Quan el 1964 Juan Gil-Albert va publicar en aquella València tan grisa el llibre Concierto en ‘mi’ menor, un volum breu però substancial, i insòlitament elegant, se l’hi va posar una faixa amb la llegenda “Un libro exclusivamente para ser leído”. Aquell petit llibre, “Homenatge a Marcel Proust”, deia a tall de subtítol, havia estat imprès a la Tipografia Quiles “al cuidado del autor”...
La frase no va passar desapercebuda als badocs de l’època i en un “suelto” o gasetilla de la premsa local algú, en un exercici típic de l’estretor mental imperant, va retrucar amb pretensió sorneguera que era molt estrany, perquè “todos los libros son para ser leídos”. Ja se sap que l’esprit de finesse no era el fort dels comentaristes ultres i feixistes que escrivien a la premsa de llavors, ni a la d’ara, presoners d’un parèntesi inacabable en el qual la sorna i el chascarrillo provincians eren la marca i emblema d’una mandra i una pobresa intel·lectual depriments. Una època trista, aquella...
Perquè, certament, no tots els llibres són llegits. No tots són per a ser llegits... N’hi ha fins i tot que serveixen merament finalitats ornamentals o representatives i no està gens clar si algú arribarà mai a llegir-los, i que els qui els han perpetrat tinguen la finalitat de fer-se llegir... Grans volums, patracols, llibres de gran format, enciclopèdies, edicions de clàssics en versió original o traduïts, Obres Completes... poblen les prestatgeries de moltes estances amb efectes simbòlics, d’estatus, de devoció, de decoració, de prestigi, però no pas com a llibres viscuts i llegits, o a l’espera de ser llegits.... És un fet ben conegut.
Entre aquests productes de lletra impresa ocupen un lloc preeminent els anomenats Catàlegs d’exposicions. El que començà segurament sent un fullet on s’hi referenciaven les obres exposades (i els preus, potser) s’anà enriquint cada vegada més amb textos, estudis, cronologies, reproduccions a tot color. A hores d’ara és una indústria que funciona a tot drap. Alguns catàlegs són una pura meravella, dissenyats de manera admirable i amb textos fonamentals, bàsics per a entendre el contingut d’una exposició i el seu context. Altres, no són ben bé això...
A València, en qualsevol cas, hi ha tradició de catàlegs ben fets, fonamentats i de qualitat. Hi ha impremtes (com ara La Imprenta o Martin Impressors, Paper Plegat i Pentagraf) que excel·leixen en l’aspecte tipogràfic i també visual. Els catàlegs de l’IVAM son una referència inexcusable, d’una gran qualitat en l’àpoca del tàndem Manel Granell i Maria Casanova. Posteriorment quan, amb el PP del poc honorable Francisco Camps, Consuelo Ciscar es va fer amb el control de l’IVAM, i potser ja abans, amb l’espavilat Kosme de Barañano, la cosa va decaure molt, pel cantó de l’excés i la desmesura. Una desmesura corregida i augmentada al Consorci de Museus, dirigit per aquesta mateixa senyora, que va produir catàlegs a tort i dret, desenes, centenars, amb un cost astronòmic (pagat pel contribuent), que han anat a morir als magatzems terriblement atapeïts de la Conselleria. No saben què fer-ne, literalment. Uns catàlegs absurds, luxosos, caríssims, sovint clientelars, sempre -o quasi sempre- amb textos de la directora, on citava profusament -prodigiosa, inversemblant, erudició- Schiller, Walter Benjamin, Panofsky, Abi Warburg, Bakhtin, qui fos. Quina plaga, i quantes complicitats ben remunerades, no aclarides encara!
Els catàlegs de l’IVAM de la bona època tanmateix eren, com dic, adequats i molt bons. Després han excel·lit també els catàlegs de la Universitat de València, de les exposicions organitzades a La Nau, seriosos i ben resolts. Darrerament són apreciables els catàlegs de gran qualitat de Bombas Gens. I alguns del Centre de Cultura Contemporània del Carme o del Centre Cultural Bancaixa.
Atenció als catàlegs! En conjunt constitueixen un panorama increïblement ric de la cultura -en el sentit més ampli del terme- del nostre temps. Memòria històrica, arts, episodis representatius, retrospectives, aproximació a experiències culturals, a artistes i èpoques... tot hi cap. Depén de la cura, la intenció, el gust i la competència dels organitzadors de les exposicions, els anomenats comissaris (que és, curiosament, com s’anomenaven els ministres a l’URSS dels primers temps: ‘comissaris del poble’), també dits, de manera més fina, curators.
