Amb Salvador Fernández Calabuig, a Torrent

Començaré dient una obvietat. En una societat, i més encara en una de lliure mercat, la història de la propietat i l'evolució de les empreses és un element fonamental per comprendre, en la seua complexa diversitat, la història de les societats humanes en què actuen. Es dediquen al que es dediquen. En qualsevol època i tant si són menudes com grans. Per desgràcia, no tenim tants estudis sobre l'entrellat empresarial com caldria. O això em pareix, encara que, com es pot suposar, la meua ignorància en aquesta mena de coneixements és pràcticament absoluta. Ara, alguna obligació professional sobrevinguda —massa alegrement acceptada per mi—, em dugué eventualment, fa anys, a llegir sobre la qüestió. La bibliografia era paupèrrima. I no crec que haja augmentat com caldria. 

I no han de ser només estudis d'especialistes. En aquest ram de sabers, com en qualsevol altre, les declaracions dels protagonistes, és a dir, dels empresaris, són amb tota probabilitat imprescindibles. Són confessions de part, és clar, però ben útils si tenen l'extensió, la serenitat, la sinceritat i, si pot ser, la perspectiva suficients. 

És obvi que, en el cas de l'empresariat privat, cadascú és ben lliure de recordar i reflexionar sobre la seua tasca o de no fer-ho. En el cas de les empreses públiques o de participació pública, la pràctica de la memòria escrita hauria de ser quasi obligatòria. 

I ni ho és ni s'exerceix. Sobre les peripècies finals de les caixes d'estalvi valencianes, pose per cas, només tenim escrits i comentaris del desaparegut i enyorat Emili Tortosa. A banda, clar és, de les obligatòries memòries anuals, en què les xifres sovint s'encaixen a última hora i a martellades, i, cosa ben trista, la paperassa judicial provocada per determinades conductes aparentment delictives. 

Per tot això, crec que és un fet notable l'aparició d'un llibre, que recull i organitza amb rigor diverses converses de la periodista Magda Lázaro amb l'empresari Salvador Fernández Calabuig. La Institució Alfons el Magnànim l'ha publicat i en la materialització de l'obra han tingut un paper destacat Eugeni Simó, com a maquetista, i Josep Cerdà, com a encarregat de l'edició. 

Salvador Fernández Calabuig és un valencià nascut a Torrent el 1943. Pertany a una  generació que cresqué en la dictadura i es va educar en un ambient d’esforç, d’escassesa, d’austeritat... I en el nacionalcatolicisme, tot i que en ell, aquesta influència estava temperada pel record de l’avi afusellat a Paterna pel simple fet d'haver estat alcalde democràtic de Torrent.

Des de ben jove va tindre clares dues vocacions: havia de ser empresari —li venia de família— i, de manera altruista, havia de contribuir al benestar de la gent dedicant temps i esforços a tasques comunitàries. Molts anys després, ningú podrà negar que ha assolit amb escreix els dos objectius. Aquest llibre continua el compliment del segon. 

Devia saber també, quan era jove, que tot això no era fàcil. I, si ho ignorava, ho ha aprés després, sovint a base de disgustos. També és cert, quan parles amb ell —el conec fa poc, però ho asseguraria— que és un home que no té por de ficar-se en problemes. I que els resol, fins on és possible. Jo ho puc intuir, però molts que el coneixen millor ho sabrien, perquè l'han cridat —i ell ha respost positivament sempre—, just quan hi havia dificultats en una o altra entitat, econòmica o social. Quan calia aplicar-hi solucions ingrates, dures, però imprescindibles per a recuperar el rumb i assegurar-ne la viabilitat futura.

Un amic comú que el coneix des de sempre, com aquell que diu, m'ha comentat: «Recorde més d’una volta que, fent balanç del seu pas per la vida associativa, es lamentava de quantes situacions complicades havia hagut d’afrontar. I li dèiem: És que et vas especialitzar en reflotar naus a punt de naufragar».

