Baralles de campanar mirant el Micalet

“En el último siglo todos los alcaldes de València solo han mirado al Micalet, no a los ciudadanos de las fronteras”, afirma Carlos Fernández Bielsa, Alcalde de Mislata (entrecomillat a Levante-EMV, p.21 de 16 d’ octubre del 2019).

Si és novençà, pot llegir, consultar i esmenar l’afirmació. Si és hereu que carregue amb l’herència dels seus antecessors i confrares de partit, fins els governs autonòmics socialistes. No sembla que siga el primer dels supòsits, ja que també afirmà que el restabliment d’una línea d’autobús havia “recuperat la identitat de Mislata”, i altres “perles” semblants.

I bé, en la sentència que encapçala aquest text hi resulte al·ludit malgrat la ignorància que se’n desprén.

Com alcalde de València vaig negociar i signar l’acord amb FEVE, i l’Administració de l’Estat, amb la contribució del Sr. De Esteban, delegat de FEVE a l’aleshores País Valencià,  la connexió i soterrament dels trenets entre Llíria-Bètera i Torrent-Vilanova de Castelló. La línea 1 que inaugurà el conseller socialista Blasco un colp transferida FEVE –l’origen de FGV--, però amb les obres encetades amb gran controversia i afecció a la ciutat de València. Sense la Línia 1 no hauria estat possible la xarxa de Metro, de Rafelbunyol a l’aeroport-Riba-roja i la resta. Si ho ignora, que pense, consulte i demane opinió.

El Micalet no té estació de Metro. Mislata, sí i més d’una.

El 1988 i davant la finalització de la concessió municipal, de València, de l’aigua potable, vaig encetar les converses per constituir dues societats mixtes que renovaren  el subministrament d’aigua potable a l’escala de la ciutat real, és a dir la que el profesor Sorribes anomena l’“anomalia metropolitana”. En la producció el que se’n diu “alta”, el 51% seria de titularitat pública amb reserva expressa per la participació de tots els municipis de la nonata AMV. I en “baixa”, ésa dir la distribució a les llars i altres usuaris, la participació pública hauria d’haver estat del 49%. Entre altres documents hi havia l’avaluació de les inversions de l’Ajuntament de València, els avals atorgats i l’estat tècnic de la xarxa. La signatura de l’acord estaba prevista per al gener del 1989. Per raons que he explicat al meu Viaje de ida (2013) vaig dimitir el 30 de desembre del 1988. La documentació, considerable, i la proposta de conveni han desaparescut misteriosament, i molts dels intervinents han estat víctimes d’una epidèmia de desmemòria.

L’aigua no mirava l’ombra del Micalet. Potser fora interessant demanar als membres del Consell autonòmic d’aleshores o a qui em succeí, qui i per qué es deixà lliure un bé essencial i comú en les mans privades, i quines les compensacions que van rebre. Vaja, mirar a prop del Micalet, al carrer dels Cavallers.

Els qui hem viscut en els anys seixanta al Barri de la Llum preniem el tramvia 7 fins Mislata, i per sendes enfangades travessavem la frontera municipal enmig de la boira i olors que es desprenien de la paperera. L’alcalde Morales, antecessor de l’actual , amic i de bon humor, em digué que tancaria la frontera. La mobilitat de treball, oci –en l’època, poc— tràmits i altres ocupacions de la ciutadania feien imposible l’ocurrència. Com ara. L’estrambòtic fins el nom Consell Metropolità de l’Horta (quina?) oblidà dotar-se de recursos, competències i representació democràtica, per abordar els problemes de la ciutat real, és a dir l’AMV. Xarxa viària i de transport públic, cicle integtral de l’aigua –per cert, la concessió d’aigua del canal Xúquer-Túria, mentre mirava el Micalet, vàrem sobredimensionar-la per poder atendre la totalitat metropolitana a llarg termini-- , gestió i reclicatge dels residus. Ara sembla que amb accions sectorials, sense coordinació i participació efectiva de tots els municipis afectats es renova el vell comportament de voler assetjar la ciutat central.

Com que puc posar-me d’exemple només els recorde que el tir fratern a l’alcalde tingué efecte en el meu cas. No crec que ara siga possible, tot i els intents en una repetició en forma de farsa, com ocorre sempre.

 A més, el 1988, mentre m’aixoplugava a l’ombra del Micalet, vaig plantejar el finançament de l’Ajuntament de València, i de la nonata AMV, és a dir de tots els municipis. Amb el curiós argument, segons que semblà als Srs. Borrell, Almunia i inquilins de la Generalitat, que “a costos iguals, iguals subvencions” ordinàries, inversions equivalents a Expo 92, JJOO i capitalitat cultural, és a dir Sevilla, Barcelona, i Madrid. Més tard, l’any 2000 els Srs. Borrell i Almunia havien comprés l’errada i em presentaren unes excuses que he agrait com persona educada.

Conserve alguna anècdota fronterera. En plantejar el Passeig Marítim de València vaig proposar a Barres, alcalde d’Alboraia, de fer-lo junts. Preferí tancar la frontera i deixar que els “professionals” de la gestió del territori anaren ocupant passeig i horta, fins ara mateix pel que sembla. No fou el cas de Paterna i la Fira de Mostres. Bernardino Giménez, alcalde aleshores, entengué i enteníem que era una peça estratégica per a l’economia i l’ocupació en un període de crisi sense subsidis, i a més de ser el sòl de la ciutat de València, els accesos resultaven imprescindibles. Els férem. Sense elogis dels beneficiaris directes, ara tan obsequents i amb la vista posada en alguna operación inmobiliària de les de gran inversió, ocupació desmesurada de mà d’obra i greu afectació al territori metropolità: una vegada més..

A Mislata no li cal “recuperar la dignidad como pueblo” per tindre un servei d’autobús. La vila sempre ha estat digna, com els seus habitants, en el passat o el present. I encara menys si es tracta d’una reparació que, vist així, sembla una donació graciosa d’un govern que manté les taifes i reietons malgrat l’obstinada afició dels ciutadans a moure’s i no respectar les “fronteres” municipals.

Començar la història que ara en diuen “relat” és a dir cuento, fent cas omís dels fets té un qualificatiu, adanisme. Pensar que tot comença amb un mateix, una temptació més sovintejada del que aconsellen la veritat i la prudència.

Tampoc costa tant informar-se, llegint o consultant, que les publicacions són això, públiques. Els actors están ben vius amb els seus afers o col.locacions a partit i institucions.

A tot això em consten, per familiars i amics residents a Mislata, a més de la modesta comprovació personal amb desplaçament amb Metro,  moltes de les excel.lents iniciatives i proposicions del Fernández Bielsa, amb el suport dels seus conciutadans. Una pena que oblide els de l’altre costat de la “frontera”. Corregir a temps pot ser bona idea per a algú a qui auguren una brillant carrera política dins i fora de l’organització en què milita.

Hi ha més, és clar. Això que les baralles de campanar no interessa com no siga per un titular efímer. Arribat el cas se’n pot fer un cabàs de les propostes, els fracassos i les reexides. Per escrit i publicat i des d’abans del 1979 i més recentment en aquestes i altres pàgines. Com també té a l’abast estudis, recerques i publicacions d’experts del fet metropolità. Només cal seguir la curiositat i, com deia al començament, llegir.

 Sort  que només mirava el Micalet!!