Tinc a la vista alguns d’aquests catàlegs, que es caracteritzen per la qualitat, la proporcionalitat i la contenció. Per la compenetració entre la part visual i la textual, que és del més gran interès i que convida a la lectura. En tinc molts més a la biblioteca de casa, però sense exagerar. Ben triats. Per exemple, aquest: Jean Dubuffet, un bàrbar a Europa (IVAM, 2019), corresponent a la gran exposició dedicada per l’IVAM a Dubuffet, en col·laboració amb museus de Marsella i Ginebra. Llegint aquestes pàgines s’aprèn molt sobre Dubuffet -un dels artistes inspiradors del segle XX- , sobre la invenció de l’art brut, la seua experiència africana –“cansat de la cultura europea”, s’hi va traslladar una temporada després de la Segona Guerra Mundial-, la seua vessant etnològica i -com es diria ara- “orientalista”. És a dir, la complexitat o més aviat el caràcter contradictori i qüestionable de la mirada occidental sobre el món que havia quedat enrere... En aquest cas, l’obra d’un pintor revela més del que sembla: una cruïlla del pensament europeu, la relació amb l’Altre, la visió esbiaixada i objectivadora dels indígenes, les perplexitats de l’anomenat progrés, tot un món de fets i idees que convé conèixer.
Un altre catàleg, d’un signe bastant diferent, és Viatge a Corfú. Carlos Pérez, l’home-museu (Centre del Carme. Cultura Contemporània, 2020). Un seguit de textos de Francesc Pérez Moragón, Salvador Albiñana, Juan Manuel Bonet, Mercè Ibarz, Joan Llinares, Josep Monter i altres autors introdueixen el personatge i el seu món: Carlos Pérez, un activista cultural enyorat, que va fer un paper tan important en moments difícils, a l’IVAM o al MuVIM. Un valencià del segle XX i de la primeria del XXI, hereu d’una tradició estroncada però que ell, amb molts altres, va maldar per recuperar i actualitzar: la connexió europea, especialment francesa en el seu cas, la curiositat intel·lectual, la recerca sobre els fonaments de la modernitat, i la imaginació, una imaginació desbordant per a trobar en objectes, cartells, figures, espectacles, fullets, obres i artistes en aparença marginals nusos centrals d’una cultura resistent i rebel, d’una modernitat a contrapèl. L’amic de la Finca Roja, com va titular un llibre l’escriptora Mercè Ibarz -tan propera a Carlos Pérez- rep en aquestes pàgines l’homenatge que tant mereixia. I en passant, el lector hi fa veritables descobertes.
No només els centres públics produeixen exposicions i catàlegs. Però quasi. Des de fa poc a València funciona una proposta nascuda de la iniciativa privada, del mecenatge, del tot excepcional. Bombas Gens és un espai inesperat i magnífic, com sap qualsevol que s’atanse a aquestes antigues naus industrials de l’avinguda de Burjassot de València. La restauració i adequació com a espai expositiu és ja, com a tal, un assoliment que bé mereix una visita. A més, s’hi poden veure exposicions valuoses, imaginatives, fins i tot apassionants, acompanyades de catàlegs molt ben fets, com si fos un centre públic de qualitat. Un exemple que m’ha semblat extraordinari n’és el volum Sheela Gowda. Making. Assajos i entrevistes (Fundació per l’Amor a l’Art, Bombas Gens Centre d’Art, 2019). Aquesta artista índia, nascuda el 1957, començà pintant a l’oli però a principi dels noranta encetà un canvi cap a una altra manera de fer art en què el treball sobre els materials, la desintegració, les instal·lacions i el reciclatge conformen un univers propi, ple de significats múltiples (incloent la dimensió sociopolítica) i amb una potència visual que et deixa esbalaït. Making, a cura de Núria Enguita i Lucia Aspesi, aplega aportacions diverses, entrevistes, imatges i textos, documentació, que ens permeten fer-nos una idea bastant completa de l’obra, la trajectòria i el pensament de Sheela Gowda, una artista sorprenent, reflexiva i d’una creativitat fabulosa, capaç de construir una poètica dels materials, dels materials més simples, elementals i ordinaris (jute, ferro, tela, cautxú, fems). Però la seua reflexió, l’impacte de la seua obra, va molt més enllà. Forma i color són la matèria de l’art. La substància, em pense, són les idees que hi ha al darrere.
