1. Caldria partir del pessimisme de la raó però també d’un fet cabdal: el País Valencià no és cap immanència, la qual cosa vol dir que només hi ha o hi haurà País si s’assoleix un nivell de desig i consciència “suficient” i aquesta tasca és la que està implícita en l’expressió “fer país”. Ni el territori, ni la història, ni tan sols la llengua (per molt importants que siguen) en són suficients sense la voluntat de ser. El valencianisme, com tot moviment nacional, ha de tindre un component ètnic, un element estructurador: la llengua i la cultura i, un projecte social de futur, però, efectivament, si manca la voluntat col·lectiva de ser País, senzillament, aquest deixarà d’existir com a tal i romandrà com una mera circumscripció de tres províncies al si de l’Estat Espanyol.
El País Valencià ha de ser un espai compartit d’interessos, voluntats, referents, complicitats, valors i emocions. L’adscripció al País per a molts és un sentiment de pertinença heretat, per a altres és un sentiment de pertinença que la realitat social del lloc on viu li planteja de bell nou, però per a tots és un acte d’elecció individual fet des de la introspecció personal. Sentir-se part del País, tenir la consciència de pertànyer-hi, comporta estimar-se'l per tot el món que hi viu, un afecte intergeneracional que es fa extensible als trets característics que ens han deixat en herència els nostres avantpassats.
El País, però, el conforma totes les persones que hi viuen i desenvolupen la seua vida, al marge dels seus orígens, la voluntat de pertinença i les identitats de cada u. Per això, en primer lloc, el País ha de ser un espai d’oportunitats materials i culturals i, un projecte d'aprofundiment democràtic i de respecte a la diversitat. I tot com a com a base d'una reinterpretació permanent de la identitat col·lectiva.
2.-Amb la transició democràtica, les dretes, la majoria hereteres dels sectors socials del franquisme, mantingueren la seua influència al si d’un estat monàrquic-democràtic centralitzat a Madrid. D'aquesta manera, continuaren sustentant la seua privilegiada posició econòmica i política en una visió uninacional, centralista i radial de l’estat, així com en el control dels aparells de l'Estat. El capitalisme d'amics: IBEX-35, l’església, els mitjans de comunicació, i els alts funcionaris de l’estat, avui encarnen el que és l'Estat i el Madrid capital de tot. És per això que l’estat actual manté els seus tics autoritaris, avorreix de la plurinacionalitat i de la diversitat de l’estat. I això explica que, a l’estat espanyol, la crisi territorial, la crisi de valors democràtics i la crisi econòmica enquistada en les classes populars, tenen un origen comú.
A hores d’ara podríem dir sense cap exageració que ens trobem en un estat d’emergència, perquè el fracàs de l’organització territorial de l’estat és tan evident com l’existència d’un conflicte obert de legitimitat que afecta a la Constitució de 1978. Una Constitució que com ha demostrat Pérez Royo fou fruït d’una transició controlada pel franquisme per a que no es qüestionara ni la monarquia, ni la unitat d’Espanya, ni les elits del poder central. Una Constitució que demana a crits una profunda reforma a la qual, tanmateix, s’oposa de forma aferrissada la dreta mentre que, des de l’esquerra espanyola (especialment des del PSOE) -si esquerra són, que diria Joan Fuster-, es fan declaracions retòriques de federalisme i de plurinacional, sempre amb la boca petita, perquè no poden amagar la pervivència d’una cultura espanyolista-unitarista majoritària i una acceptació de l'estatu quo territorial i econòmic. Més enllà del bloqueig polític actual, tot fa que siga molt poc probable canvis qualitatius, ni a curt ni a mitjà termini.
Almenys haurien d’acceptar, com deia Isaiah Berlin, que els estats liberals poden ser multiculturals i multinacionals, i no identificar necessàriament nació i estat.
