És un esdeveniment editorial que no pot passar desapercebut. De cap manera. Un assoliment, la nova edició de La ciutat de València, a cura de Josep Vicent Boira, que ha tret a la llum Publicacions de la Universitat de València (PUV), dirigida ara per Teresa Ferrer. Un edició vertaderament magnífica per l’atenció que s’ha posat en tots els aspectes: textuals, il·lustracions, presentació d’un volum de 686 pàgines de gran format.
La història d’aquest llibre de Manuel Sanchis Guarner, subtitulat “Síntesi d’Història i Geografia Urbana”, té com a tal un gran interès, perquè diu moltes coses de com ha funcionat aquesta ciutat durant el mig segle transcorregut d’ençà de la seua aparició primera, el 1972. Llavors el va publicar el Cercle de Belles Arts de València. Qui n’era en aquell temps el president, l’arquitecte Salvador Pascual Gimeno, escrivia al Pròleg: “El Cercle de Belles Arts en patrocinar-ne l’edició, ho considera un honor alhora que el compliment d’un deure i agraeix a Manuel Sanchis Guarner la confiança que ha posat en nosaltres”. Abans havia traçat un perfil molt amable i documentat de la figura de l’autor. Cal dir que Salvador Pascual era tot un personatge en la València d’aquell temps. Arquitecte prolífic (no sempre afortunat), directiu del València CF, fou home molt actiu en un sentit cívic i cultural. Seria una rara avis en el panorama valencià posterior. El vaig conèixer, per cert. Vivien -en una època- al carrer d’Isabel la Catòlica, eren amics -ell i la seua dona Conxita Benet- de la meua família, una amistat antiga que es remuntava al meu avi. Curiosa la història d’aquesta ciutat, pel que fa a les elits, avui tan radicalitzades cap a l’extrema dreta. No sempre ha estat així.
Una aproximació a les entitats i institucions de la València dels anys 50, 60 i 70, i el seu destí posterior seria extremadament útil i profitós. Cal esperar que algun historiador o historiadora joves s’animaran a interessar-s’hi algun dia. ¿Què eren, d’on venien i què se’n va fer de Lo Rat Penat, el Centre Excursionista, el Cercle de Belles Arts, Conferentia Club, la Filharmònica, l’Ateneu Mercantil, la Societat d’Agricultura, l’Ateneu Marítim o el Micalet, els col·legis professionals, els clubs de futbol, la Hípica, els clubs de tennis, el Club Nàutic, etcètera? Segur que s’hi trobarien molts fils que ens durien al cabdell. A l’entrellat d’una ciutat confusa, contradictòria, sense un rumb clar.
El llibre de Sanchis Guarner s’esgotà aviat, en quatre mesos (sembla), i el 1976 se’n va fer una segona edició, “amb esmenes i addicions”, en aquest cas per l’editorial Albatros, de la família Soler, que ja s’havia fet càrrec -en la vessant Arts Gràfiques- de la impressió de la primera edició. L’exemplar de l’obra que tinc a casa (el més antic, vull dir) és d’aquesta edició del 1976, que vaig comprar i llegir el 1977. Una lectura formativa, intensa, plena d’ensenyaments. Quan passe les pàgines i veig els subratllats en roig, com tenia costum llavors de fer, em venen molts records. Lectures clau: 1966, Nosaltres els valencians (2ona edició); 1972, El País Valencià i els altres; 1977, La ciutat de València. Joan Fuster, Emili Gómez Nadal, Manuel Sanchis Guarner. Sort hem tingut d’aquests mestres!
Fou una lectura molt productiva, Sanchis hi desplegava el seu art persuasiu, tota una visió de la història no tan sols de la ciutat València, sinó en realitat del conjunt del País, l’antic Regne, com si fos un prohom de la Il·lustració, amb la mirada exacta cap als fets -els fets són “sagrats”- i una interpretació de fons molt moderna i influïda per la història social de l’escola d’Annales i fins i tot -diria- un cert marxisme difús, que maldava per entendre el sentit del procés històric. Ponderava els moments d’èxit i ascens de la ciutat i els moments de desfeta i prostració, o de retard relatiu, en termes socials i atent a la base econòmica, així com a les reverberacions en la cultura, l’art, l’estructura urbana, l’arquitectura, les classes socials, la fesomia d’una ciutat construïda al llarg del temps. Base i superestructura, una dialèctica gens mecànica ni determinista que cal apamar.
Era la història de València que calia en un moment en què un seguit de generacions en actiu, o en ascens, es situaven el món i l’entorn immediat i tractaven d’aportar alguna cosa a la configuració de la nova realitat democràtica i de recuperació nacional -el valencianisme o nacionalisme o catalanisme era força ascendent- que s’entreveia o albirava. Alhora, era accessible i adequada per a un públic burgès urbà, suposadament moderat i que havia après algunes lliçons i es distanciava del règim decadent i lliberticida que encara exercia tot el seu poder repressiu, mediocre, gris, desfasat en l’Europa d’aquell temps.
