La qüestió metropolitana i les arts escèniques

Fa  molts anys que un bon amic em digué que lluitar per allò evident era molt cansat. Em quedí amb l’aforisme i el faig servir sovint. Malauradament  torna a ser oportú amb motiu del sempitern tema metropolità. De nou, en portada, amb un guió tan previsible com dolent. Instàncies superiors (la Generalitat) consideraren que era bon moment per a tornar a treure el tema i decidiren celebrar un seminari internacional sobre governança metropolitana organitzat per la Càtedra Prospect CV 2030 de la Universitat de València, seminari que tingué lloc el 22 i 23 d’Octubre. 

Un seminari interessant tot i que, per dir- ho ras i curt, no calia lligar la Covid amb una evidència cent vegades subratllada com és l’anomalia espanyola i valenciana: no arbitrar de iure àrees metropolitanes que hi són i funcionen de facto. El tema és vell, molt vell i, com deia adés, l’evidència, el déjà vu,  provoca cansament  i abúlia. El Pisuerga passa per Valladolid però els governs metropolitans són assignatura pendent des de fa dècades i, honestament, no crec que la Covid haja d’amagar la desídia i la incompetència prèvies.

La cosa tingué una certa solemnitat, com es desprèn de la intervenció del president Ximo Puig de la qual es poden extreure algunes frases:“ Debemos modelar unas ciudades que derroquen murallas mentales y extiendan puentes con todo su entorno... Es necesario superar la fronterización municipal con nuevos mecanismos de estructuración y gobernanza... la ciudad administrativa es una y la ciudad real es otra... Apostar con determinación por una agenda metropolitana que nos sitúe en primera línea de convergencia es apostar por una visión integrada, coordinada, desde la gobernanza”. Bo, l’habitual xerrameca farcida de neologismes (“fronterización”), hipèrboles i grandiloqüència que, hàbilment combinats, donen la falsa impressió d’una claredat d’idees i una proposta d’acció política agosarada.

Des de la Llei de Règim Local del 1985, les comunitats autònomes poden legislar la creació d’àrees metropolitanes. Només en fa 45 anys!!!. El 1985, l’àrea metropolitana de València ja era ben present. També hi havia els espais quasi metropolitans d’Alacant i Castelló i la regió urbana de les Comarques Centrals Valencianes, òrfenes també de regulacions supramunicipals per afrontar les economies d’escala i de xarxa i la presència d’externalitats. Calia que, en definitiva, s’hi arbitraren fórmules de cooperació supramunicipals que ja estaven operant en tota Europa. La curta experiència (1987-1999) del Consell Metropolità de l’Horta (CMH) deixà al descobert les fortes “resistències”, no sols de la mal entesa autonomia municipal sinó, sobretot, d’unes diputacions incompatibles amb noves formes de govern territorial  i d’una Generalitat amb uns mal dissimulats recels.

Del 1999 ençà hem assistit a una paràlisi, a una manca irracional de decisió política, que ha suposat un cost molt elevat per als ciutadans, les empreses i el mateix territori. Un CMH, malaltís, fou bandejat entre 1987 i 1995 pels successius governs, primer de Lerma i després de Zaplana. El primer, d’interès no en tenia cap i, el segon, simplement “passava” del tema i el PP aviat n'aplaudí la dissolució , maquillada amb la creació de tres organismes sectorials metropolitans (aigua, residus i transport). Veritables focus d’ineficiència i, de vegades (Emarsa), de corrupció. 

Des del 2105, el “govern del Botànic” ha renunciat a agafar el bou per les banyes i ha practicat una calculada i poruga prudència. Malauradament ha desaprofitat l’escletxa que li oferia la definició de les “àrees funcionals” contemplades a l’Estratègia Territorial  Valenciana (ETCV) de 2011. De fet, s’ha limitat a  promoure Plans d’Acció Territorial (PAT) els quals només entenen d’usos del sòl i d’infraestructures i no resolen el tema metropolità.  Per si hi mancava res, s’ha entestat a aprovar una “nova” i diluïda Llei de Mancomunitats que no molesta ningú (ni les diputacions) i que, segurament per això, ha nascut obsoleta.

