Un nou suïcidi col·lectiu a la valenciana?

Canal 9 (i cal entendre el conjunt de RTVV quan dic Canal 9) és la història d’un seguit d’herències perverses que arranquen en els acomplexats i mediocres sis anys del tàndem Lerma/Fabregat i acaben en la desfeta d’Alberto Fabra. Enmig: de tot, i tot molt miserable. Pels despatxos de Canal 9 han passat molts més delinqüents que persones honrades i, que jo conega, ni un sol directiu exemplar.

Vint-i-cinc anys de perversió van emplenar aquella empresa de tantes i tantes bombes que, moltes d’elles, encara estan per esclatar. En vull esmentar una que em sembla fonamental, convençut com estic que després de les eleccions del 24 de maig el PP va a perdre el poder; em referisc a la fórmula de reobertura. No dic el futur model, parle, només, de la manera de reobrir el que va tancar el PP.

El com recuperar Canal 9 enfronta dues opinions extremes: la d’aquells que defensen que cal tornar a novembre de 2013 quan el Tribunal Superior de Justícia va revocar el primer ERO i que, per tant, han de tornar la totalitat de treballadors i els que, per contra, volen foc nou i començar de zero. L’embolic legal no és senzill però, més enllà, hi ha consideracions polítiques a fer que no són menors i que, tenint-les en compte i negociant-les, podrien servir per a evitar que una picabaralla legal ho encallara tot.

El «nou» Canal 9, que, òbviament, no ha d’assemblar-se al vell ni en el nom, també hauria de tindre una plantilla prou diferent de l'antiga, tant en nombre, com en noms. No es tracta d’una revenja contra els extreballadors, és simplement el peatge a pagar per anys de sobredimensió i, a més, per la necessitat de nous perfils professionals per a rutines de funcionament i models d’organització que res tenen a vore amb els de fa 25 anys.

No hi ha arguments imbatibles: als antics treballadors que se senten amb el dret absolut de tornar, cal recordar-los que en març de 2014 el 70% d’una assemblea va acceptar l’ERO d’extinció. De la mateixa manera, a aquells que posen l’esmentada acceptació com a raó del «començar de zero» toca dir-los que van ser precisament els empleats més pròxims al PP (sindicats grocs inclosos, CSIF i USO) els que van promoure el sí, els mateixos agents i col·laboradors directes de la desfeta; per tant, fer-los costat ara és rematar la faena del govern Fabra. A més, els drets laborals no són paper banyat i, siga com siga, ningú va a quedar-se quiet si se sent perjudicat i creu que té la llei al seu costat.

Convé fer front al complicat procés que tenim per davant sense apel·lar als baixos instints. No ens enganyem, darrere de la defensa del «fer taula rassa» hi ha molt de venjança en calent entre periodistes. Els redactors de Canal 9, des del primer moment, van ser vistos com uns privilegiats laborals que, a més, traïen la professió fent passar per informació pura propaganda, i ara seria el moment que ho pagaren. No ho discutiré. Jo, que he sigut periodista de la casa 24 anys, he escrit i parlat públicament de les nostres misèries més vegades que ningú. Això sí, ni la resta de treballadors de l'empresa han de pagar pel que van fer els periodistes, ni la immensa majoria de periodistes valencians estan en condicions de donar lliçons. Per un altre costat, si els extreballadors ens pensem que la ciutadania ens considera víctimes del PP i que està al nostre costat en la reivindicació dels llocs de faena, és que tampoc estem en el món.

Al remat, o es busca un punt d’equilibri o hauran de ser els tribunals els que acaben decidint. Plets i més plets, temps i més temps que seguirem perdent. Ni els vells, ni els nous, ni els d’entremig treballaran, el país seguirà orfe dels mitjans que necessita, la nostra política continuarà dissenyada en clau madrilenya i la indústria audiovisual, morta i soterrada. Afonar el vaixell on anem tots es diu suïcidi.