Fa a penes unes setmanes que un virus del qual la majoria no havíem sentit parlar va entrar en les nostres vides. I ho ha fet canviant-ho tot, no només en la salut de qui ho pateix, en alguns casos fins al pitjor dels desenllaços; ha sigut capaç de fer-nos acceptar una renúncia a la nostra llibertat, a la nostra manera de ser societat que poques situacions podrien haver provocat.
I un virus insignificant, microscòpic, ha estat capaç de posar a prova tot el nostre sistema de salut. Vivim pendents, a cada minut, de les xifres de persones ingressades, de la saturació de les UCIs, de l’esgotament de milers de professionals de la sanitat que cada dia ho donen tot perquè açò passe com més aviat millor.
Però, malauradament, la COVID-19 no ha aturat tot. Hi ha molta, moltíssima gent malalta per altres patologies, o que conviu amb alguna malaltia i ja ho feia abans de l’aparició d’aquest nou coronavirus. I sí, la saturació del sistema també els afecta. També a les dones embarassades, que ara afronten un dels moments més especials de la vida amb la por generada per un entorn tan complicat i afegida a la incertesa pròpia del moment.
Hui, 7 d’abril, el Dia Mundial de la Salut està dedicat a les infermeres i comares, peces clau d’una part del sistema sanitari moltes vegades relegada a un segon pla. Perquè ens hem acostumat a veure als metges com a quasi divinitats, amb la capacitat de salvar vides que els ha proporcionat un enorme reconeixement social. I escoltem diàriament la retòrica bèl·lica amb què se’ns explica allò que està passant amb el coronavirus, que arriba a comparar al personal sanitari amb soldats anant a la batalla... Res més lluny de la realitat, si pensem en el paper que juguen infermeres i comares en la nostra salut, en les nostres vides.
Quan afrontem processos de malaltia, una operació o un embaràs, a més de la solució necessitem acompanyament, escolta i proximitat. Totes eixes cures que fan que una recuperació siga més ràpida o que un part supose una experiència positiva, perquè la salut és molt més que salvar vides. Encara m’emocione quan recorde el part d’Andreu (el meu fill menut). La comare es va comprometre amb nosaltres per fer d’aquell moment la millor vivència possible. En el moment en què la situació es va complicar i calia instrumentalitzar, quan el seu paper ja havia acabat i podia anar a descansar, va dir: “Em quedaré fins que acabem”.
Eixe tipus d’acompanyament ha de ser un pilar fonamental en el nostre sistema de salut. Un paper més central en el seguiment, no sols de la malaltia, també de la nostra salut quotidiana. Ampliar les funcions de la infermeria en el seguiment de la cronicitat, dels nostres hàbits de vida o en l’educació i la promoció de la salut han de ser qüestions ineludibles en el futur del nostre sistema sanitari.
Hem de fer valdre eixa part de l’àmbit sociosanitari que han aportat històricament dones, equivocadament supeditades a les decisions dels metges, i que hui ha de sumar per desenvolupar una societat de les cures, on l’acompanyament de les persones en tots els processos vitals siga una prioritat inexcusable.
*Carles Esteve, diputat i portaveu de Compromís a la Comissió de Sanitat i Consum en les Corts Valencianes