La literatura catalana és variada i diversa. Presenta una trajectòria ascendent, amb aportacions dels diferents territoris o àmbits de la llengua compartida -que anomenem català pel seu origen i espai de més irradiació (sense perjudici d’apel·lacions més properes com valencià o mallorquí). El cas és que la literatura en la nostra llengua exhibeix modulacions a l’alçada d’un temps alterat. No viu del passat o dels models canònics. Innova, reflecteix els batecs d’una època d’individualització radical i d’incertesa profunda que ningú sap encara apamar ni menys encara com acabarà.
Una sensació d’imminència i de malestar difús recorre l’espinada d’una literatura apegada com mai a la vivència dels nous temps. Ni el modernisme, ni el noucentisme, ni les avantguardes, ni el realisme històric, ni l’experimentalisme textual, ni tan sols l’anomenada postmodernitat, són cap altra cosa a hores d’ara que imatges del passat, referències més o menys congelades i canòniques, matèria de recerca -sempre necessària, imprescindible- en el marc dels estudis acadèmics.
Però vet ací que es multipliquen les propostes. Les indagacions del tot originals sobre la condició humana del temps que vivim. Si això és fa amb art -amb l’art combinatòria de les paraules- anem pel bon camí de la literatura. Alguns elitistes consumats frueixen propalant mals averanys sobre la literatura catalana actual. Jo, en canvi, crec que és de les literatures més vives i incisives, originals i creatives, del panorama europeu, perquè no es conforma i dona senyals de rebel·lia. Recentment han publicat obres d’un nivell més que considerable Francesc Serés, Manuel Baixauli, Laia Viñals, Alba Dedéu, Mercè Climent, Emma Zafon, Adrià Pujol, Mercè Ibarz, Melcior Comes, i molts i moltes més. I s’han commemorat com calia Joan Fuster, Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés o Joan Salvat Papasseit. Passat i present es donen la mà de cara al futur. Potser no són Thomas Mann ni William Shakespeare, ni Proust, ni Paul Valéry, però fan el seu fet en una època molt concreta, sobre les característiques de la qual -ni Atenes, ni Florència, ni Weimar- podríem debatre llargament.
En un context tan vital i alhora tan incert -res no és sòlid, en aquesta època- ens trobem de vegades amb obres tan sorprenents com ara Corresponsal d’enlloc (Pòrtic), de Júlia Bacardit. Aquesta periodista i escriptora, que ha treballat en el camp editorial i ha contribuït a crear plataformes de crítica literària i podcasts -tot molt digital, com sembla que escau-, és una dona jove (va nàixer el1991) i alliberada que vivia al seu aire a la Barcelona atabalada dels nostres dies. Havia publicat Un dietari sentimental (Medusa, 2023), així com abans el llibre-reportatge sobre els pros i contres de la maternitat en temps precaris El preu de ser mare (Apostroph, 2019). Ara es despenja amb un llibre molt personal on explica la seua evolució darrera. Un dia, inopinadament, li oferiren la corresponsalia d’una agència de notícies a Romania, és a dir, fer periodisme de trinxera o de primera línia (en un país que no és en principi notícia), i s’hi va llançar. No va calcular si hi havia o no aigua a la piscina, va tirar avant.
El descobriment d’una realitat molt diferent, i la consegüent immersió en l’alteritat, és l’eix de Corresponsal d’enlloc. Ara bé, Júlia Bacardit es mou en un triple pla, en aquest llibre: l’aproximació a la realitat romanesa, tan interessant i desconeguda; el seu fracàs com a periodista d’agència, derivat sobretot de la incompetència de gestió i la manca total de sensibilitat dels seus caps a Viena; i la seua situació personal, que inclou haver deixat el seu confort relatiu a Barcelona, amb un pis de lloguer raonable que tenia al Raval, i haver d’assumir la intempèrie professional i sentimental en què es troba al nou escenari vital.
Júlia Bacardit escriu una mena de reportatge de la seua experiència professional i personal, i ho fa gairebé en temps real. En una època de narracions reals orientades al passat o d’una auto-ficció estretament lligada a la biografia de qui escriu, Júlia Bacardit fa un nou gir en el guió, i fa narració real de la seua biografia actual. El resultat és esplèndid. Ple d’interès.
D’un interès doble, que té a veure amb la sensibilitat afinada d’una persona jove perduda i retrobada en els viaranys d’un present boirós i amb la descoberta impressionista de Romania. Un país llunyà però alhora proper. Què en sabem, de Romania?, vaig escriure jo mateix en aquestes Notes de Lectura fa ja un cert temps. Doncs, en sabem molt poc. I hauríem de saber-ne molt més. Perquè Romania, país membre de la UE, és història d’Europa -d’una Europa oriental poc coneguda, però tothora present: la perifèria víctima dels imperis, el retard respecte d’Occident, el feixisme, l’Holocaust, l’antisemitisme, el comunisme, la diversitat etno-cultural, el subdesenvolupament econòmic, els grans autors exiliats o expatriats (Ionesco, Cioran, Mircea Eliade, Lucien Goldmann, Serge Moscovici, Georgescu-Roegen, etc.), tantes coses que ens hi apropen- i alhora un present roent: més d’un milió de romanesos viuen actualment a Espanya, molts d’ells als Països Catalans.
