Una dreta ignara

Isabel Bonig va acudir a les consultes amb el president de les Corts Enric Morera i amollà que no calien, aquestes trobades, perquè el nou govern de la Generalitat es formarà de tota manera i quedarà en mans de l’extrema esquerra. I va afegir que el president del Govern d’Espanya Pedro Sánchez hauria d’assistir a la proclamació, però amb nou finançament sota el braç i “no amb el Falcon”. Paraules intel·ligents que retraten un personatge. Arguments brillants que marquen època. Un pensament polític suggeridor, ben estructurat, de nivell.

Aquesta senyora, que fou alcaldessa de la Vall d’Uixó, i que sembla que és d’una família amb antecedents d’esquerres -que ella remarca sempre, perquè li dona pedigrí-, és desconcertant. Exhibeix tothora un estil agressiu, primari, tret de titulars de la premsa més malèvola i intoxicadora. Se la coneixia com “la Thatcher de la Vall”, perquè un dels seus temes era l’atac a allò públic i la dèria de la privatització de tot el que es movia. Coincidia en això amb la pràctica sistemàtica de tants confrares del Partit Popular (PP), el partit que encapçala ella ara en terres valencianes, dedicats en cos i ànima, amb deler, a la privatització, però cap a les seues butxaques, dels recursos públics. Un partit que ostenta marques de record en corrupció sistèmica, que no ha demanat perdó de manera creïble, que es reivindica tothora en les pràctiques que han arruïnat el crèdit i el futur del País Valencià. Que no ha fet la catarsi exigible.

Tot això és cosa ben sabuda, i es ventila a hores d’ara, a càmera lenta, als tribunals. Però per si de cas la memòria falla, recomane encaridament la lectura detinguda del magistral llibre de Francesc Arabí Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto, que ve a sumar-se a Yonquis del dinero, de Sergi Castillo, i altres volums sobre el tema, que ja van formant una petita biblioteca. Una gran aportació a la borgiana “història universal de la infàmia”.

La Vall d’Uixó és un municipi de la Plana Baixa amb una certa tradició industrial. S’hi feien espardenyes, es treballava el cànem. En la postguerra hi va funcionar l’empresa de sabates Sagarra, que subministrava calçat a l’Exèrcit espanyol, en règim d’exclusiva. Un negoci autàrquic i se suposa que ben sucós, segons els cànons de l’època. La fàbrica donà feina a centenars de treballadors, amb un empresari paternalista. Un empresari “model” del règim franquista, que seguia el patró d’uns altres, com Gregorio Molina, l’amo de la Paperera de Xàtiva. Crec que serien un bon cas d’estudi, que explicaria moltes coses sobre l’evolució de les societats locals respectives.  La Vall, tot i el rerefons conservador, era un nucli obrer d’esquerres on el PCE tenia l’únic bastió una mica considerable en tota la província de Castelló, que havia estat arrasada pel franquisme i la repressió i que, escassament industrialitzada, o no gens, era una mena de “zona blanca” on l’antifranquisme era més aviat latent o molt migrat. La Vall tingué alcalde comunista, Vicente Zaragoza, i després socialista. Fins que el filó s’esgotà. El municipi passà a mans del PP. La senyora Bonig podria ser representativa d’aquest canvi sociològic, mental, de perspectives. Caldria esbrinar-ne les causes. Probablement esgotament d’una tradició, manca de relleu, limitacions culturals, enfrontaments interns. Una esquerra gens brillant i endogàmica que no estigué a l’alçada del repte de governar i modernitzar, de transformar la realitat i de donar sentit a una política. D’enllaçar amb les generacions ascendents...

Tot molt relacionat, sens dubte, amb textures socials profundes i amb l’escassa entitat d’unes forces polítiques sovint més retòriques que efectives, dominades pel sucursalisme mental, que es veieren arrossegades per les pulsions de l’autodestrucció o de la instal·lació passiva i autocomplaent en el poder.

 I que cap al 1995 havien arribat esgotades, en el terreny polític i de les idees. El desenllaç és ben conegut: vint anys de PP anorreador. El 2015 es produí la inflexió, que ara ha estat confirmada per les urnes, amb un nou panorama polític en el qual forces com Compromís i ara Podem han assolit la responsabilitat de governar conjuntament amb el Partit Socialista. Uns i altres farien bé de no oblidar les lliçons de la història. L’electorat d’esquerres, que és majoritari, no tolera bé la passivitat, l’acomodació o la pèrdua de perspectiva. No és fàcil, però la comesa és governar el present amb decisió -amb convicció- per transformar-lo, enmig de pressions de tota mena i de les limitacions que imposen un repartiment altament desigual del poder real i les hipoteques del passat.

Cal confiar que reeixiran. Tant el president Ximo Puig com la vicepresidenta Monica Oltra, i el nou Podem, han donat mostres de sagacitat política. Enfront tenen una dreta ignara. Si Isabel Bonig és una illetrada que amaga la seua lamentable buidor amb una agressivitat absurda, l’altre, l’actor Toni Cantó, no té ni la més mínima idea de què és i què necessita un País que no està per a bromes i que encara reptes d’una envergadura colossal.

Vet ací una mostra breu d’aquests reptes. Enfortir l’economia, modular el model productiu, guanyar competitivitat, apostar per la recerca i la innovació, l’ensenyament públic de qualitat, les universitats, la formació professional, la sanitat pública. Defensar la cohesió, millorar la protecció social, atendre els col·lectius desafavorits. Aportar el nostre esforç a la lluita contra el canvi climàtic. Contrapesar la despoblació de l’interior. Evitar el monocultiu turístic. Aconseguir un finançament just.

Potenciar la llengua i la cultura dels valencians. Lluitar contra la precarietat. Recuperar talent jove. Modernitzar la societat en el seu conjunt, garantir una mobilitat sostenible. Recuperar posicions en renda per habitant. Combinar creixement amb sostenibilitat, criteris socials i estàndards ecològics.

Quan un sent els brams o les rucades d’una dreta ignara i pensa en el que hi ha en joc, es queda esbalaït, es du les mans al cap. Crec que és el que ha fet, en el fons, l’electorat valencià. Fins i tot una franja moderada o de dretes. Perquè amb aquest panorama, la conclusió és clara: Llarga vida al Botànic!