Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Feijóo pide que el Gobierno asuma la gestión de la DANA mientras Mazón se resiste
El esfuerzo colectivo para no dejar nada sin rastrear en el parking de Bonaire
Opinión - Feijóo entierra a Mazón. Por Esther Palomera

CV Opinión cintillo

Vell i nou feixisme

0

El feixisme clàssic es presentava en formacions uniformades, exaltava la violència, l’energia de la joventut i exigia un Estat fort. Responia a un imaginari bastit pel militarisme, el masclisme (la virilitat) i la por al declivi físic i social. També a les experiències de la Primera Guerra Mundial -o de les guerres colonials- i a la crisi del liberalisme i de la democràcia. Davant la disgregació social i el daltabaix econòmic, solucions de força. El feixisme sempre ha estat mimètic. El socialisme era l’horitzó ètic i polític de les masses populars als anys vint i trenta. Es va mimetitzar la idea, però desvirtuada i d’ací el “nacional-socialisme”, que a Espanya tingué la variant barroera del “nacional-sindicalisme”. A Itàlia, nació tardana, el feixisme fou l’exasperació d’un nacionalisme irredemptista virulent, que es va revestir d’imperialisme, que feia bandera de la crueltat i la falta d’escrúpols a la metròpoli, a Etiòpia, a la guerra civil espanyola o a Iugoslàvia.

A hores d’ara, l’imaginari del qual beu el nou feixisme és molt diferent. Bàsicament beu d’una cultura visual intoxicada per milers d’imatges descontextualitzades, el caos i la violència audiovisual. Per l’exaltació individualista extrema, que du a abraçar l’ultraliberalisme. Per la visió de masses d’indignats que representen el poble desorganitzat que es mobilitza. Fa servir el rumor, les teories de la conspiració, les pseudo-explicacions simplistes transmeses per les xarxes socials, tot adreçat a potenciar l’antipolítica. Els “polítics” són els culpables, però uns més que altres... Busca furgar en la frustració i els neguits de la gent normal i corrent -sobretot de gènere masculí-  per redirigir-los no contra els poders que realment en són la causa, sinó contra altres. Com sempre ha passat, en el fons. Els punts de contacte entre el vell feixisme i el nou són fàcils de detectar, tot i que s’amaguen de manera curosa i premeditada.

Una situació perillosa, que fa evocar de seguida l’audiència aconseguida pe Trump als Estats Units, tant si guanya com si no les eleccions del 5 de novembre, que desbarata del tot la narrativa democràtica posterior a la Segona Guerra Mundial i obre pas a un escenari inèdit, pròxim en alguns aspectes al context dels anys d’entreguerres (anys 20 i 30 del segle XX) però amb enormes diferències, que són les que cal apamar.

Com sempre, el feixisme es debat entre vies insurreccionals i vies institucionals. Entre el “putsch” de la cerveseria (1923) i la conquesta del poder a través de les eleccions i els pactes polítics (1933). Mussolini arribà al poder mitjançant una combinació d’ambdues coses, la Marxa sobre Roma (1922) i l’encàrrec per part del rei de formar govern, amb el suport de les forces liberal-conservadores en estat de xoc. L’originalitat espanyola fou una guerra civil de tres anys, després del fracàs del colp militar de juliol de 1936. Feblesa del bloc reaccionari i consistència de la resistència antifeixista de base popular i democràtica, molt forta a Catalunya, el País Valencià, Madrid i Euskadi. L’objectiu primari dels franquistes fou afeblir aquesta aliança, fins fer-la esclatar. A la qual cosa hi ajudaren molt els errors dels republicans o del bloc popular en general, que arrossegava una herència històrica explosiva de greuges davant injustícies arrelades. La guerra civil fou alhora revolució democràtica, agrària, proletària, guerra de religió i conflicte nacional, en un context de feblesa de les democràcies i d’agressivitat nazi-feixista.

