El 2023 es va commemorar el centenari de Revista de Occidente. Aquesta revista de pensament i cultura, mensual, va marcar època. Tingué una influència extraordinària a Espanya i entre minories atentes de l’Amèrica Llatina, com no deixà assenyalar Octavio Paz i es comprova en el cas del grup Sur, de Victoria Ocampo, a l’Argentina. Va complir el paper atribuït canònicament a aquesta mena de publicacions: introduir autors i temes, avançar-se en el terreny de les idees, suggerir, informar i formar, configurar en certa manera la vida intel·lectual. Fou la plataforma d’irradiació d’un grup clau de la cultura castellana-espanyola, al voltant del filòsof José Ortega y Gasset. Tinc davant meu, ara, alguns dels primers números de la revista. Sorprèn una mica el fort component literari, que connecta supervivents del 98 amb la generació del 27, i que exhibeix una gran obertura als batecs de la literatura i l’art europeus del seu temps. No sorprèn tant la seua orientació en el terreny del pensament, ja coneguda. Al núm. 15 (1924), per exemple, hi trobem la segona part d’un llarg assaig de Benjamin Cremieux sobre Marcel Proust, a més de poesies de Jorge Guillén. I en la secció “Nuevos hechos, nuevas idees”, l’article “Pueblos y razas” d’Oswald Spengler (tret del segon volum del seu èxit de vendes de llavors La decadència d’Occident, tan lamentable). Al número 23 (1925), l’assaig de Georg Simmel “Cultura femenina”, i notes de Benjamin Jarnés, Fernando Vela, Antonio Espina o E. Díaz-Canedo. Al número 60 (1930), un text recuperat de Sören Kirkegaard -sobre l’angoixa- i articles i notes de Jarnés, Ramón Gómez de la Serna, Francisco Ayala i del precursor del feixisme espanyol R. Ledesma Ramos (“Esquemas de Nicolai Hartmann”).
La revista era una plataforma de grup i també d’una editorial molt activa, que introduïa autors de tota mena, però amb un biaix conservador-elitista evident. Aquell ambient cultural esfumat dels anys vint-trenta ple de prevencions aristocràtiques davant l’ascens de “les masses” que no es va mullar mai per una democràcia efectiva i radical (tret dels racionalistes i empiristes britànics), amb les conseqüències ben conegudes. Tanmateix, la revista és tot un monument de la cultura castellana-espanyola, amb successives reencarnacions. El 1963 retornà en una segona època de la mà de José Ortega Spottorno i Paulino Garagorri, després del llarg parèntesi de la guerra civil i la postguerra. Es continua publicant a hores d’ara. Més enllà de la dimensió ideològica, l’aportació cultural, que és espectacular. Arran del centenari, el 2023 es va fer una exposició a la Biblioteca Nacional de Madrid (un lloc del tot escaient, oficial, d’Estat), de la qual procedeix un catàleg sucós. I sobretot informatiu. Per exemple, Juan Manuel Bonet ressenya, glossa, mes a mes el contingut de la revista entre 1923 i 1936, cosa que permet fer-se’n una idea d’una empresa de gran ambició i rendiment. Gran part dels noms rellevants de la cultura de la seua època hi eren: Simmel, Spengler, Freud, Wegener, Haldane, Santayana, Worringer, Valéry, Kafka, Huxley, Keyserling, Heisenberg, etc., sumats a noms justament oblidats com Frobenius o Schulten. Si s’hi afegeix el gruix d’autors espanyols i llatinoamericans i el gran aparell de notes i ressenyes sobre art, lletres i pensament, amb l’ull posat en Alemanya, França o Anglaterra, s’entén la projecció que assolí.
