El 2022 es compleix el centenari de dos grans de la literatura catalana, nascuts ambdós el mateix any, un a Sueca i l’altre a Reus. Interessant el paral·lelisme de les vides respectives, les semblances però també les grans discordances. Tots dos varen viure la postguerra, però Ferrater, fill d’un vençut, hagué de passar uns quants anys d’exili familiar a França, cosa que li va servir per absorbir la llengua i la cultura francesa. Retornat al país, respirà el mateix aire resclosit i venjatiu, la mateixa dura postguerra. Fuster, fill d’un carlí aviat decebut, es va haver de formar una composició de lloc, i va covar una rebel·lia i una dissidència de llarg abast. Tots dos foren més aviat autodidactes en termes de llengua, cultura i formació intel·lectual.
Tots dos foren poetes, amb molta més dedicació i fortuna Gabriel Ferrater, que ha passat a la història com un dels gran poetes catalans contemporanis, tot i que a hores d’ara la poesia inicial de Fuster és revalorada. Tots dos començaren a assajar la prosa escrivint sobre temes d’art, en termes no massa distants quant a l’orientació de fons. Era l’època -principi dels anys cinquanta- del gran debat sobre figuració i abstracció. Fuster va publicar un llibre clau sobre aquesta qüestió, El descrèdit de la realitat (1955). Els textos de Ferrater sobre temes artístics, dispersos, varen ser recollit pòstumament pel seu germà Joan Ferraté al volum Sobre pintura (1981).
Tots dos foren addictes a la lletra impresa, a la literatura. Gabriel Ferrater tingué una trajectòria molt complicada, deutora de les estretors d’una època miserable que havia desheretat mig país i que condemnava a la indigència els outsiders de qualsevol mena. Ferrater es va guanyar la vida de manera precària amb traduccions, informes de lectura i tasques editorials. La proximitat a la indústria editorial de Barcelona -i l’amistat amb Carlos Barral- li ho permeteren, però amb una gasiveria que tomba de tos.
Una gasiveria brutal -que també va amargar un altre gegant de la cultura catalana com Carles Riba- absolutament desproporcionada als seus dots i mereixements. La seua intel·ligència i formació literària eren descomunals. Com les de Joan Fuster, que va haver de sobreviure com a jornaler de la ploma, però que va construir una obra de gran dimensió, impressionant i d’una influència persistent. Políticament, Fuster es va comprometre. Ferrater no, o molt menys. Es mantenia allunyat, no va voler desenvolupar cap paper en aquest terreny, almenys no amb una intensitat especialment remarcable. La literatura i el jo, el seu propi jo, ja eren en el seu cas matèria suficient de neguit i d’aprofundiment.
Tots dos eren mordaços, irreverents. Copsaven amb lucidesa extrema les situacions i el rerefons històric de les situacions. No s’enganyaven, no es feien falses il·lusions. El 1953 Gabriel Ferrater publicà a la revista Ínsula un text fonamental sobre la situació i perspectives de la cultura catalana, titulat “Madame se meurt..”, on explicava sense embuts que una cultura basada en la poesia estava condemnada. Cal llegir aquest article, d’una clarividència encara lacerant i vigent, que explica coses essencials sobre la Renaixença i l’aventura de construir una cultura moderna viable, truncada i segrestada sota el franquisme. I encara després.
Els paral·lelismes i les diferències es podrien multiplicar i extrapolar, en termes literaris, de feina, d’afinitats, d’inserció professional, cívica i política. També en terrenys més personals. Fuster fou insubornable en la tasca d’ajudar a reviscolar una proposta cultura a l’alçada dels temps. Es va multiplicar, i va viure vint anys més que Ferrater, el qual víctima del mal fat i potser de si mateix -sobretot d’una visió exageradament romàntica del seu lloc al món- no va voler viure més enllà dels cinquanta anys. Tots dos foren figures molt representatives d’una època, però també d’un tipus d’intel·lectual, un de projecció rabiüdament personal i literària, l’altre amb una dimensió cívica i política que el sobredeterminava.
De Gabriel Ferrater disposem d’una biografia de Maria Ángeles Cabré, a la sèrie “Vidas literarias” de l’editorial Omega, que informa bastant, però que no ha aguantat bé el pas del temps, em sembla. És de l’any 2002. Aviat apareixerà una nova biografia a càrrec de Jordi Amat, tot un repte que es pot suposar que serà ben resolt. De Fuster no hi ha encara una gran biografia intel·lectual, i ja va sent hora. Sabem que n’hi ha una, ambiciosa, en preparació, que si tot va bé apareixerà en el curs del 2022. De moment hi ha textos esparsos, de qualitat, com l’Àlbum Fuster (Alfons el Magnànim), d’Antoni Furió, alguns articles de Francesc Pérez Moragon o el volum Una singularitat amarga (Afers), de Ferran Archilés.
És interessant -per arrodonir la visió d’uns perfils diferenciats- un passatge de la correspondència de Gabriel Ferrater amb el seu germà Joan Ferraté, que havia mantingut una àcida polèmica amb Fuster a propòsit de la poesia de Salvador Espriu (un poeta que no li agradava gens ni mica a Gabriel).
Les polèmiques de vegades son desagradables i contribueixen a erosionar amistats. Inclouen sovint exageracions i desconsideracions. Però també son reveladores i desvelen qüestions significatives que altrament romanen en una penombra caritativa, encobertes per la bona educació i les poques ganes d’enfrontar-se a altres. Un encobriment que de vegades no és tolerable...
En fi, deixem això a banda. Deia Gabriel Ferrater, després d’al·ludir a la polèmica amb Fuster sobre Espriu i a una desqualificació idiota de Fuster a càrrec de Salvador Clotas (el típic irresponsable de la gauche divine de Barcelona): “En Fuster és intel·ligent, però és una llàstima que visqui a Sueca: té massa pelos de la dehesa i es pren seriosament massa coses perquè es pensa que a Barcelona les hi prenen”.
Val la pena rellegir la frase. No caldrà fer-ne l’exegesi. Hi és tot. El reconeixement, la semblança i la diferència. Un fragment escrit en confiança, un 12 de gener del 1967, al seu germà, professor en una universitat al Canadà, i superb com pocs. Fuster romania a Sueca. No s’havia establert ni a Barcelona ni a l’estranger. Era de poble. I es prenia massa seriosament algunes coses: la llengua, la cultura, el país. Per a llogar-hi cadires, la invectiva! Denota i connota moltes coses.
0