L’editorial Afers, que dirigeix Vicent Olmos des de Catarroja (situada a la “zona zero” de la DANA d’octubre del 2024, que des de fa ja molts dies ens té el cor encongit), ha tingut l’encert molt remarcable de publicar tres volums de les memòries sui generis de Josep Picó, que tenen com a escenari tres ciutats amb les quals ha tingut una relació més o menys estreta: Roma, Cambridge i París.
Dic que són unes memòries peculiars o sui generis perquè l’autor no indaga de manera prioritària i encara menys exhaustiva en la seua interioritat, ni explica o integra fets de vida i evolució personal en un relat coherent, sinó que s’aplica a la descripció i la interpretació de tres ciutats per a ell formatives, o que l’han marcat en diverses èpoques. Unes ciutats que, d’altra banda, són fars de la cultura europea. I tanmateix, la figura de l’observador-participant emergeix amb claredat en aquests tres volums de lectura plaent.
És, per dir-ho així, una visió biogràfica obliqua. Fins i tot podria inaugurar un gènere literari: els jo desdibuixat, amagat rere realitats més poderoses, però no dissolt... El protagonisme recau en les ciutats on l’autor ha viscut en períodes dilatats o amb les quals ha tingut una implicació més o menys directa. Les ciutats són l’escenari privilegiat de la modernitat: el laboratori on la densitat de relacions nodreix una experiència de vida filtrada per la cultura de masses, on es sedimenten els diferents estrats de la història i on s’escriu el present i es prefigura el futur.
Roma és el renaixement espectacular d’Itàlia després del desastre immens de vint anys de feixisme i els estralls de la guerra mundial. Cambridge és la solidesa impertèrrita de la cultura acadèmica britànica, que escruta i reconstrueix el llegat cultural i els replecs de la història del món tous azimuts. París és la capital de la modernitat cultural europea, la capital indiscutible del segle XIX, com considerava Walter Benjamin, i el gran espill del debat d’idees fins a mitjan segle XX, quan Nova York en va prendre el relleu -potser el va prendre encara abans- que deté fins al dia d’avui, quan tot s’ha dissolt enmig d’una certa desconstrucció de referents. Quina serà la capital del segle XXI? (Un bon tema per al debat; potser ja no existirà aquesta noció).
Josep Picó és un sociòleg valencià, catedràtic ara jubilat de la Universitat de València, director entre 1980 i 1995 de la Institució Alfons el Magnànim, que havia passat a dir-se Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI) a mitjan anys 80, i que posteriorment, quan el PP assumí el poder, tornà a dir-se IAM, després de dissoldre la IVEI, que jurídicament havia estat un consorci entre la Diputació de València i la Generalitat. En aquell temps assolí un gran relleu, com a centre d’estudis, promotora de recerques, amb fonament acadèmic i una solvència sense precedents. Pretenia ser la institució d’alta cultura moderna i eficaç que mai havíem tingut els valencians. Va promoure moltes recerques, donava beques i va fer una tasca editorial valuosa. Publicava la revista debats, que fins l’any 1995 va fer un gran paper des de l’angle d’una Il·lustració contemporània ben entesa -assignatura sempre pendent en el panorama valencià-, és a dir, de les Llums o de l’Aufklärung, de l’Enlightenment, de l’Iluminismo, no -com alguns creuen- dels còmics o els dibuixos d’acompanyament, de la pirotècnia, de l’arqueologia arnada o el simulacre. El simulacre, el mimetisme, l’apropiació indeguda i deformada que en buida el contingut, ha estat històricament una constant de la dreta (que entre nosaltres valencians ha estat sempre extrema dreta). El PP se la va carregar, la IVEI, i els qui col·laboraren en aquesta destrossa no han retut mai comptes. Qui vulga saber més sobre la IVEI i el seu context històric farà bé de consultar el llibre El Magnànim: setanta anys de cultura valenciana (IAM, 2018), que vaig tindre el plaer de coordinar.
En aquests tres llibres [Roma, imatges de la memòria (2021); Memòria de Cambridge (2022); París, memòria i cultura (2024)], Josep Picó -políticament adscrit, en el seu temps, al primer PSPV- traça un tríptic extraordinari de la història cultural europea del segle XX, davant la qual apareix com a espectador i alhora partícip vivencial. Picó és un valencià avisat, llegit, realista, previngut davant les plagues del localisme autosatisfet i alhora de l’aversió hispànica a la modernitat europea. Tot el contrari: una actitud crítica, il·lustrada, escèptica, madura, i alhora intel·lectualment integrada en l’Europa de la quals els valencians -Vicent Ferrer, Joan Lluís Vives, Ribera, Blasco Ibáñez, Max Aub, Emili Gómez Nadal, Josep Renau, Fuster, Vicent Ventura- sempre n’hem format part.
