Nostàlgics de la tirania

Pot semblar una paradoxa, però de nostàlgics de la tirania n’hi ha, i no en són pocs.

El periodista polonés Witold Szablowski, col.laborador del diari de referència en aquell país Gazeta Wyborcza ha publicat un llibre recentment traduït a l’anglès amb el curiós títol de Dancing Bears. True stories of people nostalgic for life under tyranny (*). En recomanaria la traducció i, ara com ara, la lectura.

La primera part tracta meticulosament del rescat dels ossos dansaires, amb l’anella al musell que era costum de certs països i d’una part de l’ètnia gitana de l’est d’Europa, tot i que també n’hem vist més a prop. En entrar a la Unió Europea en l’onada dels 2000 la legislació hagué d’adaptar-se a les normes protectores occidentals. Una ONG animalista, alemanya, s’encarregà de bastir un parc a Belitsa, Bulgària, per anar recollint les bèsties, lliurant-les dels anells i preparant-les per recuperar la llibertat. Els ossos, acostumats a la gent i a viure amb els seus amos, a casa, no s’adapten a la natura, ni en saben, de viure lliures. Els detalls dels animals i les consequències amb el modus de vida dels seus captors constitueixen la gran metàfora.

Per a la segona part. Que tracta dels nostàlgics de la tirania a una part dels antics estats comunistes, amb una estranya, o no tant, inclusió de Cuba…i Grècia. La irrupció del capitalisme salvatge i empobridor fa que la majoria dels testimonis de Szablowski enyoren la seguretat, la previsibilitat, i les formes de comportament davant el poder –incloses les trampes i els suborns—de les antigues estructures dictatorials. En efecte, molts dels ciutadans i ciutadanes interrogats per l’autor, tampoc no s’adapten a viure en llibertat, i comencen un itinerari de marginalització en les pròpies societats o quan cauen les fronteres arreu de l’Europa que presumien feliç.

Mentrestant, veuen com els antics amos, reconvertits en democràtes, continúen saquejant amb més brutalitat encara els recursos públics, les terres, les fàbriques, els bancs, i tot allò que es puga comprar i vendre. A més, ho fan, ara, amb els rituals democràtics, amb urnes, parlaments i governs homologats pels socis europeus. Pàgina passada, fulla neta. És la segona, o potser la primera, raó de l’enyor de la tirania, on ja sabien com moure’s les víctimes del passat i d’ahir mateix.

La curiositat cubana encara podria tindre alguna explicació: dictadura comunista en exercici per a l’autor. El cas grec introdueix molt mala bava, primer per la referència a la guerra civil i la intervenció britànica d’acord amb Potsdam, i segona pel moment breu del govern progressista de Tsipras tan ben descrit per Varoufakis.

El que oblida l’autor són les dictadures feixistes, començant per la grega del 1967, i acabant amb les ibèriques. On certament hi ha els nostàlgics agressius i els nostàlgics passius, que de tot ha d’haver-hi. Els primers, com els seus col.legues de l’Est, canviaren de jaqueta i rentaren camisa tot continuant la marxa extractiva dels recursos públics sota diversos noms. Els passius, sobretot els alumnes de l’Escuela Nacional o els Colegios de postín, entre 1940 i 1975, amb el record de la Creu, i els dos retrats sèpia de Franco i el Fundador, encara enyoren sovint la ley y el orden, la previsibilitat en l’ocupació si éren afectos, i podrien formar part dels ossos dansaires que alimenten les urnes de la dreta més asilvestrada.

En el cas d’editar-se per ací, caldria dir-li a l’autor que fes un passeig per la península, que en trobaria, i molts, d'exemples anàlegs als d’Hongria, Bulgària, Polònia i altres.

(*) Szablowski, W. original en polonés, 2014. La traducció referenciada, Penguin, Nova York, 2018.