hem de fer des de ja mateix perquè se’ns fa tard. En contra del que va manifestar el Ministre de Cultura en unes desafortunadíssimes declaracions que varen suposar un colp baix als creadors i creadores de l’estat, cal prendre mesures i cal fer-ho ràpidament. El senyor Rodríguez Uribes, Ministre de Cultura, hauria de prendre nota del que han proposat governs com el valencià, que des dels primers dies de confinament ha començat a traçar un pla estratègic amb la col·laboració dels sectors culturals per a concretar mesures per a pal·liar els efectes d’aquesta crisi. Aquest pla, que porta per nom Reactivem, a més de detallar mesures per a reduir al màxim l’impacte de la crisi en el sector cultural suposarà una injecció econòmica de més de 4 milions d’euros en el sector.

Les comparacions entre el govern central i autonòmic són, per tant, odioses. Perquè establir una dicotomia entre la salut i la cultura és d’una baixesa impròpia d’un ministre de cultura  i perquè les i els gestors públics de la cultura del País Valencià, sí han sabut reaccionar amb rapidesa.

Perquè l’art també salva vides. Per exemple, la vida d’eixa adolescent del col·lectiu LGTBI que sols era feliç quan travessava el llindar de la porta de casa, per a eixir d’una realitat que li nega el que és. Una realitat que s’ha convertit en presó, de la que sols pot escapar l’estona en què llig i rellig els llibres de temàtica LGTBI que ha pogut comprar d’amagades, quan veu els vídeos de les seues drags favorites a les xarxes socials o quan recita de memòria alguns dels diàlegs de la seua sèrie de culte.

I és que l’art s’ha convertit en un imprescindible dels nostres dies de confinament i és per això que mereix eixa consideració que tantes vegades se li ha negat, la de dret fonamental. Prompte ens tornarem a trobar als concerts a la pèrgola de la Marina, a una representació al teatre Principal, a un recital a l’Octubre, als assajos de la nostra societat musical... o veient una pel·lícula al sofà de casa dels teus amics, i seguirem gaudint de l’art i continuarem fent de l’art part indissociable de les nostres vides.