3.- En aquest context tan desfavorable, cal esbrinar un futur que vist el panorama esdevé molt utòpic però, sense el qual, només roman la resignació. Malgrat la pervivència (amb problemes generacionals) d’un corrent que encara creu que Fer País paga la pena, des dels poders fàctics i polítics assistim a un procés de dimissió i, en el millors dels casos, a una mena de projecte híbrid i paralitzant. Els poders econòmics (i les seues institucions) es troben còmodes amb un “regionalismo bien entendido” que té el suport de l’església, de les capes socials més conservadores i d’un anticatalanisme visceral que ha estat convenientment conreat per la dreta política i sociològica. Per altre costat, des del poder polític (Generalitat, Diputacions i Ajuntaments), que des de 2015 està protagonitzat pel PSOE, Compromís i Unides Podem, la resposta és prudent quan no tèbia i poruga, perquè les forces polítiques d’obediència estatal mantenen la seua fidelitat a Madrid i, perquè totes s'hi troben captives de la demagògia anticatalanista.
Mentre els partits polítics, les institucions públiques i privades i els moviments socials no tinguen una visió global de País, el futur no sembla esperançador. En aquest sentit es fa essencial la creació d'un espai polític superador de l’obsoleta, jacobina, ineficient i caciquil divisió en tres províncies i, especialment, cal un espai comunicatiu propi, independent i d'àmbit valencià.
4.- Sobre aquesta dimissió de l’esquerra respecte el projecte de País (per a la dreta és una posició secular) hi ha alguns temes que demanen més atenció.
En primer lloc, cal trencar definitivament amb el regionalisme ben entès d’una regió que es limita a ofrenar noves glòries a Espanya i a queixar- se de greuges comparatius, sense que mai no arribe la sang al riu. Si volem ser valencians ens hem de creure que podem ser-ho i preguntar-nos quin és el camí. En els processos socials, com ho és Fer País, són inseparables el real i l’imaginari, la institucionalització efectiva i el simbolisme, les pràctiques d’exercici del poder i les pràctiques de legitimació del poder, però allò més important és el: com, a partir de què, per qui i per a què es construeix un País, és a dir, cal partir d’una “idea o projecte de País” que tinga en compte les diferents realitats que el sustenten.
En segon lloc, la llengua ha de ser una prioritat absoluta. El requisit lingüístic, l’educació o els mitjans públics de comunicació (qüestionats per la reacció) son fonamentals però insuficients. La normalització exigeix molta més claredat, decisió i recursos i una política activa de foment de la llengua en tots els àmbits. Hem d’invertir la tendència a la castellanització i a la subalternitat de la nostra llengua. Una llengua només existeix si el seu ús és viu en tots els àmbits socials. L’existència de valencians castellanoparlants o la multiculturalitat vinculada a la immigració no en poden ser causa de dimissió.
Si els valencianoparlants volem viure en la nostra llengua i en la nostra cultura no ho és perquè pensem que el valencià siga un bé cultural a protegir, sinó perquè és la nostra llengua i la nostra cultura, és a dir, perquè per a nosaltres té un significat que no en té cap altra, en tant que ens fa sentir-nos nosaltres mateixos.
L’actual genocidi lingüístic que practica l’estat espanyol i els partits d’àmbit espanyol, per acció o per omissió, -fins el punt de no reconèixer ni la unitat de la llengua catalana-, no només causa un dolor irreparable des del punt de vista social, sinó també psicològic i personal. La llengua és un cas paradigmàtic (com també ho és la igualtat de gèneres o la igualtat racial) de per què un dret individual ha d’esdevindre un dret social, perquè sense el qual el dret individual no s‘hi pot exercir. És per això que l’ús normal i viu de la llengua pròpia esdevé un dret bàsic dels drets humans que reclama polítiques de discriminació positiva.
El valencià, amb el català de Mallorca, de la Franja de Ponent, d’Andorra i de Catalunya, delimita una nació cultural, la qual, com en tants altres casos, no té perquè donar necessàriament pas a una nació política comuna. Però atès el caràcter castellanista i unitarista de l’Estat Espanyol, és bastant evident que només salvarem la llengua, i no només al nostre País, si som capaços de refer la comunitat cultural, intel·lectual, artística i comunicativa del nostre àmbit lingüístic.
