L’arrel del malestar

Sí, potser és cert. Les xarxes socials, diversos mitjans i instruments de comunicació permeten difondre instantàniament mentides o exageracions indegudes i atiar respostes irreflexives i brutals. Va passar fa uns mesos al Regne Unit -in illo tempore paradigma de la contenció i la flegma- amb el fake que un immigrant musulmà sense papers o sol·licitant d’asil havia assassinat tres xiques joves a ganivetades. No era musulmà, però sí de pell fosca, tot i que nascut a Cardiff (Gal·les). La història que es va difondre era mentida.

Ara bé, la resposta que es va poder veure en directe -eixams de joves amb banderes angleses i de la Unió Jack mirant de calar foc a un hotel on s’hostatjaven demandants d’asil- fou explosiva i impressionant, perquè recordava els pogroms anti-jueus a l’Europa oriental de finals del segle XIX i principis del XX, o les batudes contra els negres del Ku Klux Klan. Veure joves anglesos fent aquestes coses, degrada molt la imatge que teníem del Regne Unit. No n’eren quatre gats, militants d’extrema dreta; semblaven més aviat seguidors fanàtics del futbol, gent comú i corrent que -i ací el drama!- poden arribar a fer barbaritats. El Regne Unit, Gran Bretanya, Anglaterra! El país de la calma -de Cambridge i Oxford- i la discussió racional. El país de la contenció i dels valors democràtics profunds, rebaixat al nivell dels xenòfobs, antisemites, fanàtics de la raça, feixistes. No ens en sabem avenir...

Cal anar a les arrels del problema, que per descomptat no és exclusiu dels britànics, tot el contrari. Diria que és un error atribuir-ho tot a les possibilitats de difusió de les mentides que permeten determinades xarxes socials, que certament ajuden a magnificar i a difondre o estimular -per emulació, per imitació- la barbàrie, però que no la generen. Les arrels del destret estan en un altre lloc.

De tota manera, fent honor al millor de la seua tradició, la reacció del primer ministre britànic, el laborista Keir Starmer, fou enèrgica i exemplar. En síntesi, va prometre acció policial contundent i judicis ràpids contra els esvalotadors, que avergonyien el país. Després es va reunir amb líders o representants de les comunitats musulmanes establertes al Regne Unit per donar-los confiança i seguretat.

Però la violència que es va estendre ràpidament i molts altres esdeveniments i situacions en diversos països d’Europa, incloent resultats electorals sense precedents favorables a l’extrema dreta, ens parlen d’un malestar social i psíquic difús. Que troba derivacions lamentables, a tall de compensació insidiosa, al món del futbol per exemple. O en la impunitat de les xarxes, amb comentaris racistes, misògins i homòfobs. O en l’audiència que troben candidatures extremes i disruptives com la d’Alvise Pérez (“Se acabó la fiesta”). La dreta en totes les seues variants, en comptes de civilitzar, competeix per pescar en aquest calador de frustracions i mala bava que l’esquerra no sap capitalitzar. O que no pot capitalitzar, i vet ací el drama. L’esquerra té un plantejament humanitari, obert i fraternal (abans en dèiem internacionalista). No pot ajustar-se al cànon xenòfob, excloent i insolidari que circula de manera soterrada -o brutalment oberta en alguns moments- davant l’allau d’immigrants de tot arreu que acudeix a la crida del benestar i la seguretat europeus, que pot semblar irrisòria i fal·laç, però que comparativament no ho és tant. 

L’altra cara d’un èxit econòmic

Perquè el que trobaran ben sovint serà, a més de l’estranyament, llocs de treball precari o de salari mínim, abundants en una economia de serveis i una societat envellida, que amb prou feines donen per a sobreviure sense una xarxa familiar sòlida. En el nostre cas, associats al boom turístic afavorit i esbombat pels governs (central i autonòmics). Un gran assoliment, el creixement del PIB, la creació de llocs de treball, els rècords de turistes i pernoctacions als hotels i apartaments turístics, diuen. I és cert. En part, almenys.

La realitat es presenta sempre en forma de clarobscurs, de llums i ombres que cal saber destriar i apamar per tal d’evitar miratges i sorpreses, o un despertar amarg. Res ni ningú és d’una peça. L’ambigüitat que complica el judici és la norma, tan peremptòria com les lleis de la termodinàmica. Ja podeu evocar el personatge històric -o contemporani- que voldreu, i sempre tindrà aspectes lluminosos i d’altres no tant, o més aviat foscos... Però alerta! Això no implica de cap manera l’absolució general, la indulgència plenària, sota pretext de la complexitat o de la idea primària que “també tenia coses bones”. Hi ha línies clares. Punts de ruptura. Tot depèn, evidentment, del lloc en què ens situem. Si del costat de la llibertat i la democràcia, de la humanitat i la decència, o de la condescendència amb els desaprensius o amb les dictadures, per raons d’eficàcia o ves a saber (normalment, la defensa dels privilegis de minories).

Ens duria molt lluny aquesta consideració de les ambigüitats i zones grises versus les línies clares, de ruptura. Però ara voldria centrar l’atenció en una dimensió de la realitat que afecta directament la política i la vida quotidiana de la gent: l’estat actual de l’economia. Contra tot pronòstic catastrofista, l’economia espanyola viu un moment dolç. Creix el PIB molt per damunt de la mitjana europea, augmenten les exportacions i l’ocupació. Hi ha més afiliats que mai a la Seguretat Social. Es redueix l’endeutament extern. Ho certifiquen l’OCDE i The Economist.

L’èxit econòmic del tan bescantat govern de Pedro Sánchez és d’una magnitud que la dreta del PP, i la galàxia mediàtica ultra que l’acompanya, han d’inventar-se cortines de fum i suposats desastres, amb un cinisme i una irresponsabilitat francament alarmants. Per desestabilitzadors. No es pot agitar impunement la qüestió de la immigració, per exemple, que pot retornar com un bumerang i erosionar la convivència. No es pot invocar una i altra vegada de manera agressiva l’espantall de Catalunya, fer anticatalanisme barroer, i després queixar-se de la desafecció. No es pot fracassar brutalment, delictivament, en la gestió de la DANA i atribuir culpes de manera falsària a uns altres.

L’èxit econòmic del govern actual és tan considerable en termes macroeconòmics que pràcticament no admet discussió, i la dreta calla en aquest tema, no en fa objecte de l’espectacle demolidor i aberrant tan habitual. Els qui ostenten les responsabilitats corresponents a l’Executiu -concretament el ministre d’Economia Carlos Cuerpo, hereu de la bona gestió de Nadia Calviño- fan bé de glossar uns resultats tan favorables.

Tanmateix, la distància entre la macroeconomia i la realitat que viu un sector bastant ampli de la població -una realitat que inclou també les expectatives- és molt gran. Les tensions inflacionistes, el drama de l’habitatge, agreujat pel turisme de masses, convertit en actiu financer, i una por difusa al futur  hi compten. Són derivades d’una dinàmica aparentment incontrolable: els grans desnivells de benestar i seguretat, el trasllat d’eixos econòmics al món, el capital financer que colonitza tot de sectors d’activitat. I que ara té com a nova frontera l’ensenyament superior i la sanitat, i si pogués les pensions de jubilació, i tantes altres esferes de vida. L’altra cara de l’èxit econòmic, un malestar difús.