Blocs Portuaris a València: quan ni ser major ni estar malalt impedeixen ser desnonat
Allí va nàixer i hi vol morir. Barret negre d’ales, jupetí i el front alçat sobre un bigot poblat i dreçat, Juan Manuel Muñoz, “gitano i pastor evangèlic”, apunta amb el seu gaiato els restolls que en el seu moment van ser paret i sostre del número 8 del carrer de Benizafa, en el desaparegut barri del Clot, al Cabanyal de València. Allí va veure la llum un 5 de juny de 1958. I després de viure molts anys en el portal 15 dels veïns Blocs Portuaris, en un sisé pis, cap al 2008 va baixar al 16, planta baixa sobre la qual pesa una ordre de desnonament per a divendres.
Un mandat judicial, no obstant això, que no va a nom de Juan Manuel ni de la seua dona Esperanza, sinó del seu fill Manolo, que no resideix amb ells. “Això és un embolic, un malson”, sintetitza Juan Manuel el laberint jurídic pel qual transita des de fa una mica més de cinc anys, però que té l’origen el febrer del 1998, quan Manolo, amb 17 anys i sota la tutela de la seua mare, va llogar el baix a Victoria S. M. per 10.000 pessetes mensuals. Tot verbal, sense contracte ni llum i aigua a nom de l’arrendatari. Al cap de deu anys, Manolo va cedir la casa als seus pares, que havien començat a patir les primeres xacres. Esperanza carrega des de xiqueta amb un problema sever de varices i Juan Manuel pateix artrosi rotular, fibromiàlgia, pòlips, hipertensió, diabetis i últimament “una depressió mig alta per tant d’esglai”.
Aquell mateix 2008 va morir Victoria S. M. i la seua filla Victoria G. S., segons la seua pròpia declaració en els jutjats, va anar a la planta baixa i va acordar amb Juan Manuel prosseguir amb el lloguer: 90 euros mensuals per transferència bancària. Passat el temps, el 15 de novembre de 2018, la propietària va presentar una demanda de desnonament per precari contra José Manuel Muñoz Jiménez, Manolo, el fill de Juan Manuel i Esperanza. Alhora va posar la casa en venda a través de la immobiliària Gestión de Servicios Reina.
14.000 euros
“Oportunitat. Habitatge amb ocupes”. Així sol anunciar-se la venda d’alguns immobles en els Blocs Portuaris, una mola de 168 habitatges, molts dels quals estan ocupats per famílies sense recursos. 77 d’aquests són de titularitat pública i la resta, de “propietaris legítims”, tal com els defineixen Govern i oposició. Es refereixen així als veïns que hi han viscut tota la seua vida, els que van abandonar o van tapiar l’habitatge, les sis entitats bancàries, els quatre fons voltor (Divarian, Global Berbice, Coral Homes i Stonington Spain) i les tres immobiliàries, almenys. També a emprenedors com José Miguel Muñoz i Mercedes Esperanza Tormo, que, junts o per separat, havien anat adquirint tota mena d’“oportunitats” en la zona des del 2017. Es tracta de dos baixos a la Malva-rosa, un pis a Beteró i el número 16, planta baixa, dels blocs. Aquesta última per 14.000 euros, escripturada el 31 de gener de 2019, dos mesos després que els propietaris dels Portuaris acceptaren la proposta de l’Ajuntament de derrocar l’immoble a canvi de condicions avantatjoses de reallotjament en els dos nous edificis de 70 cases i en segona línia de platja, al costat de les avingudes d’Eugènia Vinyes i els Tarongers, el projecte de les quals va presentar aquesta setmana mateixa l’alcaldessa María José Catalá. Encara que les xifres no són definitives, l’anterior equip de Govern va suggerir un preu aproximat de 90.000 euros pels pisos, que podria rebaixar-se a 30.000 després del lliurament de l’anterior habitatge i l’accés a ajudes estatals. Una altra opció per als propietaris seria canviar sa casa en els blocs per una altra de rehabilitada de la zona o vendre-la a l’Administració entre 30.000 i 50.000 euros.
“Un negoci redó per a aquesta mena d’especuladors que compren barat per a prosperar, mentre els poders públics legislen a favor seu i en contra de la població vulnerable”, sosté Clara Palop, del Sindicat del Barri del Cabanyal, entitat que ha evitat diversos desallotjaments en la zona. No obstant això, José Miguel Muñoz no es considera un especulador. “Sí que ho són ells [els habitants del baix 16], que utilitzen la justícia gratuïta com a instrument per als seus fins espuris”, critica en referència a la demanda de retracte interposada pel fill de Juan Manuel i Esperanza, el maig del 2019, sota la raó que, pel fet d’haver-hi un acord verbal de lloguer amb les propietàries anteriors, l’assisteix el dret a adquirir l’immoble pel mateix preu que els compradors.
Encara que ni la demanda ni el seu recurs d’apel·lació van prosperar, sí que van aconseguir allargar el litigi cinc anys, cosa disgusta Muñoz, que tampoc ha volgut arribar a un acord extrajudicial amb Juan Manuel i Esperanza per a vendre’ls el baix pel que va pagar més les despeses de tramitació o, en tot cas, llogar-li’l. “Si està en condicions acceptables escometrem una petita inversió per a llogar-lo a persones decents, no a ells”, delimita Muñoz i reconeix haver-hi enviat allí “tot Crist” per a assabentar-se de qui hi viu. “L’utilitzava [Manolo, el fill] per a negocis o tripijocs” i, si ara hi estan els pares, “és un teatre: Ficarem ací els ancians!”.
Uns quants veïns dels blocs consultats coincideixen que els que viuen en el baix des de fa molts anys són Juan Manuel i Esperanza. “Controlen l’edifici, és molt fàcil per a ells, poden anar d’una banda a una altra al puntelló”, insisteix Muñoz sobre la ubiqüitat de la parella de majors. “Al puntelló?”, es mira Esperanza les cames solcades de varices. I Juan Manuel reitera que vol morir-se on va nàixer. “Tots els dies parlant de la mort”, es queixa Esperanza. “És que m’afone”, li respon el seu marit. I amb la mirada afonada alça el gaiato i pega un colp en terra, que sona tan buit com inútil.
0