València, ciutat verda i inclusiva a colp de rajola?

València s’ha tornat a omplir, literalment, de grues i rajoles. En els darrers anys, s’han posat en marxa intervencions urbanístiques que, tot i que es presenten amb nous discursos i ropatges -com advertia Pablo Carmona en l’últim article publicat en aquest blog-, sembla que disten ben poc de la lògica expansionista del període del boom immobiliari. Debatre sobre aquests projectes urbanístics i sobre les resistències veïnals generades va ser el principal objectiu del curs “Torna la rajola?”, impulsat per l’espai de pensament crític Sabers Comuns i realitzat a la fi de novembre en la Repartidora (Benimaclet). Ara  volem compartir ací algunes de les idees que es generaren durant les sessions.

Recorrent les rondes del Cap i Casal, és fàcil advertir com el principal front d'expansió de la ciutat està sent la zona sud, on els darrers anys s'han executat diversos PAIs com ara els de Quatre Carreres, Turianova (Font de Sant Lluís) o els de Malilla Nord. Crida l'atenció que estiguen duent-se a terme sense a penes resistència veïnal, realitat que contrasta molt amb la resposta del teixit associatiu en altres zones de la ciutat, amb els conflictes que han envoltat el PAI de Benimaclet o la proposta contra el parc aquàtic de Campanar. Casos en què el mateix veïnat ha treballat conjuntament en la construcció d'alternatives per pressionar a l'administració. 

Un dels principals discursos que envolta la majoria d’aquests PAIs i grans projectes urbans és el de la sostenibilitat. I la denominació de València com a Capital Verda Europea en 2024 il·lustra molt bé la força d’aquesta etiqueta tan atractiva. La necessitat d’augmentar les zones verdes en barris o la necessària consolidació de la infraestructura verda de la ciutat, aspectes ambdós que no qüestionem -vaja per davant-, està servint com a moneda de canvi per validar davant l’opinió pública el desenvolupament de nous sectors i projectes. Parlem, per exemple, de les torres que es volen construir al Parc Central, justificades per la necessitat d’obtindre plusvàlues per a costejar l’operació. O del futur Corredor Sud, la realització del qual sembla que també implicarà la reordenació i el desenvolupament de nou sectors, com el de Sant Marcel·lí. 

En relació amb l'anterior, a escala discursiva, constatem com els conceptes vinculats a l'ecologia i la sostenibilitat inunden les narratives de promoció dels PAIs. Per exemple, molts dels nous desenvolupaments s’anuncien com a “barris sostenibles”. És el cas de Turianova, on aquesta etiqueta ha servit per a blanquejar una operació urbanística desmesurada que analitzarem amb més detall a continuació, o del recentment reactivat PAI del Grau, que es ven com el futur delta verd de València.

En segon lloc, la necessitat d’habitatges assequibles i equipaments locals està sent utilitzada amb freqüència com a discurs legitimador de grans projectes d’expansió urbana. Aquesta idea està en la base del “Plan 20.000” impulsat pel Ministeri de Foment, que suposa un enorme transvasament de sòl i recursos públics al sector immobiliari i la construcció d’un gran nombre d’habitatges amb el suposat objectiu de donar resposta a l’escassetat de vivenda de lloguer assequible. Aquest pla està previst que es concrete en València mitjançant la construcció de vora 440 habitatges en el PAI d’Enginyers,  i 900 en el Parc d’Artilleria, ambdós situats en el districte de Jesús.

Aquest segon discurs també està ocupant un lloc central a l’hora de legitimar i promocionar alguns dels projectes urbanístics més controvertits a València, entre els quals destaca el PAI de Benimaclet, on veiem com s’està rebutjant la reducció de l’edificabilitat o la desclassificació del sòl amb l’argument que el PAI és necessari perquè el barri puga tindre vivendes assequibles i dotacions públiques. Un altre exemple el trobem al Cabanyal, on la provisió de vivenda de lloguer assequible s’utilitza com a justificació del PEC.

En tercer lloc, veiem com el paradigma de la “ciutat dels quinze minuts”, hereu de  les idees de l’urbanisme feminista, també és instrumentalitzat per a justificar aquest nou cicle urbanitzador. Trobem un exemple paradigmàtic en el ja esmentat cas de Turianova, promocionat com a projecte urbà verd, sostenible, smart, compacte i on tots els serveis es trobaran a l’abast a peu. Lluny de les virtuts esgrimides en els seus eslògans publicitaris, Turianova és exemple de com, al nostre parer, no s’ha de fer ciutat: un conjunt aïllat, falsament nomenat com a barri, que afavoreix l’ús del vehicle privat, basat en un model residencial que genera espais privats (piscines, pistes esportives, parcs infantils, etc.), que no compta fins ara amb serveis públics bàsics, que preveu un gran centre comercial com a element vertebrador de l’entorn, i, al remat, un conjunt urbà amb nom comercial que fa palés la seua desconnexió del limítrof barri de Malilla.

Els principis de l’urbanisme feminista o de la ciutat dels 15 minuts, abanderats discursivament per l’actual Ajuntament, queden, per tant, lluny en la pràctica, en la qual ens trobem davant d’una lògica urbanística que recorda molt a la de zones d’expansió urbana de  la dècada del dos mil amb el boom immobiliari, en zones com Nou Campanar, carrer Alfauir o avinguda de França. Ocorre el mateix amb la persistència de grans projectes espectaculars, com l’estadi Roig Arena o el parc aquàtic inspirat en Cambodja previst en Campanar, operacions molt semblants a les del model urbà neoliberal promogut pel PP, descontextualitzades del seu entorn i allunyades dels valors d’una ciutat feminista i inclusiva.

Per acabar, abans de concloure volem detindre'ns breument en un altre argument que, en el cas valencià, ha sigut clau a l'hora de donar resposta a les protestes dels moviments veïnals: la dificultat de revertir la planificació prèviament aprovada. En aquest sentit, és interessant constatar com moviments socials com Cuidem Benimaclet o Per l'Horta han treballat per desarticular aquest discurs i construir alternatives que han posat en evidència la capacitat d'actuació de l'Ajuntament, assenyalant la possibilitat d'assajar noves fórmules que fins ara no s'havien posat damunt la taula, com ara la desclassificació o la gestió directa.

En suma, a València ens trobem davant un nou cicle immobiliari que es distingeix de l’anterior en la seua magnitud, és clar, però també en el recurs a nous discursos i retòriques legitimadores. Així, propostes transformadores com l’ecologisme, el dret a l’habitatge o l’urbanisme feminista estan sent instrumentalitzats per a justificar projectes urbanístics expansionistes que en la pràctica, malauradament, disten ben poc dels impulsats durant l'anterior boom immobiliari. En el nord i en el front marítim de la ciutat, aquests discursos han sigut criticats i desmuntats pels moviments socials, que no s’han limitat a oposar-s’hi sinó que han treballat col·lectivament generant propostes alternatives. En la zona sud, en canvi, on es troba actualment el principal front d’expansió urbana de València, les operacions urbanístiques s'estan desenvolupant, per diferents motius, sense a penes contestació, el que deixa un repte pendent per als moviments socials de la ciutat. 

En conclusió, podríem estar parlant d’una nova mena d’expansionisme, suposadament verd i inclusiu,que està trobant menys oposició que els projectes de l’anterior cicle urbanístic. Després de huit anys dels governs del canvi, continuem esperant noves polítiques urbanes que canvien realment les lògiques neoliberals que continuen articulant, fins ara, la construcció de la ciutat.