En les converses amb Magda Lázaro, Fernández Calabuig ha desplegat els seus records —de memòria, no li'n falta— sobre un Torrent encara molt rural, la família, l'ambient en què es va criar, les anades estiuenques a Sogorb, l'escola i altres episodis que ens porten a un País Valencià ja desaparegut, a una comarca que quasi ja no existeix i a unes maneres de ser i d'actuar també difícils de trobar ara mateix, però que ell exemplifica en la relació amb la gent. Perquè Salvador Fernández Calabuig és un home d'una correcció en el tracte d'antiga escola, no vinculada a una categoria econòmica o social, sinó a una tradició perduda. I que es perd en el temps de moltes generacions que visqueren abans que nosaltres.

Només quan parla amb amics de sempre se li escapen bromes i frases d'uns quants sentits, que denoten agudesa mental i també —és la meua impressió— permeten imaginar el xiquet una mica trasto i benhumorat que degué ser, el jove tímid i seductor alhora, l'home que havia de trobar en ell mateix mil habilitats per enfrontar-se amb paranys d'altres empresaris, d'alguns polítics... Però sense perdre la bona educació ni la calma aparent. «La processó va per dins», diuen. Jo diria que ell, catòlic fidel, deu haver vist pels carrers de volta moltes processons —a Torrent n'hi ha infinitament més de les que un foraster podria imaginar—, però si trau a contribució la seua memòria, també en deu haver vist un fum, en el seu interior. 

Fernández Calabuig és molt lector, en valencià i en castellà sobretot. Té una capacitat dialèctica molt notable i el seu valencià, quan parla, té la força i la vivesa que l'estandardització ha atenuat potser en les generacions més joves que la nostra.

Una vida plena

En la base de la seua vida, a banda d’aquell espai familiar d'iniciació, en què no es parlava de la guerra per no esmentar la crueltat dels vencedors i es treballava sense comptar hores, mirant com poder guanyar els diners necessaris en faenes industrials, de la mateixa manera que els llauradors del mateix barri miraven l'oratge pensant en la collita, Fernández Calabuig feu el batxillerat al seu poble i a continuació estudià a l'Escola de Comerç —una carrera de nivell mitjà: fins al 1966 no hi hagué a València Facultat d'Econòmiques, i no perquè al país no hi haguera bastant més activitat productiva que a Madrid o altres llocs. Després es va diplomar en direcció d'Empreses per l'Escola d'Alts Executius de València. 

Des de molt jove, mentre estudiava, s'incorporà a la petita fàbrica familiar, dedicada a la producció de xocolata en barra, una indústria quasi artesanal que tenia arrels ben fortes a Torrent. Als vint-i-uns anys, fundà una empresa metal·lúrgica. Més tard, amb alguns socis, en crearia una altra, que encara és manté. 

Com deia el meu informant, es podria traçar una cronologia paral·lela en la trajectòria vital de Fernández Calabuig, en la qual hi hauria una columna en què figurarien les responsabilitats com a empresari particular —sol o en societat— i una altra, pràcticament simultània, on es farien figurar les actuacions de caràcter social. Si amb poc més de vint anys, ja era gerent en l'empresa metal·lúrgica, als vint-i-tres era tresorer de la Pia Unió de Sant Antoni de Pàdua, radicada al convent de Mont-Sió, en una  etapa en què es va reconstruir i adequar el Teatre Llar Antoniana. L'atreia el teatre i també va ser actor aficionat, en certa manera una forma d'aprenentatge —imprevist— per a actuar després en públic en assemblees i consells d'administració, davant de públics molt més complicats que els de l'escenari quasi familiar del teatret torrentí. 

La seua ciutat creixia i es diversificava en l'activitat comercial i en el potencial demogràfic. Com la comarca de l'Horta, a banda i banda del Túria —del caixer vell i del nou, creat pel Pla Sud després de la riuada de 1957. Entre 1970 i 1972, Fernández Calabuig coordinà un estudi socioeconòmic de Torrent patrocinat per la Caixa d'Estalvis i realitzat pel professor González Páramo, un sociòleg prestigiós. De les conclusions d'aquesta anàlisi isqué l'Institut Pro-Desenvolupament, nascut el 1972, del Patronat del qual va ser membre. Aquesta institució va ser clau en el desenvolupament comunitari de l'Horta Sud. I ací convé introduir alguna dada sobre el rerefons ideològic de moltes d'aquestes accions, en les quals són agents principals persones que van pertànyer de joves a la Joventut Agrària Rural Catòlica i, en definitiva, a formes organitzatives, juvenils o no, del catolicisme social que en Espanya havia tingut com a referents —per simplificar-ho— l'Associació Catòlica Nacional de Propagandistes i, abans de 1936, la Dreta Regional Valenciana, de gran implantació política a la comarca.