També és un catàleg remarcable el que acompanya l’exposició “Let’s bring blacks home! Imaginació colonial i formes d’aproximació gràfica dels negres d’Àfrica (1880-1968)”, comissariada per Nicolás Sánchez Durà i Hasan G. López Sanz, que es pot veure al Centre La Nau de la Universitat de València aquests dies (fins el 5 de maig). Ací el qüestionament és molt radical, si es mira amb atenció: l’etnologia que cosifica els pobles indígenes; la mentalitat colonial que practica el paternalisme, l’explotació i la repressió; el franquisme que exalçava “la presencia generosa de España en África”; les exposicions colonials; la imatge exòtica que donaven de les poblacions africanes; la presumpta missió civilitzadora... L’univers mental del colonialisme descarnat i la realitat d’unes societats que patien l’impacte de la intrusió externa, desarticuladora i explotadora. Sense concessions, amb esperit històric i crític, rigorós, aquest catàleg és una aportació de primer nivell per a pensar una realitat i un corrent -l’antropologia crítica o la crítica de l’antropologia- que entre nosaltres no té tant de ressò com a França, per posar un exemple. Però que, pel que fa a mentalitat i pràctica colonial, també fou considerable, com ha posat de relleu Gustau Nerín, amb obres clau sobre l’empremta espanyola (i catalana) a l’Àfrica... El Sàhara Occidental, el Protectorat del Marroc, Guinea Equatorial, un passat colonial residual -abans hi havia hagut Amèrica i les Filipines- que tanmateix alimentava un imaginari espantosament ridícul, però real.
Per exemple, un senyor tan honorable com Julio Caro Baroja -nebot de don Pío- va fer els primers passos com a antropòleg estudiant, finançat pel règim, les tribus del Sàhara. Joan F. Mira viatjà a Guinea Equatorial com a membre d’un tribunal d’ensenyança mitja del Ministerio de Educación Nacional franquista, i en va quedar impressionat. Paco Roig (el germà de l’amo de Mercadona, i gran amic de Ferran Torrent) va fer negocis molt sucosos, i bruts, a Guinea, d’on va eixir per peus. Sense oblidar la història sinistra de l’anomenat “negre de Banyoles”, i el seu rerefons deshumanitzador. Son tan sols exemples mínims , quasi marginals, però significatius en qualsevol cas, i propers. Res de tot això ens és aliè, ben mirat.
Nico Sánchez Durà i Hasan López formen un equip molt compromès amb aquestes qüestions, tenen relació directa amb un centre tan influent i prestigiós com el Musée du Quai Branly de París, dedicat a les cultures extra-europees, fundat el 2006. Han organitzat una exposició i un Catàleg d’una gran utilitat i capacitat de denúncia i evocació, molt documentat, amb col·laboracions dels dos comissaris i de Juan Aranzadi, Luis Angel Sánchez Gómez i Inés Plasencia Camps. La Nau hi posa l’espai, un espai ben aprofitat, dels de més rendiment de la ciutat, que suggereix moltes coses. Subversives, en general i en el bon sentit de la paraula, sota la mirada indulgent i un punt enigmàtica de Joan Lluís Vives. Un humanista jueu -tots som jueus, en algun sentit- que marxà de València als 17 anys i mai no en tornà. L’haurien cremat...
Hi ha molts més catàlegs amb textos sucosos, dignes d’esment. No acabaríem mai. Per referir-nos només a alguns de recents, i per a concloure, Sura com el desig i el destí de la memòria. Artur Heras, 55 anys de pintura (Ajuntament de Xàtiva, 2019), corresponent a la gran retrospectiva d’Artur Heras que es va fer en quatre espais de la seua ciutat l’any passat, un volum compacte i útil, amb textos de Toni Cucarella, Vicent Pla, Fina Cardona-Bosch i Anacleto Ferrer. O bé Fernand Léger y la vida moderna (IVAM, 2019), amb escrits de Laura Bruni i Rocío Robles Tardío, a més d’una selecció de textos del mateix Léger, que juntament amb les il·lustracions constitueix una aproximació del tot escaient a l’obra i la significació d’aquest pintor. Finalment, Alfons Roig. La devoció per l’art (IAM, 2020), que no és un catàleg però ho sembla, i que atesa la passió per l’art que sentia don Alfons, em plau d’esmentar ací. Un llibre a cura de Josep Monter, Artur Heras i Anacleto Ferrer que inclou escrits, correspondència, testimonis, cronologia, bibliografia, un apartat sobre l’Ermita de Llutxent, en fi, un volum molt complet i ben plantejat. Del qual em criden molt l’atenció els fragments del diari de don Alfons durant la guerra civil... Amb les fotografies i les il·lustracions, és una introducció meravellosa al món intel·lectual, i també personal, d’Alfons Roig. Un homenot valencià fonamental, un capellà franquista (de jove) que esdevingué tot el contrari, per amor a l’art, a la cultura i al seu poble valencià. Com si fos un catàleg...
0