Impunitat

Més enllà de l'arquitectura política que conformen urnes, institucions, organitzacions, lleis i constitucions, el que en realitat marca la diferència entre un sistema democràtic i una dictadura és l'existència o no d'espais d'impunitat. Tota aquesta arquitectura institucional només es justifica si està al servei dels ciutadans sense distinció. Per contra, la impunitat és el privilegi de les elits, dels que tenen poder per articular mecanismes que els permeten vulnerar la legalitat i posar-se per sobre de les lleis. Aquestes elits són tant econòmiques, com polítiques, intel·lectuals o familiars. Lluitar contra la impunitat no és una filosofia política radical ni esquerrana ni republicana; és ser fidel a l'essència mateixa de la democràcia, tal com es va concebre ja en la Grècia antiga. El aforament dels que ostenten càrrecs públics o representen venerables institucions és un privilegi incompatible amb la democràcia. La societat espanyola és hereva de molts espais d'impunitat heretats del franquisme. Els pactes de la transició després de la mort del dictador es van encarregar de garantir la impunitat. Més que el tradicional antagonisme entre esquerra i dreta, entre neoliberalisme i socialdemocràcia, entre dictadura i democràcia o entre monarquia i república, la societat espanyola que aspira a una democràcia neta té avui com a repte fonamental acabar amb la impunitat.

Entre els valors que sostenien el franquisme polític i sociològic estava l'autoritarisme, la censura ideològica i d'expressió, la pena de mort, la detenció il·legal i la tortura, la corrupció administrativa i institucional, l'evasió, l'assassinat legitimat amb lleis d'excepció. Tot això s'exemplifica en l'execució a garrot de Salvador Puig Antich, un excel·lent cas per a la microhistòria. Si de veritat hi ha hagut un canvi sociològic a Espanya, no és possible justificar la impunitat del frau fiscal, l'evasió, l'assassinat, ni venerar tombes de dictadors, ni dictar lleis que precaritzen el treball i la desigualtat entre homes i dones. L'estatus social, o la noblesa de sang no són arguments admissibles, com no ho és la raça, la religió o l'orientació sexual. En democràcia no hi pot haver ciutadans de primera i ciutadans de segona.

¿No és desconcertant escoltar compatriotes parlar d'una espècie de democràcia jeràrquica on el senyor i el vassall tenen els mateixos drets, però un és súbdit de l'altre? Ha arribat el moment d'aclarir definitivament si la virtut i el delicte radiquen en els fets o en l'estatus social de qui els comet.

Resulta desolador aplicar aquestes senzilles idees sobre la impunitat al comportament de la nostra monarquia - imposada pel dictador que jeu al Valle de sus Caídos, sense que hi hagi hagut validació democràtica-, al comportament de les nostres elits polítiques, financeres o d'alguns personatges il·lustres del món de les finances, l'art, o l'esport. La impunitat no és ara i aquí un espai residual. En definitiva, els que sustentem de veritat la fiscalitat i per tant les polítiques públiques som els ciutadans del carrer amb el seu treball, els funcionaris, els professionals, els autònoms, els assalariats. Per contra, els que es consideren ciutadans de primera no només es beneficien de l'economia pública, sinó que a més exigeixen privilegis fiscals, patrimonials i de noblesa de sang o grup social, baixos impostos i immunitat. Aquesta democràcia necessita una bona revisió i una nova posada a punt per a superar amb èxit la inspecció tècnica. Ara, justament ara, tenim una excel·lent ocasió històrica per avançar en qualitat democràtica i acabar amb els espais d’impunitat.