Posteriorment se’n farien més edicions. Una tercera aparegué el 1978, a càrrec de l’Ajuntament de València i prologada per l’alcalde Ricard Pérez Casado. La sisena edició, del 1997 (en tinc la primera reimpressió), ja amb el PP al poder, fou molt institucional: hi participaren la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament, i la Universitat de Valencia (dins del programa Cinc Segles), amb pròlegs de Rita Barberà, Manuel Tarancón i Santiago Grisolía. El PP d’aquell temps encara pretenia ser hegemònic i no només destructiu.
Posteriorment, el 2007, Edicions Tres i Quatre va fer-ne una nova edició, en el marc de la segona temptativa de publicar l’Obra Completa de Sanchis Guarner. El text va ser revisat a fons per l’insigne geògraf i erudit Vicenç Rosselló i Verger, i es considera el text consolidat de l’obra. És el que figura en la nova edició de PUV, que inclou a més les il·lustracions i molts dibuixos de Sanchis Guarner, cosa que l’edició de Tres i Quatre no feia (era només de text). El segon volum d’aquesta Obra Completa -dirigida per Antoni Ferrando i que preveu set volums- fou El País Valencia. Estudis de geografia, història i art, publicat el 2023, a cura de Vicenç Rosselló i Verger, en coedició amb la Institució Alfons el Magnànim.
També hi hagué edició castellà, que en realitat en foren dues. Ací evocaré la promoguda per Vicent Raga, a l’editorial Irta, que pensava que aquest llibre despertaria consciències entre una certa burgesia que no el llegiria en la seua llengua original, per prejudici, por, ignorància, o ves a saber què... Un llibre que no podia faltar en cap llar valenciana, considerava Vicent, de l’Eixample i de molt més enllà. Generós com era, va fer una edició magnífica. Em pregunte l’èxit què va tindre. No ho sé, i malauradament ja no li ho podem demanar a ell.
Realment La ciutat de València és un llibre extraordinari. Només cal mirar-se el sumari, però és molt millor llegir-lo de cap a cap, per descomptat. Ara tenim una nova oportunitat, amb una edició que fa justícia a un llibre que ha fet tant pel coneixement i l’estima a la ciutat i, al capdavall, el país. Que inclou nou material gràfic, i millora substancialment l’edició original. L’equip de PUV i l’editor Josep Vicent Boira han fet un gran treball. En la Introducció, Boira explica la importància del llibre i la història de les seues diverses edicions. Habent sua fata libeli, diu la dita llatina. Els llibres tenen el seu fat i la seua història, sovint molt instructiva.
Només per comparació diria que Barcelona té també, de manera més o menys coetània al llibre de Sanchis, una Història de Barcelona (Aedos, 1975), en dos volums, dirigida per Agustí Duran i Sanpere, que inicialment havia de redactar ell tot sol el llibre. No es va veure amb cor i a la fi aquesta Història la va dirigir ell, però amb un equip de 12 autors, coordinats pel seu col·laborador Jaume Sobrequès i Callicó, amb la participació d’historiadors de la talla de Miquel Coll i Alentorn, Miquel Tarradell, Joan Vernet, Josep M. Font i Rius, Carme Batlle, Eulàlia Duran o Antoni Comas. La diferència és que Sanchis Guarner s’ho va fer tot ell, amb resultats òptims. Sanchis fou capaç de construir una síntesi compacta que incloïa l’Antiguitat, l’Època musulmana (718-1238), el període romànic inicial, el gòtic de desenrotllament, l’esplendor del segle XV, el Renaixement (aristocratitzant), el Barroc, l’època de la Il·lustració, els inicis incerts de l’era industrial, el Romanticisme i la Renaixença, les insuficiències de la primera democràcia i la industrialització, i el trànsit a gran ciutat (1909-1930). Un sumari complet, que aportava una idea clara del que havia estat el nostre passat.
Sanchis era un patriota valencià en el millor sentit de la paraula, una gran persona, culte, civilitzat, bonhomiós, erudit. Va fer una tasca pedagògica i constructiva de gran relleu. D’esclariment i il·lustració, com demostra a bastament el seu long seller La llengua dels valencians. Després d’aquell temps de final del franquisme en què fins i tot a l’Ateneu Mercantil -ara tan tèrbol i sectari- hi tenia bona acollida, com al Cercle de Belles Arts, les coses anaren de mal borràs. Fou objecte d’atacs, infàmies, insults, pintades, i finalment li enviaren un paquet bomba, assumpte que no ha estat investigat mai per l’autoritat competent. El diari Las Provincias -diari degà de la indecència- instigà un odi pervers, demencial, i el va amargar molt la vida, per l’enveja del director Ombuena i per la deriva feixista que va prendre en general, agreujada quan va prendre el relleu M. C. Reyna i els seus col·laboradors. Sòcrates també va patir molt. Com Joan Fuster. I tantes figures històriques que s’han exposat bona fides en favor de la gent, el poble o la polis. Una bona matèria de reflexió, no us sembla?
0