Però a més, hem de considerar que el català no només és un patrimoni nostre i del conjunt dels catalano parlants, també forma part del patrimoni comú de tos els que vivim al País, com també ho són les altres llengües i cultures que conviuen a les nostres terres.
5.-Un tercer tema conflictiu és el de la confusió entre identitat i tradició i la contraposició entre identitat cultural i eficiència territorial. En primer lloc, ser valencians no pot ser sinònim de conrear de forma compulsiva festa i tradició sense parar esment de l’arrel religiós de la major part de les tradicions i de la buidor de la festa com a leit motiv. Això forma part d’un valencianisme identitari light, d’un folclorisme que hauria de tindre un lloc secundari en un projecte de País. Com diu Manuel Castells: la cultura és sovint allò pel que s’està disposat a lluitar, no allò que se suposa que es comparteix.
Per altra banda, per raons d’eficiència, cal una nova organització territorial basada en ens supramunicipals (de grandària i competències a estudiar) els enemics dels quals son unes provincianes i obsoletes diputacions i un cantonalisme municipal que confon la identitat (cadascú pot mantenir la seua història local i les seues festes) amb la racionalitat que demana exercir l’avantatge col·laboratiu. La Generalitat hauria de fer costat a un projecte com aquest, allunyant-se de la por (al conflicte amb les diputacions) i del recel a uns nous ens territorials que li hauran de prendre, òbviament, recursos i protagonisme. No cal dir que tenim al davant una tasca immensa de pedagogia, però fugir és morir.
6.- Tot plegat, sense un sentiment de pertinença, una dosi suficient d’autoestima i una voluntat col·lectiva de ser, els “grans temes” (com ara el corredor mediterrani, el finançament, les inversions, la visibilitat i tot un seguit de temes d’àmbit de país o locals) no tenen força reivindicativa perquè ni tenen suport social ni estan explicats al si del context valencià. No ens enganyem, si estem mal finançats, si patim de manca d’inversions en infraestructures, si el nostre sistema productiu és basa en sectors econòmics empobridors social i mediambientalment, si som políticament irrellevants al conjunt de l’estat, és perquè som valencians, és a dir, perquè aquest és el rol que ens han assignat les elits de la Llotja del Bernabeu, i també, perquè els valencians no hem sabut bastir un projecte social de futur.
Al nostre País, a hores d’ara, els interessos individuals o corporatius tenen més força que no pas els de la societat real d’un País que no es viscut com a propi. Per tant, no es tracta de fer un País només per un pocs, sinó per a tots els valencians, des de la convicció que un País és la gent i els que el fan són les persones.
7.- Un projecte de construcció del País necessita comptar amb una capitalitat efectiva i la ciutat de València no exerceix de cap i casal més enllà de la seua retòrica. Seguint la tradició blasquista, la ciutat es mira el melic i discuteix tan apassionadament com estèril els seus problemes, sense alçar mai la vista al seu entorn (l’àrea metropolitana i el País) i sense recuperar la Mediterrània com a àmbit preferent de projecció exterior. Sense una capitalitat exercida amb fermesa i diàleg, el provincianisme i el provincialisme guanyen i les forces centrífugues entrebanquen qualsevol projecte col·lectiu.
8.- Parlant de la projecció exterior, el País ha de ser un projecte obert i els seus àmbits preferents són la Mediterrània i Europa però també les relacions multilaterals en una cada vegada més llunyana Espanya federal. Tot i que la Constitució de 1978 prohibí expressament la federació de comunitats autònomes, per història, llengua, cultura, i també per l’economia, la relació amb Catalunya hauria de normalitzar-se. Un País Valencià aïllat no és viable i, el nostre soci, per moltes dificultats que genere la crisi territorial actual, hauria de ser Catalunya.
