El final d'ETA i els qui s'embenen els ulls

El tema del terrorisme és relliscós, perquè és un fenomen complicat imolt simple alhora. Complicat en les causes i els condicionants, simple en la facticitat dels seus efectes letals. Els factors del seu origen i del seu final són molt complexos. La mort de persones concretes, les bombes, els atemptats, en canvi, són coses molt clares i directes que demanen un pronunciament clar i inequívoc. És relliscós bàsicament perquè no és tan unívoc, en termes històrics, com se sol dir, i perquè se’n fa un ús polític i retòric certament abundós, en el qual no hi ha correspondència entre el que es diu i el que es pretén.

Algunes lluites històriques han recorregut a mètodes qualificats de terroristes, alguns líders aclamats –Nelson Mandela, per exemple- foren condemnats per terrorisme… La frontera entre lluita armada i terror és fina, difusa, canviant…Però una cosa està clara en qualsevol cas: l’ús de la violència indiscriminada contra gent normal i corrent amb voluntat d’intimidar i de causar morts, ferits, estralls de tota mena, amb sang i víctimes innocents… és moralment inacceptable. És indefensable, és un crim contra la humanitat.

Per això els líders “valents” que no estan per al que ells en dirien “bromes morals” han de ser neutralitzats, controlats i desterrats de qualsevol moviment que vulga situar-se en el camp civilitzat. El terrorisme, en aquesta accepció, no té cap sentit i s’ha de condemnar sempre absolutament. Igualment és del tot condemnable i inacceptable un terrorisme més selectiu en condicions democràtiques, quan hi ha possibilitats de manifestar-se i la teoria del “tiranicidi” no hi té cabuda ni justificació.

La democràcia i la llibertat s’han de defensar en tots els terrenys. No s’hi valen ambigüitats. Són del tot incompatibles amb el regnat de les ombres, les accions encobertes, els assassinats amb verí o amb bombes. La llei, la justícia, les llibertats, els drets humans, els governs representatius que reten comptes, les eleccions que tomben governs i obren pas a alternatives, la premsa lliure… Penseu quin gran valor té això, que permet una vida civilitzada, i com és un bé escàs al món, i com d’amenaçat està. També pel terrorisme. Pels terrorismes.

Dit això, cal mirar d’entendre la història, la subjectivitat dels altres, les raons dels altres. El pas que separa una lluita armada més o menys justificable segons el context polític i el moment històric i el terrorisme pur i dur. La diferència, per a entendre’ns, entre els resistents francesos contra l’ocupació alemanya i els que posaren una bomba en Hipercor o atemptaven contra cases-quarter de la Guàrdia Civil plenes de xiquets i de famílies dels guàrdies…

Si com a tal l’ús de mètodes de terror és moralment condemnable, quedà per a sempre desautoritzat i ridiculitzat davant la mostra més brutal, insuperable, de terrorisme que coneix la història: l’11 de setembre de 2001 a Nova York, quan van caure les Torres Bessones i hi van morir 3000 persones, aquella inauguració sinistra del segle XXI, a la qual s’afegirien després massacres horroroses a Madrid, Londres, París, Berlín, Niça, etc., i darrerament Estocolm. Un terrorisme inacceptable lligat als conflictes (en plural) de l’Orient Mitjà, on causa estralls tothora, i que cal situar en el seu context. Un context en el qual Occident té la seua quota de responsabilitat, certament, encara que això no autoritza de cap de les maneres a rebaixar la responsabilitat enorme dels seus autors i inductors, culpables de crims contra la humanitat.

L’ús d’un cert tipus de mètodes contamina i deslegitima els objectius i finalitats perseguits. L’IRA finalment acabà per entendre-ho. Sembla que al món en torn d’ETA ha passat el mateix. La relació entre fins i mitjans és dialèctica. Ho va explicar fa ja anys Robert Havemann, un filòsof marxista dissident de la República Democràtica Alemanya, un pensador original que convindria recuperar.

Quina tragèdia la dels que creien lluitar per l’alliberament de la pàtria i s’estaven convertint en uns assassins menyspreables… Un vertader drama que començà com un compromís personal ferm, en un caldo de cultiu cultural i social favorable, i que causà víctimes, dolor i desolació. Que destrossà la vida de molta gent. De les víctimes en primer terme, i d’ells mateixos també, a la presó o confrontats amb la seua consciència.

I quina incomprensió la dels qui ara s’embenen els ulls per a no veure la importància del pas que ha fet el que queda de l’organització ETA, el desarmament total i definitiu. Impassibles, assisteixen a un fet històric i no volen reconèixer-ne el significat profund. Per què? Potser perquè trauen rèdits de la seua victimització i de la definició d’un mal absolut sense matisos que els eleva als altars del bé absolut? Així es comporten el filòsof Fernando Savater i algunes associacions de víctimes, en sintonia sempre amb els sectors més durs del PP. Mai reconeixeran la complexitat d’una trajectòria històrica i l’evolució dels altres, que d’altra banda també varen patir tortures brutals i sistemàtiques, assassinats pels GAL, mort, presó i exilis.

Els britànics varen saber ajustar les coses i passar pàgina amb un terrorisme gens tou com el de l’IRA. Certament hi ha diferències importants entre un cas i l’altre. Però potser sobretot la diferència rau en aquesta actitud rocallosa de “sostenella y no enmendalla”, aquesta manca de flexibilitat, aquesta cosmovisió castellana segons la qual el pacte significa feblesa, transigir és trair i perdonar, un insult als morts…

Una actitud ben coneguda que ara es revesteix de la més alta consciència moral i s’embolica amb les banderes de la llibertat i de la democràcia, i sobretot amb la de la Llei, en majúscules, per a no fer cap pas cap a una convivència reconciliada en la qual la lluita cos a cos puga ser substituïda per un combat, molt més innocu i civilitzat, entre arguments, explicacions, visions, justificacions… entre “relats”, que diuen ara de manera gens innocent.