A banda de lo fart que estigués el personal per les continues retallades dels deixebles merkelians que ens han tocat a la rifa (Rajoy, el mucho español , Montoro el “¿se han enterado Vds.” i D. Tristón de Guindos), el canvi recent del panorama polític li deu molt a la reconversió del lema de la Guardia Civil que ha fent una miríada de espavilats (Todo por la Pasta) i als usos i costums a lo Granados, Correa i una cúa que ocuparia els 8 Km. del Jardí del Túria. Ha hagut tants deixebles dels deixebles que aquest país recordava una cançò de Pi de la Serra: “si els fills de puta volessin mai veuriem el sòl”, i el més “castizo” “no hay pan para tanto chorizo” estigué a punt de convertir-se en lema electoral.
Comptat i debatut, la gent es fartà de tanta penúria, de tant de pelotazo urbanísitic, de tant de mini-job i contractes per dies i hores, de tanta poca vergonya, de tanta caspa (lo de la casta és més discutible com a concepte), de tant de bipartidisme alternant, de tant de sindicat acomodat i acomodatici, de tanta tarjeta black i de tantes i tantes malifetes que feien que els rics foren cada vegada més rics i augmentara el nombre de milionaris mentre la precarietat de tota mena es feia l´ama i senyora. Malgrat l´absoluta manca d’ètica d´una crisi i d´un sistema al que , per cert, se li han tornat a veure totes les vergonyes amb l´allau d´ofegats i refugiats, ens volien vendre tot aquest malson amb el feble argument de que les coses anaven millor (¿per a qui? ) i que prompte gaudiríem de la confiança dels mercats.
La gent no comprà una mercaderia tan defectuosa i el retrocés d´un PP a la defensiva derivà en una debacle del poder blau tot i la que la políticament correcta socialdemocràcia també va perdre recolzament i no poc, encara que amb els pactes post electorals ha recuperat una mica de presència. Nasqueren nous partits, nous moviments, noves marees, es popularitzà el “sí se puede” (fins i tot es canta al camp de Mestalla), versió indígena del mediàtic Yes we can i alguns rebutjats del “sistema”, per l´esquerra i per la dreta, es carregaren allò de l’ alternància de la Restauració. Malgrat la continua repetició per part del PP de la suposada i errònia legitimitat que atorga el ser el partit més votat, avui quasi tota la vida política ha agafat el camí dels tripartitos, quatripartitos i demés. Tots uns radicals o “aldeanos violentos” com acunyà donya Rita.
Amb la lògica inexperiència, comportaments naïfs, i alguns errors de principiants, molts governs autònoms, Diputacions i Ajuntaments han iniciat el difícil camí d'arrancar la pitjor brossa i els xucladors i tractar de governar “amb el poble”, no per al poble però sense el poble. A banda de desfer camins transitats per la dreta, volen que aquesta nova forma de governar es base en el TIP que és molt millor que el TOP ( el Tribunal d´Ordre Públic de Franco ) que molts joves no han afortunadament conegut. Governar amb el TIP sempre present vol dir prioritzar en la pràctica cadascú dels elements de la triada. Prou de despotisme molt poc il.lustrat, prou de “ordeno y mando”, prou de prepotència i autoritarisme, prou de governar a esquenes de la majoria i d´impedir els processos de participació.
Això és el que comencen a practicar i els desitje tota la sort del món. Sols algunes reflexions o suggeriments per si s´escau. Pel que fa a la transparència (front a l´opacitat anterior),aquesta és la part més fàcil del sumatori. No sé si calen organismes ad hoc ni crec que les declaracions de bens dels regidors tinguen massa interès més enllà d´un cert populisme. Tal vegada, si simplement s´aplicaren les lleis, els delictes més habituals de la corrupció (prevaricació, informació privilegiada, comissions il·legals, pressupostos amb baixes temeràries que al final son molt alts via modificats, costos que dupliquen o tripliquen els pressupostos inicials , factures sense dotació pressupostària etc...) no tindrien lloc. Si cal fer modificacions legals per reduir el marge de maniobra, doncs es fan. Com que el ciment és irreversible, el que si que estaria bé és exigir majories qualificades per a obres d´elevat valor i/o baixar els límits per a consultar de forma obligatòria a la població via referèndum.
El tema de la informació i la participació té més suc. Pel que fa a la primera (condició sine qua non de la segona) també està tot inventat però cal fer-ho bé. Una web del govern local (la web de la ciutat és un altra cosa de la que parlaré en l´apartat de cultura) prestigiada i de qualitat, butlletins electrònics, utilització intensiva de les xarxes socials etc.., facilitarien als mitjans de comunicació i als ciutadans disposar d´una informació que no es puga confondre amb la propaganda. Una televisió metropolitana és viable (Rita tancà la municipal amb pèrdues i ningú s´enterà de que la teníem) i té una elevada capacitat de comunicació. El perill que el poder utilitze la informació sempre estarà present però la ciutadania té antídots i ho ha demostrat.