El País pot prendre nota de models de fer País o de fer nació típics de països desenvolupats de petita dimensió, com Quèbec, Suècia o Suïssa. Són països que a partir d’un pacte entre el poder regional/nacional amb els diversos sectors socials i econòmics, han apostat fortament per la cohesió social sustentada en la llengua i la cultura pròpia i les noves TIC. Aquest pacte «nacional» els ha permés bastir una nova política econòmica que cerca un equilibri entre competència i cooperació a escala territorial i així, aprofitar la major capacitat d’especialització i de flexibilitat dels sistemes de producció regional per aconseguir externalitats positives superiors a les de les grans corporacions d’àmbit estatal. L’estratègia els ha possibilitat estructurar cadenes de valor tant a escala territorial com global i una creixent internacionalització de la seua economia i de la seu societat.
9.- Valencians però també republicans. La monarquia no només és un insult a la intel·ligència, sinó una imposició franquista. Sense una consulta amb garanties cap demòcrata pot acceptar cap suposada legitimitat monàrquica. A més, un País Valencià republicà podria recuperar allò millor de la tradició de la Revolució Francesa, de la Constitució dels Estats Units (Jefferson) i de la defensa del principis liberals de respecte als drets humans i el laïcisme, sense renunciar als valors del valencianisme democràtic, perquè les societats no són conglomerats d’individus amb llibertats formals guiats per una abstracta raó d’estat o universal.
A hores d’ara, tant els estats com les nacions han de fer front a la tensió creixent entre la identitat pròpia i l’espai col·lectiu comú, que es transforma a una velocitat de vertigen i que hom es veu amb la impossibilitat d’assimilar-lo. Per la seua banda, els totpoderosos estats resten en mans de les grans decisions dels que vertaderament manen (els que concentren el poder econòmic) i van perdent gran part de la seua capacitat redistributiva i de la seua capacitat de dissenyar una política econòmica afavoridora dels seus ciutadans.
L’aposta republicana és una aposta per liberalisme-comunitarista, per allò que Montserrat Guibernau anomena una identitat cosmopolita, és a dir, per buscar una síntesi entre els valors liberals dels postulats cosmopolites i els valors dels nacionalismes democràtics que possibiliten identitats nacionals obertes, poroses i plurals.
Ben segur que la societat és cada vegada més plural, global i complexa i, el valencians en formem o volem formar part, però les solucions als nostres reptes econòmics, socials, culturals i polítics, només es poden fer des de la nostra comunitat local i des de la constant aposta per la democratització i el respecte a la diversitat, és a dir, des d’un País: valencià republicà.
10.- Les idees adés expressades sols tracten de posar una mica d’ordre en un pensament, sinó utòpic almenys molt optimista, de com podríem esdevenir un País que deixara de ser subaltern i provincià.
Avui els territoris i les ciutats competeixen a escala internacional. Els estats, la política, la ciutadania i la democràcia es mostren cada vegada més impotents davant l’economia i els fluxos financers internacionals. Tot i això, hi ha llocs on l’estat és un aliat, però ens altres n’és una rèmora que surt massa cara, com és el nostre cas. Nosaltres proposem fer una relectura, econòmica, cultural i social del País per bastir un projecte de futur: no nacionalista -si ens ho permet l’asfixiant nacionalisme espanyol-, sinó nacional, republicà, inclusiu i integrador, és a dir, un País basat en un cosmopolitisme bastit, exercit i interpretat des de les pròpies condicions vitals. Aquesta és, si més no, la hipòtesi de treball (i el somni).
Sobre este blog
Aquest blog pretén oferir una opinió curta i concisa sobre temes d’actualitat .El mateix títol ja fa evident el desig explícit d’utilitzar, tant com siga possible, l’humor i la ironia, fugint de la grandiloqüència, el “Catarroja descoberta” i les desqualificacions apriorístiques. Tota idea és benvinguda i pensar diferent només pot enriquir-nos. L’autor te la consciència nítida de la seua minorització i l’assumeix amb joia.