Fernández Calabuig fou membre destacat del Cercle Catòlic de Torrent, en la junta directiva del qual estigué fins al 1978. En aquella etapa, la institució es dotà de nous estatuts i d’un nou local social. Conta Rafa Arnal en L'alenar, un llibre de memòries aparegut fa poc, que quan a principis de la dècada de 1970 es tractà de fundar a Torrent un grup del que seria el Partit Socialista del País Valencià, abans de la fusió amb el PSOE, es veié que el terreny ja estava ocupat per la Unió Democràtica del Poble Valencià, d'orientació cristiana. Unes coses no s'entenen sense les altres. Per desgràcia, en les primeres eleccions després del franquisme, el 1977, l'UDPV fracassà i cadascú hagué de resituar-se. 

A l'octubre de 1974, el nostre personatge es va incorporar al consell d'administració de la Caixa d'Estalvis de Torrent, també d'origen catòlic. Havent contribuït a democratitzar-ne els òrgans de govern, en 1978, va ser elegit secretari en representació dels impositors i, en 1983, vicepresident pel torn de persones de reconegut prestigi. Hi fou president en funcions uns mesos (1983-1984). En aquells deu anys, la Caixa va sanejar i va enfortir el balanç, s'expandí i  es va consolidar com a entitat financera de referència a la comarca de l'Horta Sud.

L'activitat representativa i executiva de Fernández Calabuig prengué des d'aquell moment un abast extracomarcal. Així, va fundar en 1982 l'Associació nacional de fabricants i exportadors de ferratge, de la qual va ser president fins al 1984. Alhora, tingué responsabilitats en l'Associació Regional Valenciana d'Exportadors de Transformats Metal·lúrgics, presidí la Federació empresarial metal·lúrgica valenciana, i fou vicepresident de la Confederació Empresarial (CEV)  i de la Cierval, que confederava les organitzacions empresarials valencianes. Fou vicepresident de la Cambra de Comerç de València i de la Fira Mostrari Internacional; en el mateix període formà part del consell assessor de l'Impiva i del Consell Social de la Universitat Politècnica de València.

El 1987 va ser nomenat president de la Caixa d'Estalvis de València. Estigué en el càrrec fins al 1989 —i és una de les narracions més intenses d'aquestes memòries. Durant el seu mandat, la Caixa va corregir les pèrdues comptables de l'etapa anterior i va aprovar la fusió amb la Caixa d'Estalvis de Sogorb. En aquell temps es posaren les bases imprescindibles per al creixement que portà la Caixa —des del 1991, Bancaixa— a consolidar-se com primera entitat valenciana i tercera caixa d'estalvis espanyola. 

Havia cobert una etapa molt complicada i que degué tenir per a ell un cost moral d'importància, però en algun sentit tornà als orígens i entre 1996 i 2001 estigué al consell d'administració de la Caixa Rural de Torrent.

Parlant amb ell, es comprova que tot això té una importància capital en la seua vida i respon en alguna mida a aquella vocació alimentada des de jove. Si es llegeixen els records i detalls fixats en aquest llibre es veu que el seguit de responsabilitats no l'ha fet abandonar la segona, d'un profund sentit social i, en definitiva, cultural. Per això està tan orgullós d'haver promogut durant la dècada de 1980 els treballs que dugueren a la restauració del Mas del Jutge, un conjunt arquitectònic del segle xviii en perill de desaparició, situat a la pedania torrentina homònima. Són nombroses les condecoracions i els reconeixements que ha rebut al llarg de la seua vida cívica i professional. De totes elles, potser la més preada és el Premi Carta de Poblament atorgat per l’Ajuntament de Torrent en 2014 tenint en compte, entre altres motius, «el vesant social i cultural on, de manera permanent, ha demostrat la seua voluntat de servici a la societat».