Amb tot el respecte, canvien de rumb (A propòsit de l'ampliació del port de València)

Sempre m'he inclinat a pensar que en les democràcies plenes els nostres representants legítims decideixen pensant que fan el més convenient en favor de l'interés general. En aquest cas pense el mateix. I tinc la sensació que aquells que tenen el poder ja han decidit donar suport a l'ampliació nord del port de València, duplicant la seua capacitat per a albergar contenidors. Des del seu punt de vista creuen que és una bona decisió. Jo en canvi defense el contrari. Per aquesta raó em dirigisc, en primer lloc als qui ens representen, siga en els governs, siga des de l'oposició. Perquè tots i totes em representen. Però també vull dirigir-me a la resta d'actors econòmics i socials que tenen veu pròpia. El poder no sols està en mans dels qui formen part dels governs. I des de fa unes dècades això és molt més evident. A tots ells, que són majoria entre els quals prenen decisions, els demane que ho reconsideren. Al meu judici, es tracta d'una decisió equivocada des del punt de vista geopolític, econòmic, social, ambiental i cultural. És una decisió pròpia d'un altre temps ja passat. Constitueix un exemple insuperable de mala governança (la bona governança és molt més que l'absència d'escàndols), convida a una interessant reflexió sobre on resideix hui el poder i un gran exemple sobre la difícil conciliació dels temps: el polític (escassament quatre anys), l'econòmic (entre deu i vint anys) i l'ambiental (no menys de cinquanta anys).

Canvien de rumb. Acorden la paralització del projecte. Apel·le a la consciència dels qui tenen capacitat política per a prendre aquesta decisió històrica i els qui tenen el poder i la influència. Perquè han de saber que (per a bé o per a mal) passaran a la història de la ciutat i de l’àrea urbana. És millor desdir-se que persistir en l'error. En plena època de descarbonització de l'economia, d'aposta per la mobilitat sostenible i de la quarta revolució industrial, la nostra aspiració col·lectiva ha de ser molt més ambiciosa que superar al port de Bremen en capacitat de manipular contenidors. El més coherent, el menys balafiador, el millor per a la salut de més d'un milió de persones i per a noves generacions, si pretenem enviar aqueix missatge des d'una ciutat i una regió que vol ser reconeguda d'una altra forma, seria anunciar la paralització del projecte ara que encara s'és a temps. Sense esperar que una decisió política d'aquesta magnitud haja de ser substanciada finalment en tribunals de justícia, perquè això evidenciaria el fracàs de la política. Sense centrar-se en discutir sobre si és necessària o no una nova Declaració d'Impacte Ambiental. Aquesta, al meu judici, no és la qüestió. A més, dit siga de pas, si aquesta gegantesca actuació no precisa, en opinió dels seus impulsors, d'una Avaluació Ambiental Estratègica i una nova Declaració d'Impacte Ambiental, el que hem d'exigir és que es modifique la legislació en aquesta matèria i la pròpia Llei de Ports d'Estat per a evitar que es produïsquen situacions similars en el futur. 

De materialitzar-se, estaríem davant una situació irreversible, de conseqüències molt negatives per al futur de la ciutat i la seua àrea metropolitana i per a generacions futures. Pensen en com afectarà sobre la qualitat de vida de més d'un milió de persones. Posen-se en el lloc de la majoria dels ciutadans que no tenen veu i que, excepte minories, vostés saben que no es mobilitzaran davant decisions d'aquest tipus, encara que tinguen un impacte d'incalculables conseqüència per al nostre futur. No ha de cridar-nos l'atenció l'escassa resistència ciutadana, sempre ha sigut així. Fins que per qualsevol raó, especialment els joves, poden indignar-se, però en aquest cas podria ser massa tard i la responsabilitat pels danys causats inatribuïble. Els ciutadans, en general, no tenen per què saber-ho, però vostés sí. Recorden el text seminal d'Ulrich Beck quan parlava de la “irresponsabilitat organitzada” i de la paradoxa de la societat del risc en aquesta nova modernitat.

Canvi de paradigma “imparable”

No sols importa el creixement econòmic. Estem davant un canvi de paradigma que ja s'ha instal·lat en l'imaginari d'una part important de la societat. Que és imparable. Que el que era possible fa si més no una dècada ara ja no ho és. Que la democràcia s'entén d'una altra forma. Que al deliri del creixement, en paraules de David Pilling, ara es contraposen polítiques públiques que tenen en compte el capital natural. Que ja no parlem de desenvolupament sostenible com un significant buit sinó d'un concepte que ja ha passat a impregnar les agendes polítiques. Perquè el que està ocorrent és que assistim a un procés de maduració de contextos culturals d'acord amb la seqüència ben coneguda: primer la comunitat científica alerta sobre un problema; en segon lloc els mitjans de comunicació es fan ressò de la dimensió d'aquest problema; després, sectors creixents de la ciutadania són plenament conscients de la gravetat de la situació, i finalment els poders públics impulsen agendes que, llavors sí, es mostren eficaces. Nosaltres estem ja entre la segona i tercera etapa. I ara no sols és necessari sinó possible que els poders públics puguen impulsar noves mesures i estratègies d'adaptació a la crisi climàtica. Això sí, gestionant adequadament la transició cap a altres models i oferint seguretats i compensacions econòmiques, molt especialment per al sector del transport. Perquè la justícia ambiental i la justícia social són inseparables. Però la societat en el seu conjunt es beneficia.

