Feixisme lingüístic
“Señorías, me se ha caído la amoto y me se han rompido las estijeras”. Em vaig quedar amb ganes d'iniciar així una intervenció en el ple de les Corts Valencianes. Estic segur que haguera provocat la hilaritat general i la burla cruel de molts parlamentaris que, paradoxalment, parlen en la tribuna amb la mateixa falta de correcció lingüística. Clar que ells ho fan en valencià i açò no els sembla tan greu. La normativa de la RAE que “limpia, fija y da esplendor” a la llengua de Cervantes els mereix un respecte sagrat, però s'atreveixen a qüestionar i fins i tot a combatre amb ferocitat els criteris filològics de la Universitat referendats per l'AVL. Aquesta espècie de feixisme lingüístic -“muera la inteligencia”-, que és practicat interessadament per la dreta valenciana des de fa més de quaranta anys, es manifesta diàriament en atemptats de diversa intensitat.
El grau més lleu però segurament més determinant d'agressió als nostres drets lingüístics és la inacció dels poders públics en la protecció i promoció del nostre idioma. Sense mitjans de comunicació de masses que normalitzen l'ús del valencià i sense polítiques públiques que fomenten el seu ús real, se segueix acorralant la nostra llengua pròpia al reducte folklòric (Fuster dixit). En eixa lògica, el “caloret” de Rita Barberá va ser una nota anecdòtica però també representativa del que importava el valencià als nostres anteriors governants. Ara sembla que el nou Consell, com era d'esperar, té la intenció de normalitzar l'ús del valencià almenys en la seua pròpia Administració. Els funcionaris sabem bé el molt de treball que queda per davant.
La Constitució i l'Estatut d'Autonomia reconeixen el valencià com a llengua oficial i la Llei de Procediment Administratiu Comú diu molt clarament que “els ciutadans, en les seues relacions amb les administracions públiques, tenen dret a utilitzar les llengües oficials en el territori de la seua Comunitat Autònoma”. Un dret que, evidentment, per a poder ser exercit implica al seu torn el deure les administracions d'atendre als ciutadans en la llengua oficial de la seua elecció. És públic i notori que açò s'incompleix en molts àmbits, especialment per part de l'administració de justícia i de les forces de seguretat.
Diversos casos de discriminació lingüística han arribat als tribunals en els últims anys. Un conductor d'Almassora va ser sentenciat a sis mesos de presó per no dirigir-se en castellà als agents de la Guardia Civil que li van parar en un control de tràfic. Un pacient va denunciar a un metge i una zeladora del centre de salut de Crevillent que es van negar a atendre-li per parlar en valencià. Aquesta mateixa setmana s'ha celebrat el judici oral corresponent a la denúncia per detenció il·legal, lesions, amenaces i vexacions que va presentar el músic Miquel Gironés contra dos policies nacionals, un dels quals va afirmar en la vista oral que “moltes vegades ens intenten provocar parlant en valencià”.
Que encara hi haja persones que consideren una provocació parlar català, gallec o basc -“se lo han inventado hace cuatro días para fastidiar”, he arribat jo a escoltar- denota el baixíssim nivell cultural i el supremacisme lingüístic imperant a Espanya. Que eixos mateixos prejudicis i actituds es donen en autoritats i funcionaris públics obligats a complir i fer complir la llei és absolutament inadmissible. Contra la ignorància, educació. Enfront de les agressions, justícia.
Estem amb tu, Miquel.