Júlia Bacardit es distancia del seu segon llibre (Un dietari sentimental), que era molt arriscat, massa sincer (“Quan vaig venir aquí, ara fa sis mesos, acabava de publicar el meu segon llibre, que era el que tenia una certa repercussió mediàtica. No era gaire bo, i a més era pornogràfic, en el sentit que hi explicava vergonyes de la meva vida psíquica i emocional... Era un excés”.) Poques vegades els creadors són tan crus i autocrítics amb les seues obres primerenques. Un indicatiu de la seriositat i capacitat d’evolució de la nostra autora.
Ara, en aquest nou llibre, no abandona el to molt directe, ni de bon tros, però al llarg de moltes pàgines ofereix una visió propera i empàtica de Romania, una realitat mot diversa i sorprenent, que comença amb la capital, Bucarest, i els seus daltabaixos de passat i present, però que s’estén a tot el país, amb visions del paisatge, entrevistes, trobades aleatòries amb gent d’ací i d ‘allà, que traspua un gran malestar, la decepció respecte de les grans promeses associades a la fi del comunisme demencial de Ceaucescu, el darrer sàtrapa de Romania i secretari general del PCR. Les realitats molt dures del capitalisme real, la visió crítica d’un comunisme lamentable (que a Marx li hauria sembla de malson), l’omnipresència orwelliana de la Securitate o policia política, les ambigüitats i complexitats que ens envolten tothora (l’emissora Pirenaica del PCE tenia la seu a Bucarest, i Jordi Solé Tura o Teresa Pàmies hi col·laboraven), la precarietat d’una economia de perifèria d’on emigra qui pot, alhora que sorgeix una nova capa social benestant, tot plegat -i molt més- sura en aquestes pàgines que es llegeixen no ja amb interès, sinó amb avidesa.
Júlia Bacardit fa una aportació molt vàlida a la visió i interpretació de realitats alienes -en aquest cas, Romania- des de l’òptica catalana, que mai hi és absent, com quan defensa o ha d’explicar el seu “nacionalisme” davant desqualificacions derivades d’altres experiències històriques. El món és molt ampli, i benvingudes les visions amb la nostra perspectiva de realitats d’arreu, de mons exòtics, o de l’Europa diversa de la qual formem part. Una tradició, també, de la nostra literatura. Recordem els textos de Jacint Verdaguer, Aurora Bertrana, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o els poc coneguts dels valencians Josep Sanchis Sivera o Eduard López Chavarri (recuperats recentment per la Institució Alfons el Magnànim).
Però l’òtica de Júlia Bacardit en aquest llibre no és la d’una viatgera o passavolant, sinó de qui s’instal·la en un país, hi viu, treballa com a professional del periodisme i coneix molta gent. S’interroga sobre quina mena de país és aquest, quins problemes té, quin passat històric hi pesa com una llosa. Alhora és testimoni dels efectes de la guerra d’Ucraïna, i l’arribada d’una allau de refugiats. Romania hi té fronterera i el drama es viu amb intensitat. També fa una ullada a la situació de Moldàvia i als imperatius geopolítics que han marcat l’esdevenir de Romania. Un bany de realisme. “La naturalesa és bonica, a Romania. L’únic problema és l’atmosfera, el problema és com s’hi viu, en general malament... sura una tristesa de l’est d’Europa, una desesperança estranya que persisteix al marge de l’alegria interior”. I una conclusió sobre els romanesos, que no seran mai del tot com els europeus occidentals... “i aquesta negació és justament el que fa de Romania sigui Romania, la frontera entre el món turc i el fervor ortodox, la llatinitat com un accident, l’ombra imperial de Moscou i la picaresca gitana”. Remarcaré la vivesa i la immediatesa de la mirada de l’autora. No espereu cap gran anàlisi econòmica, històrica o sociològica. El seu objectiu és un altre, arran d’experiència directa i viscuda i proliferació de testimonis, d’impressions, i l’assoleix d’una manera més que remarcable.
Calibrar, copsar, apropar-se a realitats alienes ens permet comprendre millor el món, i alhora entendre’ns a nosaltres mateixos d’una manera més precisa: comparar és començar a entendre, va dir Joan Fuster. En aquestes pàgines de Júlia Bacardit s’hi aprenen moltes coses en tots els sentits. I alhora hom se sent a prop d’un tarannà i una evolució personal descrita i viscuda a cor obert, sense disfresses ni simulacions, des d’una sinceritat visceral marca de la casa, però més controlada.
En Corresponsal d’enlloc trobem retratades situacions contemporànies -quan tot es relaciona amb tot, i coses que passen allà també han passat i passen ací- i alhora una mirada en la qual la subjectivitat pugna tothora amb la visió objectiva de les coses. Pugna, s’encavalca, hi estableix una dialèctica profitosa. Una escriptura entre el periodisme i la literatura -que és un vell tema, una discussió inacabable... Aquesta darrera, em sembla, guanya a la fi la partida. I farà perdurable un llibre del tot recomanable.
0