La violència masclista existeix i mata
La commemoració dels dies internacionals tenen una gran utilitat social, són dies que serveixen per a la reflexió i la reivindicació, i com no pot ser d’una altra manera el 25 de novembre és un d’ells. En atenció a la responsabilitat, crec que estic -estem- obligades a parlar de la més greu de les manifestacions de discriminació per raó de gènere, la violència masclista, i d’alertar dels riscos als quals ens enfrontem si no plantem cara a aquells que banalitzen i/o blanquegen el masclisme i les desigualtats a les quals estem sotmeses les dones, una realitat diària que es pot mesurar en víctimes.
En 2023, han estat assassinades 52 dones a l’estat espanyol, segons dades del Ministeri amb data del 22 de novembre, i al País Valencià han sigut 6 les dones assassinades. Les dones patim violència pel fet de ser dones, perquè la societat és masclista i patriarcal; 52 homes han matat a 52 dones perquè han cregut que podien fer-ho, i això és un fet.
Els assassinats són la màxima representació de les formes de violència masclista que continuen sotmetent les dones en tots els àmbits de la seua vida, i que representen una greu i sistemàtica vulneració dels drets humans de dones i xiquetes. Aquestes violències tenen el seu origen i nucli en la pervivència d’un sistema social patriarcal, present a totes les estructures de la societat, que no considera la igualtat un autèntic dret de les dones. Un dret a la igualtat que si bé es manifesta genèricament a les lleis, a la vida real manté rols i responsabilitats diferenciats, resta credibilitat i autoritat a les dones, cosifica el seu cos, consolida pautes culturals que transmeten i reprodueixen estereotips que posen l’accent en les responsabilitats i culpabilitats de les dones, que sobrevalora allò que es considerat masculí i devalua i invisibilitza allò que es considerat femení i que perpetua la cultura de l’abús de les dones, apropiant-se dels seus cossos, de la seua sexualitat i de les seues vides.
Per tot això és necessari que les institucions públiques manifesten, de manera unànime i sense embussos, el seu rebuig a la violència masclista i que les seues declaracions es facen realitat cada dia amb la coherència de les accions.
En compte d’això, amb els canvis de governs cap a l’extrema dreta, hem assistit a la censura i el negacionisme continuat: eliminant murals fets per l’alumnat, com en Orpesa, censurant llibres com en Borriana i Castelló, apartant-se o posant-se de perfil, fins i tot menyspreant, les manifestacions de dol i suport a les víctimes de violència de gènere.
El Partit Popular no ha manifestat cap pudor ni vergonya en compartir el parany de VOX. Han barrejat en el mateix sac la violència masclista amb qualsevol altre tipus de violència. Renunciant, per tant, a les seues causes i, per extensió, lluitar per combatre-les. Ho hem vist a l’Ajuntament de València, on per primera volta s’ha suprimit en la campanya institucional tota al·lusió a les violències masclistes. Però també ho hem vist en els seus fets: renunciant a 4 agents i 8 promotores d’igualtat perquè senzillament, i en les seues paraules, “no és prioritari” o suprimint la línia de subvencions en els pressupostos a projectes que fomenten la igualtat en col·laboració amb les entitats.
Ho hem dit moltes voltes i ho direm tantes vegades com faça falta: el masclisme mata i, per tant, és una qüestió política de primer ordre. Compartir els posicionaments negacionistes i la supressió d’accions que caminen cap a la igualtat és no tindre clares les prioritats i ser còmplice de que es perpetuen els assassinats per violència masclista. No sols les accions o l’absència maten, les paraules també ho fan. Per això ho diguem clar i alt: la violència masclista existeix.
0