Una segona oportunitat per als valencians

Per als qui no vàrem viure la famosa manifestació del 9 d'octubre de 1977, la marxa d'ahir convocada en defensa de Ràdio Televisió Valenciana va suposar una mobilització sense precedents. I no ho dic en termes d'assistència de manifestants. 60.000 persones en són moltes, però no comparables als centenars de milers d'aquella històrica manifestació de la transició.

Em referisc, més aviat, al significat de les adhesions que va despertar la convocatòria d'ahir. Des d'un primer moment va quedar clar que no responia a una manifestació a l'ús, de les tantes a les quals assistim un determinat sector de la població identificats amb els paràmetres de l'esquerra i el valencianisme. Sindicats, membres de comissions falleres, partits polítics, famílies senceres, joves i persones majors, senyeres coronades i preautonòmiques. Tot un ventall de perfils que van fer que en moltes converses, ahir i hui, isquera una mateixa paraula per a definir el que havíem viscut: transversalitat.

Com deia, els que no vàrem viure la il·lusió del desvetlament del sentiment autonomista mai havíem participat en un exercici de ciutadania tan plural i ampli com el que va recórrer els carrers de València dissabte. Mirat des del 2013, el projecte social, institucional, econòmic i polític dels valencians que es va començar a dibuixar en els anys 70 ha acabat en un gran fracàs. No debades, els carrers ahir no reclamaven unitat per l'Estatut, com en 1977, sinó unitat per a aturar l'atac al nostre autogovern. Si fa 36 anys es reclamava autonomia, ara hem d'eixir al carrer per a defensar la nostra visibilitat en un món en què els mitjans audiovisuals han guanyat en importància i han esdevingut una peça clau, tant en el vessant econòmic com en el cultural.

Però entre la tristor que produeix comprovar com eixim al carrer amb ànim de conservar el poc que hem aconseguit també trobem alguna nota per a l'optimisme. Els valencians, recuperant les ganes de reclamar allò que és just i de reclamar-ho junts, ens estem donant una segona oportunitat.

Molt s'ha parlat de la segona oportunitat que ha donat la societat valenciana a una RTVV que, fa unes setmanes, es trobava amb uns mínims històrics d'audiència i de credibilitat. Potser és agosarat, però podem interpretar els fets dels últims dies com una segona oportunitat que ens donem com a societat.

Perquè els 5 milions de valencians som les principals víctimes del fracàs d'un projecte en totes les seues dimensions. La desaparició de RTVV només és un pas més en un tortuós camí que inclou la desaparició del sistema financer valencià, una galopant taxa de desocupació —superior a l'estatal—, una renda per càpita sensiblement inferior a la mitjana espanyola, una degradació dels mínims democràtics fins a un nivell insuportable, una pèrdua de posicions en qualsevol indicador que tinga a veure amb el progrés econòmic, el benestar social o la salut democràtica del nostre país.

Per tant, per a evitar la depressió col·lectiva a què estem tan acostumats, més ens val pensar que no només estem assistint a la mort d'una època que ens ha situat en una situació molt complicada, sinó que al mateix temps estem començant a donar-nos eixa segona oportunitat. Ara, el que cal, és preparar les bases per a no desaprofitar-la, novament. Com deia la cançó, no em digueu il·lús perquè tinga una il·lusió.

Este article ha estat originalment publicat per la Fundació Nexela Fundació Nexe