L’estat de la política i de la cultura

Quan despertàrem, el coronavirus encara estava ací. Podríem dir, emulant Augusto Monterroso. Sí, va per a llarg. Fins que no es trobarà, comprovarà, fabricarà massivament i arribarà a tothom, una vacuna per al sars covid 19, o mentre que un gruix de la població -del 50% al 60%- no haja desenvolupat anticossos després d’haver passat la malaltia amb símptomes lleus o greus, o de manera asimptomàtica, l’epidèmia estarà ací, com una amenaça severa. I en qualsevol cas, caldrà prendre precaucions, és a dir, distanciament social, guants i mascaretes, higiene màxima i neteja freqüent. Es pot fer, no és cap drama.

En comparació amb pandèmies del passat en què podia morir un 30 per cent de la població, o més, la humanitat està molt més preparada.  Compta amb més defenses, amb més recursos científics i amb un sistema sanitari sòlid i experimentat.

D’altra banda, la situació actual pot servir d’avís per a esmenar el rumb suïcida del supercapitalisme globalitzat, d’una manera de viure i produir incompatible amb la salut del planeta i de la societat humana.

Alguna cosa anava molt malament. Alguna cosa canviarà.

Però no sabem què ni com canviarà. No hi ha automatismes socials ni determinismes polítics. Tot depèn de la capacitat social per a metabolitzar els riscos associats a una dinàmica embogida i a un sistema autodestructiu. I de la capacitat per a traduir les conclusions en acció política. En una graduació diferent de les prioritats, en una actualització d’idearis i programes.

Per consegüent, cal malfiar-se de les improvisacions o de les fórmules precipitades, de les anàlisis superficials i voluntaristes, que només expressen les preferències de qui les elabora i proclama. No us precipiteu, primer penseu, que deia l’Ovidi.

Si una cosa ha demostrat el capitalisme -per emprar aquesta simplificació, perquè de capitalismes n’hi ha de moltes menes (Suècia i Panamà o Líbia són, tots tres, països capitalistes, i la diferència és considerable...)-, si una cosa ha demostrat aquest sistema omnipresent i determinant és la capacitat d’adaptació i de supervivència. És capaç de reorientar-se i de reinventar-se fins al límit. Tot i que plus ça change plus c’est la même chose...

Però després del que s’ha viscut, alguna cosa canviarà. La qüestió és que no sabem quina. I en qualsevol cas, tot dependrà de l’acció dels agents socials i de les decisions polítiques. Dels acords i dels desacords. De la consciència i l’activisme d’una ciutadania mobilitzada o de la desmoralització, la passivitat i la desmobilització dels ciutadans. Així de clar.

Però jo volia referir-me ara a un aspecte molt concret, a la cultura i específicament  al món de l’edició. La situació creada ha deixat fora de combat, en estat de xoc, diversos sectors econòmics: la restauració, el turisme, el petit comerç, els espectacles, els esports... I com que l’economia és un tot interrelacionat, molts altres en pateixen les conseqüències. La reducció d’ingressos es tradueix en una davallada dràstica de la demanda. Una cascada d’impagaments pot malmetre i desorganitzar l’economia. És el que està passant. I si no s’hi posa remei de manera urgent i eficaç, no cal dir el que podria arribar a passar. En aquest context, el sector editorial és un dels més durament castigats.

En una enquesta recent publicada a La Vanguardia, en vespra del Dia de Sant Jordi, alguns editors han manifestat una preocupació fonamentada. Jorge Herralde (Anagrama) posa el dit en la plaga de l’absència d’ajudes i de d’activisme per part d’un “catatònic ministre de Cultura” i expressa l’enveja que sent de França, que no ha dubtat a protegir amb eficàcia aquest bé fonamental que és la cultura. Joan Tarrida (Galaxia Gutenberg) lamenta l’actitud de la banca, que no és àgil, sinó tot el contrari, a l’hora d’atorgar els crèdits ICO Covid 19, perquè opera amb criteris restrictius i conservadors, anteriors a la situació d’excepció que es viu. Maria Bohigas (Club Editor) assenyala que els grans grups com Planeta i Penguin Random House compten amb recursos i capacitat logística fora de l’abast de les petites i mitjanes editorials, i apunta el perill que l’ecosistema de les petites i mitjanes editorials catalanes quede tan malmès per la suspensió d’activitat durant mesos que fins i tot podria desaparèixer...

I què podríem dir de l’ecosistema editorial valencià, tendre, fràgil i incipient? I de les llibreries? La preocupació per la seua supervivència és del tot fonamentada. Alguna cosa s’ha fet des de la Conselleria de Cultura, certament, però em tem que és del tot insuficient i que el problema va molt més enllà. L’Estat i la Unió Europea també hi haurien d’intervenir i finançar. O és que tenim totes les competències i el finançament corresponent, com si fórem un país independent? Per a segons quines coses, sembla que sí... i no ho sabíem!