Generació Tap, per tot arreu

L'austríac Sebastian Kurz té 27 anys i des de fa uns mesos és el ministre d'exteriors més jove de la Unió Europea. El seu nomenament confirma una carrera fulgurant: amb 22 anys regidor de Viena, amb 24, Secretari d'Estat d'Immigració i ara, amb 27, flamant ministre. Això sí, després de ser un dels candidats més votats gràcies a les llistes semi-obertes del sistema electoral del parlament d'Àustria.

Si en lloc d'haver nascut a Viena ho haguera fet a Dénia, València o Benicàssim ho hauria tingut una mica més complicat. Segurament estaria rentant plats en algun hotel de Londres, o lamentant la seua situació amb amics en una d'eixes converses que es repeteixen en el nostre entorn generacional més que l'all i oli. Però no seria ministre i no l'haurien votat, entre altres coses, perquè el tancament del sistema electoral espanyol no permet eixes “llibertats”.

I és que vist des de la nostra perspectiva la seua història ens sembla impensable. No debades el govern espanyol no compta amb cap membre menor de 40 anys. De fet, el 85% del govern de Rajoy té entre 50 i 70 anys. En el Consell valencià només Maria José Català, amb 32 anys, contradiu la norma general.

Si ens fixem en les cambres parlamentàries la història es repeteix. En Les Corts Valencianes un 82% dels membres són majors de 40 anys. En el Congrés dels Diputats la xifra és encara més exagerada: un 85%.

No és d'estranyar. Estem en un Estat dominat per la coneguda com a Generació T. Esta definició sorgida d'un blog s'ha fet famosa per la seua capacitat descriptiva, i la seua certesa. La Generació T identifica a aquells nascuts entre 1945 i 1965. Són la Generació Transició, perquè van ser els protagonistes d'esta etapa històrica en totes les dimensions (social, econòmica, cultural, política...) i són, també, Generació Tap, perquè, 40 anys després, continuen sent els protagonistes dels mateixos espais que van conquerir en el seu moment mentres taponen l'entrada de noves generacions en un relleu gradual i beneficiós per a tot el món.

Ja hem vist com s'ha donat la situació en l'àmbit de la política, però no és l'únic. Fixem-nos en la patronal o els sindicats. Generació T per totes bandes. Fixem-nos, també, en els mitjans de comunicació. Segons va apuntar un estudi de Media.Cat, dels 50 més opinadors més influents de Catalunya, només 2 són menors de 40 anys.

Govern, parlament, agents socials, mitjans de comunicació. En tots ells existeix una barrera invisible que barra el pas a la gent més jove. Per això ens sorprèn que en altres països siguen possibles ministres amb menys de 40 anys (i no cal dir-ho, amb 27!), i per això no ens ha de sorprendre que les decisions polítiques també responguen a esta situació de desigualtat. Si tota una generació és exclosa dels àmbits de poder i influència, és normal que es note en les polítiques públiques que s'implementen i en aquelles que es deixen d'implementar; i per tant, tampoc és casualitat que, en general, la crisi haja afectat amb major duresa i amplitud a esta generació.

No és casualitat que el govern permeta l'acomiadament lliure dels més joves, baix qualsevol figura “formativa” inventada. No és casualitat que en alguns casos els sindicats accepten la doble escala salarial (això és, que els joves, per fet de ser-ho, cobren molt menys que el seu company de feina). No és casualitat que es retallen abans les beques que qualsevol altra subvenció. Tampoc ho és que desaparega l'abonament de transport jove mentres es manté l'abonament per a la gent gran. No és casualitat que el 91% de llocs de treball destruïts durant la crisi corresponguen a menors de 35 anys, davant la passivitat del govern.

No cal dir que esta desigualtat se suma a d'altres. Per exemple, ser dona, jove i immigrant és tindre totes les paperetes per a ser ignorada pel sistema. És evident que dins de les generacions es donen molts matisos i no es pot generalitzar. Tot això és evident.

Però el que està clar també és que tenim una situació de desigualtat molt pronunciada que queda amagada darrere d'un discurs inofensiu sobre la mala sort que hem tingut de ser joves en un moment com el que estem vivint, com si l'exclusió de bona part de la població de les posicions d'influència i responsabilitat fora un manament diví, i no el resultat d'unes polítiques i d'uns equilibris de poder determinats en tots els àmbits.

Una vegada plantejat el problema caldria buscar solucions. Però més que saber el que s'ha de fer se m'ocurreix el que no s'ha de fer. No hem de comprar el paternalisme hipòcrita del discurs oficial (que no només està present en el govern, per cert). No hem de conformar-nos amb el lament i el pessimisme en el que moltes vegades caiguem, com a eixida fàcil cap el desànim. Però per sobre totes les coses, no hem de permetre que ens facen creure que tot és qüestió de temps i que ja arribarà el nostre moment. El temps ja ha passat. El nostre moment és ara.