Qui són els responsables?

El sector primari pateix problemes greus. Però, no ens enganyem, no son les mateixes dificultats les dels grans productors i les grans empreses del sector que els de l’agricultura, la ramaderia i la pesca que podríem anomenar tradicional. Els primers minimitzen la mà d’obra, s’automatitzen, acumulen terres i, si cal, s’en van a produir a altres països i acaben fent competència deslleial a la nostra producció. Les segones, arrelades al territori, que sempre han generat molts llocs de treball ací, veuen que no poden vendre la producció a uns preus que asseguren una vida digna a qui ens alimenta.

Les mobilitzacions del camp d’aquests dies estan justificades. Intenten que es compense adequadament un treball essencial, fonamental per la seguretat d’un país, que és la base de la sobirania alimentària, la garantia de d’una alimentació de qualitat, sana i segura i, finalment, perquè la comercialització de la producció genera riquesa per tots els components de la cadena de distribució.

El que no és just és el repartiment d’eixa riquesa. Les grans distribuidores i intermediaris tenen beneficis creixents. Les persones perjudicades son les consumidores, que veuen com els preus pugen, i les productores, que no reben suficient pel seu treball.

Les grans empreses, els fons d’inversió que han entrat al sector, les grans distribuidores guanyen més i més cada any perquè tenen capacitat d’incidir en la normativa i poden aconseguir legislacions que els afavorisquen. Diuen que hi ha un mercat lliure. No és de veres. Hi ha un mercat trucat a favor dels que més tenen. 

També tenen capacitat de crear cortines de fum per desviar l’atenció de la seua responsabilitat. Donava una mica de vergonya aliena vore com a la tele eixien sovint imatges i suposats portaveus del sector culpant dels seus mals a l’ecologisme, que mai ha tingut poder sobre l’agricultura, i a l’Agenda 2030, que ningú sabía explicar en què els perjudicava. 

Son les consignes simplones de la dreta i la ultradreta que, amplificades pels mitjans de comunicació afins, tenen una doble finalitat: apropiar-se del malestar i ocultar les seues reals actuacions polítiques i les seues intencions. Son el PP i Vox els que defensen un model ultraliberal d’acumulació de beneficis en poques mans, els tractats de comerç infames i l’especulació i desregulació en contra dels xicotets agricultors i la nostra producció.

Són les normes que ells han fet o recolzat, sovint amb l’acompanyament del PSOE, les que han portat a l’abandonament de terres i la posterior acumulació en mans de fons d’inversió especuladors, són les seues regulacions les que han aconseguit que consumim fruits produits a milers de kms mentre els d’ací es queden a l’arbre, son les seues decisions les que afavoreixen la proliferació de macrogranges contaminadores i mecanitzades o han convertit els anteriors ramaders tradicionals en simples engreixadors d’animals que no son de la seua propietat. 

És el seu negacionisme climàtic el que provoca que la sequera augmente i amenace greument la viabilitat dels cultius, és la desaparició dels serveis públics que defensen la que genera despoblació i posa en perill la sostenibilitat del món rural. 

Afortunadament molta gent del camp i moltes organitzacions son conscients de la manipulació i es desmarquen d’aquesta trampa que els condemna a continuar el mateix procés d’empobriment per fer rics a uns altres.

La realitat és que son necessaris canvis en l’actual model agroalimentari, que no vindran de la mà de la dreta oportunista de bandereta que se n'aprofita del malestar del sector mentre agreuja la crisi. 

És urgent l’aplicació de la Llei de la Cadena Alimentària. En la legislatura passada vaig participar de la seua tramitació. Des d'Unides Podem vam pressionar molt al PSOE en punts com la prohibició de la venda a pèrdues o de comprar als productors per baix de costos. El PSOE es va resistir, però finalment ho vam aconseguir, amb la pressió també de les organitzacions del sector. La llei va eixir, recordem, amb el vot en contra de la dreta. Però no s'està aplicant. No hi ha voluntat política ni es posen els mitjans necessaris. 

Cal acabar amb els Tractats comercials al dictat de les multinacionals i les grans cadenes de distribució que PSOE, PP i Vox defensen a Europa, i que afonen la producció local, que permeten la importació de productes de tercers països amb pesticides prohibits ací mentre la producció local no té eixida, com ens està passant amb la taronja ara.

És imprescindible una política coherent que considere que l’alimentació és un dret humà, i per tant, el sector primari és estratègic. La crisi del sector, el canvi climàtic i la necessària transició ecològica suposen un enorme repte a afrontar, amb polítiques decidides i justes, respectant la ruralitat, protegint i acompanyant als productors locals, el treball digne, i l'agricultura i la ganaderia familiar i sostenible.

Això és posar la vida al centre, i requereix valorar la complexitat, polítiques públiques amb visió de futur... i també justícia fiscal, que pague més qui més té, per dedicar recursos a preservar els bens comuns essencials i la sobirania alimentària.