La tetralogia d’Antonio Scurati sobre Benito Mussolini impressiona per diversos conceptes. És una obra magna -quatre volums de dimensions considerables- dedicada a la vida i miracles d’un personatge clau de la història europea, definidor del feixisme, dictador durant vint anys a Itàlia, influent i promotor de la solució antidemocràtica i totalitària davant la crisi del liberalisme en l’època d’entreguerres. Producte de la gran dislocació que fou la Primera Guerra Mundial, dissident del socialisme, periodista i orador eficaç, Mussolini es va inventar una fórmula política original, a partir de la indignació i el desarrelament dels soldats de xoc desmobilitzats i abandonats, els arditi, avesats a la violència cega, a l’assassinat. I justament Mussolini es va fer el campió de la violència cega com a arma política. En el nucli del feixisme hi ha la violència física. També la violència verbal i una idea insistent d’exclusivitat i superioritat dels “nostres”. Mussolini va copsar que en aquell descontentament brutal hi havia una gran energia social disponible, la va fer seua i la va rendibilitzar.
Va posar el seu moviment demagògic, i pretesament radical, al servei dels interessos dels industrials del nord i dels terratinents del sud. L’establishment, ja molt deteriorat, del liberal-conservadorisme italià, amb el reu Vittorio Emmanuele al capdavant -quin paperot- li va cedir el poder el 1922. S’hi va estar fins el 1943, quan el deposaren els seus. I encara tingué un epíleg salvatge (la República Sociale de Salò) fins el 1945, quan fou detingut, jutjat i afusellat a Milà.
El feixisme és violència, intimidació, assassinat (com el del diputat socialista Giacomo Matteotti, el 1924), maltractaments, prohibicions, censura, pallisses, repressió... Però també és seducció. Mussolini va saber practicar les arts de la seducció, però amb mà de ferro. Fou molt admirat per Hitler, que el va voler imitar ja el 1923, i fracassà en primera instància.
El feixisme volia externalitzar el conflicte social intern italià, derivat d’unes estructures socials obsoletes i basades en el privilegi d’uns pocs i l’empobriment de la majoria, amb la retòrica -i en aquest cas, la pràctica- de l’imperi. El feixisme italià va reprendre la deriva expansiva en terres alienes, més feble i inconstant, del règim liberal anterior i la va potenciar al màxim. Era una aposta segura, pensava, per a consolidar el seu poder, l’única cosa que realment l’interessava... Es va proposar l’empresa ridículament impossible de construir un nou Imperi Romà a la Mediterrània i a Àfrica: Líbia, Etiòpia, Somàlia, Albània, Grècia, parts de Iugoslàvia. Però estirà més el braç que la màniga: Itàlia no tenia els recursos tècnics i econòmics per a una tal expansió imperial, injusta i alhora demencial. Fa evocar, una mica, la cançó de Raimon: “Por el imperio hacia Dios, des del Carrer Blanc de Xàtiva...”. Itàlia era un país escindit entre un nord industrial avançat i un sud subdesenvolupat, amb un exèrcit desballestat i sense matèries primeres clau ni petroli. Els italians emigraves en massa a Amèrica. L’imperi fou un miratge, una broma macabra... Durant la Segona Guerra Mundial, Itàlia hagué de demanar ajuda als alemanys i a la fi ho va perdre tot.
Tant al nord d’Àfrica com a Grècia o a Iugoslàvia, en efecte, l’Alemanya de Hitler hagué d’ajudar-lo, perquè Itàlia no arribava, era massa ineficaç i militarment inoperant.... Tots dos, tant Hitler com Mussolini, varen dur a terme massacres i genocidis. D’altra banda, Mussolini -com Hitler, però encara més- fou a més de cruel amb el seu poble i amb els pobles sotmesos, letal per a la democràcia a Espanya, perquè donà suport des de primera hora amb diners i armes als conspiradors monàrquics i desprès ajudà decisivament a Franco amb avions i tot un cos d’exèrcit (el CTV). El llibre de l’historiador valencià Ismael Saz Mussolini contra la Segunda Republica (IVEI, 1986) ja ho va deixar molt clar. Tant en un cas com l’altre Itàlia, de la mà de Mussolini, va perpetrar crims de guerra i crims contra la humanitat que han quedat impunes. Els seus avions bombardejaren població civil inerme a Barcelona, València, Alcoi, Granollers o Alacant.