El panorama de revistes culturals i de pensament fou esponerós, al segle XX. Interessant, saber com es configura tot això ara -a mesura que ens endinsem al segle XXI. Perquè aquestes revistes eren vies d’expressió de grups i tendències, llocs de trobada i de síntesi. Una revista és un equip, amb moltes terminals que prenen el pols a la seua cultura i societat, a la seua època. I que alhora, connecten la realitat local amb la més àmplia, global, per la via de les traduccions i els intercanvis. Fan moltes papers, però en tot cas una funció cultural insubstituïble. Almenys fins ara. Relligaven cap endins i cap enfora. Penseu, per exemple, en els lectors dispersos -en pobles i petites ciutats de província- de revistes com Nueva Cultura, Revista de Catalunya o Revista de Occidente, Les Temps Modernes o Esprit... Subministraven l’oxigen que necessita la cultura per alenar.
Als anys setanta l’editorial Turner va tenir l’encert de publicar alguns volums sobre revistes importants dels anys trenta, amb antologies i estudis introductoris: Leviatan (a cura de Paul Preston), Cruz y Raya (José Bergamín) i Hora de España (Francisco Caudet). La primera era la revista teòrica i política de l’esquerra del PSOE, publicada entre 1934 i 1936. La segona (1935-1936), la plataforma d’un grup influent de cristians d’esperit laic i tolerant en la línia de la revista francesa Esprit. La tercera, fundada a València a finals de 1936 (amb la intervenció entre altres de Juan Gil Albert), recollia el bo i millor de la cultura republicana enmig de la guerra civil. El darrer número es preparà el 1938. Aquests tres volums sobre revistes tan representatives permeten fer-se una idea fonamentada de la història cultural d’uns anys convulsos.
Les revistes de cultura i pensament reflecteixen la seua època i de vegades, en algun aspecte, contribueixen a configurar-la. D’entre els llibre sobre revistes posteriors, cal recordar l’estudi de José Jurado Morales sobre la Revista Española (1953-1954), dirigida per Antonio Rodríguez-Moñino, una publicació que va fer el seu paper en l’esquifit panorama literari dels anys cinquanta. Val a dir que tingué el suport editorial d’Amparo i Vicente Soler (d’Arts Gràfiques Soler) i que s’imprimí a la Tipografia Moderna, a València. També Laye, que es va publicar a Barcelona als anys cinquanta, amb col·laboradors com Manuel Sacristán, Castellet, els germans Goytisolo, Gil de Biedma, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Ferraté a Alfonso Costafreda, ha estat objecte d’estudi i antologia a càrrec de Laureano Bonet (La revista Laye, Península, 1988) i -amb més ambició historiogràfica o de vindicació- d’Esteban Pinilla de las Heras (En menos de la libertad. Dimensiones políticas del grupo Laye, Anthropos, 1989). També algunes revistes lligades al règim franquista tenen un gran interès perquè expliquen des de dins les claus d’una evolució de vegades sorprenent i també els fonaments d’una certa cultura política. Eduardo Iáñez va estudiar la revista Escorial (“Revista de cultura y letras”), publicada entre 1940 i 1947 per Pedro Laín, Antonio Tovar, i Dionisio Ridruejo, que transitaren del feixisme més compacte al que es conegué com la “Falange liberal” fins arribar, amb el temps, a posicions democràtiques. N’explica la trajectòria al llibre No parar hasta conquistar. Propaganda y política cultural falangista del grupo Escorial (1936-1986) (Trea, 2001). Finalment, esmentaré l’important estudi a càrrec de Nicolás Sesma -l’autor de l’imprescindible Ni una, ni grande, ni libre, l’aproximació recent més penetrant al que fou el règim franquista- de la Revista de Estudios Políticos, imprescindible per a entendre la complexitat del franquisme, car l’IEP -germen de l’actual Centro de Estudios Políticos y Constitucionales- fou el think tank més articulat del franquisme. Entre altres coses, donà aixopluc al jurista nazi Carl Schmitt. O bé la panoràmica d’Onésimo Díaz sobre la revista Arbor, fundada el 1944, portaveu del CSIC, que com és sabut fou en una primera època una plataforma institucional de l’Opus, els grans adversaris dels falangistes, liberals o no. Uns adversaris sinuosos i de llarga trajectòria, certament. Tot plegat, històries. Però històries de la història, que encara condiciona.
0