A hores d’ara Europa es debat entre la preservació del gran avanç que ha estat la Unió Europea i les vies en solitari per a fer front a les insuficiències de les institucions existents davant el declivi econòmic, la constatació de la petitesa en un món molt més vast i complex, els canvis demogràfics, el canvi social i de rols personals, una immigració massiva que és percebuda com un risc per a la cohesió social imprescindible i la magnificació interessada de tot plegat. La globalització, en la seua fase més recent, ha significat desindustrialització i pèrdua de llocs de treball. No tothom compta amb una indústria poderosa i innovadora o d’alta tecnologia, o amb un entorn de serveis avançats, telecomunicacions, indústria de l’espectacle i grans institucions financeres. Els entorns rurals, tret de l’agroindústria, es consideren sacrificats. El món que funciona és el de les metròpolis interconnectades que deixen de banda grans categories socials. Les solucions turístiques a les perifèries són enganyoses i en realitat duen a l’empobriment.

L’esperit de l’època recorda les premonicions spenglerianes de la decadència d’Occident. Però ara amb més justificació quantitativa, econòmica i demogràfica. De nou hi ha qui pensa que el proteccionisme, el tancament de fronteres i el camí propi i original dels països podrà ser solució. No és solució, per descomptat. Sobretot perquè tot està relacionat amb tot i no es pot fer abstracció dels factors reals, dels veritables eixos de canvi: a) la revolució de les comunicacions; b) la translació dels eixos econòmics del món; c) el cost mediambiental de la civilització actual, que la fa insostenible; d) els imperatius de la geopolítica, amb el sorgiment de potències puixants alienes a un compromís democràtic efectiu: la Xina, Rússia, Iran, en part l’Índia (amb el BNJ i Modi), Aràbia Saudita i els Emirats o Indonèsia. Si els parlaments democràtics es consideraven inefectius, ara es considera inefectiva l’ONU i l’entramat institucional sorgit de les lliçons de la primera meitat del segle XX. Aviat es podrà argumentar també -ja es fa- que la democràcia no serveix per a resoldre els problemes, igual com s’ha dit que les autonomies han fracassat (com a València, davant la DANA, diuen).

La política interior és indestriable de la política global. A Espanya la dreta conservadora hereva d’AP i UCD (que al seu torn incloïen el llegat franquista ultra i evolucionista) no ha acceptat la legitimitat democràtica del govern actual de Pedro Sánchez, del PSOE i Sumar amb suports parlamentaris suficients d’ERC, Junts i Bildu. A més, una orla declaradament extremista de dretes o neofeixista pressiona tothora, en el terreny polític i mediàtic. Els interessos econòmics de fons, els determinants de tantes coses, dubten i es mostren ambigus (un tema per al periodisme d’investigació). En aquest context els cadells de l’agitació neofeixista campen pels carrers, ja siga davant la seu socialista de Ferraz o a Paiporta el 3 de novembre.

Les forces democràtiques i d’esquerra -la bescantada esquerra que és la llavor i la palanca de l’emancipació progressiva i de la conquesta de drets- haurien de fer-se càrrec d’aquest panorama complex, situar els problemes en el seu context i ordenar en funció d’això les prioritats. ¿Posar guerres culturals de llarg recorregut en primer pla? ¿Embarcar-se en conflictes interns exasperats? ¿Donar una imatge de desorientació i guerres intestines de poder? ¿Abandonar el carrer, les organitzacions socials i la base electoral potencial? ¿Insistir en problemàtiques específiques i laterals? ¿Perdre la iniciativa política, no plantar cara? ¿No interpretar correctament la situació, els seus múltiples determinants, conrear un dogmatisme de secta?

Mai de la vida la democràcia i l’esquerra amb un mínim de lucidesa haurien de perdre el contacte amb la base social, mai haurien d’oblidar el llenguatge i els missatges que entenen les grans masses de la població, mai haurien de deixar a la demagògia i a la tergiversació interessada la interpretació dels factors socials, culturals i de mentalitat que configuren la realitat i promouen els canvis històrics.

Etiquetas
stats