El tret característic de l’obra d’Antonio Scurati és la forma de novel·la i el fons de crònica històrica rigorosa i documentada, una crònica analítica. Un gran assoliment literari i fins i tot historiogràfic, perquè tot el que explica en la forma entenedora i expressiva de la narració té una base documental sòlida: textos, dietaris, cartes, articles de premsa, memòries, memoràndums, papers confidencials, documents d’arxiu... I aconsegueix una manera de narrar verament eficaç, explosiva, enlluernadora, perquè els testimonis són inapel·lables. Una narració de llarg alè, des dels anys de formació i desplegament del feixisme fins al l’exercici del poder, en la cruïlla de la política interior, la política colonial expansiva i el lligam amb l’Alemanya nazi i Hitler, que arrossegà Itàlia a la guerra mundial, a l’autodestrucció i a una mena d’infern. Un infern volgut pels feixistes conspicus i fanàtics, els qui seguiren Mussolini en la darrera aventura i també els qui el defenestraren el 1943. Cosa que no passà mai amb Franco, més astut que Mussolini, però igualment -o més- cruel encara que el dictador italià.
Scurati escriu capítols breus amb escenes, moments, episodis clau o molt significatius, que ressegueixen els esdeveniments, combinant diversos plans d’anàlisi, i els proveeix tot seguit de reproduccions dels documents que li han servit de base. El resultat és un panorama d’una riquesa extraordinària que ajuda a entendre una època decisiva. Al llarg dels seus quatre volums sota la rúbrica comuna “M” –“El fill del segle”, “L’home de la providència”, “Els darrers dies d’Europa” i “L’hora del destí” (el darrer que ha aparegut), tots publicats en castellà per Alfaguara- assistim a l’aparició, auge i caiguda del feixisme amb una plasticitat inèdita. No pot estranyar que aquesta obra sense concessions a la facilitat ni a la condescendència amb el feixisme, que retrata tota una època d’una manera tan realista com punyent, haja tingut un èxit impressionant a Itàlia i arreu. Matèria per a la reflexió, justament ara. La lucidesa de Scurati contrasta vivament amb els relats exculpatoris, comprensius o directament apologètics que s’han difós tant en l’època recent a Espanya, referits al franquisme i alguns dels seus personatges, com Rafael Sánchez Mazas i altres... Alguna cosa falla en la cultura política a Espanya, i no em sembla exagerat dir que el nacionalisme espanyolista visceral de tants autors n’és la causa primera.
Al llibret Fascismo y populismo. Mussolini hoy (Debate, 2024), de només 102 pàgines en format menut, tot just publicat, Scurati rebla el clau, explica el sentit i els ressorts de la seua obra i estableix de manera contundent i molt clara les relacions, els punts de confluència i les diferències entre el feixisme i el populisme, així com les claus de l’èxit de Mussolini: l’ús de la violència, però també la transformació de la por en odi, la seducció nacionalista, la connexió amb pulsions psíquiques profundes (el malestar de la modernitat) i l’habilitat per a conjugar interessos diversos. L’època de l’antifeixisme clàssic, formador de l’Europa contemporània, ha passat. El feixisme uniformat i violent no és el protagonista... Però la democràcia s’enfronta igualment a un moment carregat de perill. I caldrà estar a l’alçada: “Avui és possible un antifeixisme cívic, ja no ideològic, un antifeixisme que... invita tothom a prendre posicions sota la bandera de la democràcia. La democràcia de tradició europea, liberal, plena i sencera. No existeix cap altra.” L’antifeixisme com a component indestriable de la democràcia, quina gran lliçó!
1