Estem en situació d'emergència climàtica. Les evidències són inqüestionables. I un dels objectius prioritaris a la Unió Europea per a aquesta pròxima dècada serà la lluita contra el calfament global i la reducció significativa de les emissions contaminants a l'atmosfera. Podria ara citar, però no ho crec necessari, desenes d'estudis sobre el discutible impacte econòmic de molts ports en les economies regionals i l'elevat impacte ambiental negatiu sobre el seu entorn, declaracions institucionals de governs i parlaments sobre emergència climàtica, informes de l'Agència Europea de Medi Ambient sobre transport i qualitat de l'aire (l'últim de 2019), Plans Nacionals, lleis i reglaments del propi govern espanyol i de governs regionals i locals sobre nivells, ja sobrepassats, de contaminació atmosfèrica i les seues causes, fins i tot abundant normativa sobre mobilitat, contaminació i risc comprovat sobre la salut de les persones. Per no referir-me a l'existència de reconeixements internacionals sobre l'Horta de València com a referent mundial o a Plans Territorials i lleis d'ordenació i protecció de l'Horta. 

Done per descomptat que els qui donen suport a aquesta decisió coneixen bé aquestes declaracions, informes, plans, lleis i reglaments -també el seu grau de (in)compliment- i com una ampliació d'aquestes dimensions, malgrat el seu reduït impacte econòmic regional, augmentarà, encara més, els nivells de contaminació atmosfèrica ocasionats per la mobilitat exacerbada de transport per carretera i les seues conseqüències sobre la salut de les persones, les alteracions del fons marí i de la línia de costa i els efectes de la urbanalització i les fractures territorials. Igualment coneixen bé que l'economia regional disposa de capacitat suficient amb l'actual dimensió del port. I vull suposar que han pensat alguna vegada que el que és bo per a algunes empreses que treballen en el port no necessàriament és bo per a la ciutat. Els nostres problemes de model productiu, de pèrdua de competitivitat, de baixa productivitat i de baixos salaris no es resoldran amb actuacions d'aquest tipus.

“Claredat” en el procés

Es necessita claredat. Encara que la decisió estiguera ja presa ni tan sols hi ha claredat en el procés. I aquesta qüestió no es resol amb un pla de comunicació per a “reverdir” la decisió. Quasi es duplicaria l'accés de camions al port i els promotors i interessats exigirien un nou accés per a camions pel Nord (contravenint per cert l'assenyalat en la Declaració d'Impacte Ambiental de 2007) ja que una línia de ferrocarril a penes podria absorbir menys d'un 20% de contenidors. Però res sabem del vertader volum de recursos públics que s'haurien de comprometre ni de compromisos pressupostaris de les administracions competents. En realitat sí que sabem: hui dia no hi ha recursos compromesos per a aquesta actuació ni previsió que n'hi haja en opinió dels diferents responsables dels governs. Ni per a un suposat túnel submarí, ni per a un enllaç per ferrocarril… ni per a un túnel passant per a la ciutat, ni per a una gegantesca actuació restauradora de la fractura que causaria l'eixida del ferrocarril en l'Horta. Massa anuncis i escassos compromisos pressupostaris. I qualsevol solució “provisional” per a entrada i eixida de camions pel Nord seria inacceptable i inviable a aquestes alçades del segle. El conflicte social estaria assegurat. D'una altra part, si hi haguera disponibilitat pressupostària les prioritats haurien de ser unes altres.

Soc conscient de la dificultat i de les pressions. A més del meu treball acadèmic, en el passat he tingut el privilegi de formar part de governs, tant en el central com en l'autonòmic. Conec bé el poder del sistema quan es posa en marxa, el relat sobre l'ocupació i el progrés majoritàriament expressat pels actors polítics, econòmics i socials interessats i la seua capacitat per a aconseguir que les seues visions prosperen. Llevat que un tribunal de justícia decidisca el contrari vostés guanyaran en aquest desigual debat democràtic… però ja han perdut el monopoli del relat. Hi ha moments en què cal marcar la diferència entre administrar la cosa pública, governar o liderar. Per això estem davant una decisió històrica que bé mereix ser reconsiderada i consensuada perquè ningú caiga en la temptació d'obtindre'n rèdit polític. Aquesta qüestió ho mereix. Pensen en els seus fills, no en les pròximes eleccions.

Joan Romero és catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València.