Josep Picó es va fer sociòleg a Roma, de la mà de Franco Ferraroti, entre 1968 i 1971. Anys vibrants, certament. Una descoberta enlluernadora, venint de l’Espanya fosca del franquisme. Itàlia tingué la gran sort -o alguna cosa més- de l’antifeixisme triomfant, després d’una densa i profunda implicació en el feixisme, la guerra colonial i la identificació amb l’Alemanya de Hitler. Com si no hagués passat res, Itàlia fou de colp i volta la millor Itàlia (Espanya sempre fou la pitjor Espanya). No la que havia col·laborat amb els nazis alemanys, no la que havia massacrat els etíops tancat en camps de concentració als iugoslaus rebels, o bombardejat Barcelona i València en la guerra civil. Itàlia, el centre del renaixement cultural i civil, del neorealisme en cinema i literatura, dels governs democràtics, de l’obertura “a sinistra”. De l’editorial Einaudi i la revista Rinascita... Aquest llibre és una panoràmica històrica d’Itàlia i sobretot de Roma, plena d’informacions ben triades, i alhora el registre de la vivència personal del seu autor en uns anys decisius.
Memòria de Cambrige, per la seua banda, és una aproximació a una terra més incògnita, perquè per diverses raons Itàlia ens és familiar, però Anglaterra no tant. València fou fundació romana. La Corona d’Aragó es projectà a la Mediterrània. El papes Borja eren valencians... Res d’Itàlia o els italians ens és aliè, tot i que -alerta!- sovint les aparences enganyen. Però res a veure amb l’alteritat britànica (o germànica, per cert), i no diguem amb l’entorn tan estirat de Cambridge i el seu món acadèmic. Picó aporta en aquestes pàgines una guia -sovint proveïda d’humor- sobre els usos i costums que imperen en aquells ambients. Tingué gran familiaritat amb els sociòlegs de Cambridge i concretament amb Anthony Giddens i amb John Thompson i la Polity Press. L’Anglaterra de la qual parla ací Picó -la dels colleges de Cambridge, i les singularitats de la vida acadèmica i cultural- potser es va difuminant a hores d’ara. Però la imatge que en dona és impressionant. De gran qualitat i interès.
Finalment, París, memòria i cultura. Així com va viure a Roma i també a Cambridge, on hi va estudiar o fer recerca, amb París, Picó -que també hi va passar temporades- té una relació més lateral. Però no per això de diapasó més baix. ¿Perquè al cap i a la fi, qui, amerat de cultura i delerós d’implicació amb la seua època, no tenia una relació intensa amb París al llarg del segle XX?
Molts valencians hi emigraren o hi anaven, perquè no aguantaven més, ni que fos a descarregar camions al mercat de Les Halles. Alguns tenien lligams a través de les nissagues familiars d’exportació de fruites i hortalisses a França. Pense, per exemple, en Pepín Vidal (de Carcaixent) o en l’artífex intel·lectual de l’IVAM, Tomàs Llorens (nascut a Almassora). Pepe Martínez, el fundador de Ruedo Ibérico, nadiu de Villar del Arzobispo, sempre hi va ser allà, des dels anys 40. Doro Balaguer o Eusebi Sempere també hi van viure una època de bohèmia artística als anys 50. Als anys 60 hi estigueren exiliats Vicent Ventura i abans Enric Blanes. Trini Simó hi va estudiar també als anys 60, allotjada a la Cité Universitaire... París ha estat sempre un pol d’atracció cultural i política. A les pàgines d’aquest llibre, trobem una història symptomal tant de París com de França: els grans eixos i esdeveniments causals, els punts d’inflexió, els personatges històrics determinants (August Comte, Jules Ferry, Émile Durkheim), la vida quotidiana, les institucions acadèmiques, els fets aparentment menors -com l’arribada del beaujolais nouveau- però que configuren realitat, el paper solemne i sense parió dels intel·lectuals o clercs a França, els restaurants, les passejades per París, coses majors i menors, en la línia benjaminiana de llegir la història i la cultura a partir de fragments i bocins de vida...
Mai un valencià havia donat una visió tan completa de l’Europa del seu temps, sense ingenuïtat, sense parsimònia -o limitació- intel·lectual, ni idees preconcebudes. Diria que no només un valencià, sinó un autor de llengua catalana, adscrit a aquest àmbit tan difús que Joan Fuster va definir per raons històriques i d’economia de llenguatge com els Països Catalans. Font de tanta incomprensió i furor frenètic o fanàtic (que cal interpretar amb l’ajut de la psicopatologia). És igual. El que compta són els fets de cultura, perquè romanen. I aquests llibres de Josep Picó en són un, i de ben gran. A veure si se n’adonen els qui se n’haurien d’adonar, perquè són uns llibres llegidors, plens de contingut. Extraordinaris...
1