Sens dubte, és a la participació on es presenten més problemes. Una primera qüestió és la de l´àmbit de la representació. Mantenir el simulacre de les actuals Juntes de Districte hauria de durar quatre dies. En 1980 s´aprovà una divisió oficial de la ciutat en districtes i barris- manifestament millorable- però que establia 18 districtes que s´ajusten molt millor a la participació ciutadana, refent-és clar- el reglament. Sobre aquesta base sí que es podria articular la participació, plantejar Pressupostos participatius i que les Juntes tingueren una certa capacitat en fixar les prioritats. Fins i tot jo crec que tots els regidors de l´equip de govern haurien de tindre la responsabilitat política d´un dels districtes, passejar , escoltar i dur propostes a la Comissió de Govern o al Ple. Si hi ha bons gerents i bons caps de servei, els assumptes “sectorials ” es poden resoldre sense que els regidors esdevinguen funcionaris i s´ofeguen entre expedients. En canvi, la seua funció de presència als districtes em sembla vital.
En segon lloc , es manté el problema de quins son els representants i interlocutors ciutadans i quina legitimitat democràtica tenen. Passat els temps dels “Salvem”, caldria aclarir que reformes s´introdueixen a les Associacions de Veïns per a incrementar la seua representativitat i pal·liar el problema de que el representant tendeix a primar de vegades el seu interés com a representant sobre els interessos dels representats( la distorsió de la mediació). A més de les Associacions de Veïns (es podrien nomenar els representants en eleccions democràtiques cada quatre anys modificant la llei electoral?), encara roman el problema de com tractar la infinitat de grups organitzats per a les qüestions més variades. Atendre a tots de forma indiscriminada és molt complicat.
Un organisme ja molt conegut però que es podria revifar i ser útil és el Consell Econòmic i Social de la ciutat on estigueren representants tots els agents urbans rellevants( incloent l´AVE , la CIERVAL, la Fira, La Cambra de Comerç, els sindicats , les Universitats, el Port .. i , per descomptat dels representants dels ciutadans.
A banda del 010, una Oficina de Queixes que responguera als veïns en un plaç raonable i que els comunicara si la seua queixa té solució i en quin plaç aproximat ,seria tal vegada d´agraïr i el dret a la paraula– i a la gravació- als Plenos és un dret a desenvolupar
Per últim, crec que seria de gran interès “copiar” amb intel.ligència, l´experiència desenvolupada a New Yok en Novembre de 2013. Paga la pena reproduïr un text (Perspectivas y Oportunidades de la Ciudad Construida. VV. AA. Dato Variable, 2015) on es parla de l´experiència.
TALKING TRANSITION
Promovido por diez de las fundaciones más importantes de Nueva York y bajo el lema de ‘An open conversation about NYC’s future’, Talking Transition fue un evento dinámico que entre el 7 y el 23 de noviembre de 2013 quiso convertir el periodo entre la elección del nuevo alcalde Bill de Blasio y la inauguración de su mandato –por lo general, días en los que se encaja el equipo de gobierno a puerta cerrada- en un momento para que todos los ciudadanos expresasen qué esperaban de la nueva etapa que daba comienzo y opinasen sobre qué prioridades deberían marcar la agenda política de la ciudad.
A lo largo de dos semanas, Talking Transition tuvo como centro de actividad una gran carpa desmontable situada en el Bajo Manhattan. A la vez, unidades móviles recorrían los cinco distritos y un equipo humano cubría los puntos más transitados de la ciudad. Las redes sociales permitían la participación on-line. De forma continuada, cualquier ciudadano podía acudir a la carpa y rellenar una encuesta electrónica, dejar sus impresiones en un gran muro de expresión ciudadana o grabar un vídeo contando cuáles eran los problemas del barrio en el que vivía o qué posibilidades por explotar veía en la ciudad. Se pretendía así recoger buenas ideas para Nueva York y al mismo tiempo subrayar las preocupaciones más recurrentes dándole voz a quienes viven la ciudad día a día.
Talking Transition vino dinamizado a través de múltiples eventos de diferente formato propuestos por las organizaciones participantes. Cubriendo una gran cantidad de temas de discusión (el acceso a la vivienda, las condiciones laborales o la situación de los indigentes, entre otros tantos) la única condición que se daba era que todas las actividades fomentasen la interacción y el debate. Empresarios, técnicos especializados, académicos y miembros del gobierno participaron en estas conversaciones abiertas junto a más de 50.000 ciudadanos.
Aquestes són, com sempre, algunes idees a discutir, matitzar o a rebutjar sense més. SALUT
Sobre este blog
Josep Sorribes. Professor d´Economia Regional i Urbana en la Universitat de València. Cap de Gabinet de l' Alcaldia de l´Ajuntament de València (1983-1988). El seu darrer llibre : 'Valencia 1940-2014: Construcción y destrucción de la ciudad' (PUV, 2015).