Tancar el cicle amb “l’encàrrec” al conseller del ram de cercar “noves formes inclusives de governança” justificat amb un discurs ple d’obvietats, té moltes traduccions però cap d’elles fa albirar expectatives raonables. Ho diré de nou: les àrees metropolitanes, per molt flexibles i asimètriques que siguen, xoquen amb el manteniment d’unes anacròniques diputacions i amb un model de gestió del territori gens descentralitzat. Allò de “formes inclusives” queda bé en el paper però si es tradueix per parlar amb tots i no molestar a ningú, la cosa, gràcia  ja no en té.

L’encàrrec ha estat diligentment complert pel conseller Arcadi España. Amb data de l'16 de Novembre es va fer públic l’encàrrec a Joan Romero (a qui m‘uneixen anys d’amistat i treball), director de la Càtedra Prospect 2030, d’elaborar un projecte de Llei d’Àrees Metropolitanes. Un encàrrec presentat en una reunió telemàtica amb experts i expertes de les universitats de València, Alacant, Sevilla i Barcelona. Amb aquest acte, segons la informació oferta, s’iniciava el procés  “participatiu i dialogat” anunciat pel president que ha de donar resposta als nous reptes que precisen de solucions supramunicipals i de noves formes de cogovernança. 

Si m’ho permeten dir, la posada en escena  i la utilització del “nou lèxic” és un tant  excessiva i teatral. L’assumpte és, al meu parer, bastant més senzill. Crec que, a banda dels esdeveniments esmentats adés, hi ha un problema d’enfocament. Al país hi ha, efectivament, una àrea metropolitana “de llibre” (la de València) i dues quasi-àrees metropolitanes (les de l’Alacantí i la Plana), totes les quals, certament, reclamen solucions supramunicipals des de fa molts anys (Catarroja descoberta!!!). D’experiències metropolitanes n’hi han per a donar i vendre. Només hi caldria declinar el “saber copiar”. Tanmateix, les solucions supramunicipals no poden ser exclusives de les àrees metropolitanes, també tenim una regió urbana policèntrica (les Comarques Centrals), l’eix del Vinalopó, el Baix Segura, la(es) Ribera(es) i, les àrees en regressió, per a les quals les solucions supramunicipals són una qüestió de supervivència. 

Aleshores, quin és el repte? Doncs, d’una vegada, abordar un nou model de gestió territorial on, per un costat, es decentralitzara la Generalitat en “governacions” que tingueren el seu correlat amb 15 o 16 “comarques de gestió (bàsicament les àrees funcionals de l’ETCV), agrupades per Governacions i que rebrien competències per delegació des de dalt (la Generalitat) i des de baix (els Ajuntaments). Tot en un model obert i flexible. 

Algunes d’aquestes comarques de gestió poden funcionar com a governs metropolitans  i la resta amb mecanismes de col·laboració que es podrien estudiar i establir. D’aquesta manera, es podria fer front a les diverses exigències, tot responent sempre al principi de l’avantatge col·laboratiu.

És clar que en una proposta com aquesta no tenen cabuda les obsoletes, anacròniques, periclitades i divisionàries diputacions, la qual cosa fa palès que ens podríem haver estalviat temps i esforços en una poruga nova Llei de Mancomunitats. Pel que fa a les diputacions, la Generalitat és competent per a organitzar el seu territori i, d'altra banda, el caràcter “constitucional” de les diputacions (o dels Ajuntaments) no pot ser cap entrebanc inamovible.

Supose que aquesta petita reflexió caurà en l’oblit i serà considerada el somni d’una nit d’estiu. No es tracta de fer volar coloms, s’argumentarà. Tanmateix, pense que paga la  pena demanar molta més decisió política per a fugir del descrèdit (o intentar-ho) que arrossega el govern del territori al País Valencià. De nou torna a tindre sentit allò de ser realistes i demanar l’impossible. Les arts escèniques, molt necessàries, són aliment de l’esperit però no són una bona companyia en la política. La valentia política i la pedagogia donen millors rèdits.