Àrea metropolitana de València… sense València?

O “contra” València, que totes dues circumstàncies poden coincidir, atesa la profunditat i l’amplitud temporal de la discussió, quan existeix, tot s’ha de dir. Es recupera una contraposició històrica entre la ciutat i el seu entorn conreada tant pels conservadors com pel blasquisme.

Contraposar un paisatge idíl·lic, poblat de gent laboriosa, als vicis i l’ociositat dels urbanites és entretingut. En uns casos amb fragments costumistes: de la cordà als bous de carrer, amb barraques com gavines de la mar blavosa, i la resta de les escenes costumistes. I algunes gotes de Blasco Ibáñez (la València laica, la nova Atenes “blindada” contra l’agre immediat rural, clerical) sense passar-se’n, és clar. I com a conclusió provisional els planys dels nous hortolans, trasplantats de l’asfalt urbà... a l’asfalt amb arbres a les voreres de les urbanitzacions perifèriques.

La contraposició admet superposicions. N’hi ha exemples que poden contribuir a il·luminar l’escenari. La ciutat central, València, com a devoradora del recurs escàs, l’horta i el seu paisatge físic i humà. Certament, un model d’èxit: tots els municipis, llevat d’excepcions estranyes, en alguns casos derivats de l’esgotament del sòl del terme municipal, s’han dotat de: a) urbanitzacions d’adossades i sense adossar, b) de polígon industrial, un o més, i c) han procurat PAI pertot arreu fins que s’han recuperat els esbarzers espontanis per deserció dels promotors arran de la crisi.

Segona superposició, la de les clienteles polítiques i els resultats electorals i el seu efecte sobre les oligarquies partidàries. Es compten els efectius militants de cada localitat, a més dels emigrants del centre a la perifèria que poden inclinar la balança del poder territorial.

La repetició d’una experiència, la del Consell Metropolità de l’Horta, podria ser, com totes les repeticions, una altra farsa. En aquell les competències van quedar a les mans de la Generalitat i els recursos, a les seues arques. Res de nou. Els governs de Pujol i Thatcher van fer el mateix amb Londres i Barcelona i les àrees metropolitanes respectives: suprimir-les, i en açò almenys van ser més transparents. Ací es van segregar segments: el transport d’una banda; els residus i el tractament de les aigües residuals i el subministrament d’aigua potable de l’altra. En aquests casos, sobretot, l’apropiació privada per desistiment de les institucions públiques en l’aigua i l’assalt al negoci en la resta ens ha portat al punt on estem: als procediments judicials per corrupció.

La pregunta pot ser: per a què volem un govern metropolità? De resposta n’hi ha, fins i tot, en els textos jurídics de què gaudim. Article 140.3 de la Constitució espanyola: “es podran crear agrupacions de municipis diferents de la província”, ai! O de la Llei reguladora de les bases del règim local del 1985, art. 3.2 c) [Són entitats locals territorials] “les àrees metropolitanes”, i precisa, art. 43.2 “Les àrees metropolitanes són entitats locals integrades pels municipis de grans aglomeracions urbanes entre els nuclis de població de les quals hi haja vinculacions econòmiques i socials que facen necessària la planificació conjunta i la coordinació de determinats serveis i obres”, i deriva a la comunitat autònoma la legislació sobre aquest punt.

L’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana del 1982 i la reforma del 2006, en l’art. 65.3 diu “Les àrees metropolitanes i les agrupacions de comarques (!) seran regulades per la Llei de les Corts aprovada també per majoria de dos terços, després de ser consultades les entitats locals afectades”. La mescla de comarques i àrees metropolitanes resulta, si més no, sorprenent: la singularitat valenciana arriba a textos jurídics fonamentals.

Entenem que la definició de la Llei estatal de bases del règim local, en concisió, respon a la pregunta que ens hem formulat i, per descomptat, s’ajusta a l’àrea metropolitana de València, i també a la d’Alacant-Elx.

L’ordenació i els usos del territori, i la conservació del paisatge i les activitats, el cicle integral de l’aigua des de la producció fins a la depuració i la reutilització, la gestió de les deixalles urbanes i industrials i el reciclatge corresponent, el transport públic, l’ordenació de la mobilitat i el disseny de xarxes de comunicació i la interconnexió i la intermodalitat d’aquestes, el medi ambient i la sostenibilitat, per esmentar-ne uns quants exemples, donen més que indicacions ben sobrades sobre la necessitat d’un govern metropolità, representatiu i transparent com a ens local, per descomptat, dels mateixos municipis sense ingerències d’altres administracions, com es dedueix expressament de les normes esmentades. Amb recursos econòmics i capacitat autònoma de gestió d’aquests recursos, per descomptat.

Correspon al Consell de la Generalitat promoure la institucionalització del que són necessitats manifestes dels municipis metropolitans i, sobretot, dels ciutadans. La segmentació ja ha estat experimentada: va acabar en fracàs i en conseqüències pitjors. Però promoure és una cosa molt diferent de l’omnipresència, amb caires de tutela. Els exemples recents del PAT de l’Horta, del Pla del litoral, del Pla de l’àrea metropolitana de València (amb importants encavalcaments entre els tres) i, fins i tot, de la non nata encara Agència Metropolitana de la Mobilitat no sols cauen en l’enfocament sectorial més pur i no territorial, sinó que, a més, menystenen gairebé sempre de manera una mica escandalosa la ciutat central. De nou, sembla que no interessa un alcalde que es puga erigir en líder –com li pertoca– de la realitat metropolitana. Als successius inquilins del Palau mai no els ha fet gràcia.