És probablement una de les editorials menys conegudes de les que han sorgit darrerament, en quantitat (sortosament!) molt abundosa, com els bolets al bosc després d’un temps de pluja. No sé si en el cas de les editorials valencianes i catalanes -la proliferació de petits segells com a via per a donar eixida a energies latents i com a resposta davant la concentració editorial, molt marcada en el cas planetari de Catalunya- es complirà o no aquella “llei” de la dialèctica que ens parla d’un salt de la quantitat a la qualitat, el famós salt qualitatiu. Potser sí, qui sap, i a partir de la dispersió quallaran unes quantes editorials sòlides i ben plantejades, viables i amb capacitat de presència pública sostinguda i penetració comercial. Siga com vulga, benvinguda la proliferació que dona com a resultat projectes editorials tan sorprenents i de tanta qualitat cultural com In Púribus. O com alguns altres segells que ens han ocupat o ens ocuparan en aquestes “Notes de Lectura”.
In Púribus és un projecte molt personal del seu fundador, Joan Dolç. Creada en 2014, començà a publicar el 2015. El primer llibre és del mateix Joan Dolç, Balanç d’existències. Un llibre espectacular, certament, compost per fotografies de l’arxiu personal de l’autor, molt diverses i majorment d’autor desconegut, acompanyades d’una reflexió incisiva a partir del que suggereix la imatge. Segons Joan Dolç assistim a una època de trivialització de la fotografia, de pèrdua de respecte davant de la fotografia. Relaciona això amb els canvis socials i morals dels darrers vint-i-cinc anys, i du a terme una temptativa de balanç fet a manera d’il·luminacions benjaminianes... Joan Dolç aconsegueix moments de gran intensitat i l’encerta en l’acarament de fotografies enormement dispars, però suggeridores, o pertorbadores, i una reflexió personal literàriament molt ben resolta. Difícil d’entendre -o, ai las!, no tant- l’escàs ressò d’aquest llibre.
L’ànima d’In Púribus té una llarga trajectòria en el món dels projectes editorials, del disseny gràfic, de la producció i direcció de documentals, del periodisme i de la fotografia. Entre altres coses, fou director editorial d’una revista única i malauradament desapareguda: Lars, cultura y ciudad. El format i la presentació, la maquetació i la producció (el paper, l’interlineat...) dels llibres, tots els elements tècnics, estan molt cuidats, cosa que es nota i s’agraeix. Joan Dolç compta amb la complicitat d’un seguit d’escriptors i intel·lectuals gens negligibles, com Amadeu Viana, Josep J. Conill o Guillem Calaforra. Inicialment tingué la col·laboració de l’incombustible activista de la cultura Rafa Arnal. Vet ací un nucli interessant, cultural i editorial, de l’Horta Nord. Joan Dolç és d’Alboraia, Rafa Arnal de Tavernes Blanques. (Francesc Bayarri, promotor d’Austrohongaresa, d’Almàssera).
Per la seua banda, els tres primers esmentats -i tants altres, com per exemple Enric Sòria- reberen en el seu moment influències aracilianes, i gosaria dir que, superats els traumes consegüents, prolonguen el millor de la incitació d’un personatge -Lluís V. Aracil- que algun dia hauria de ser reconegut com cal o, millor, situat -ell i la seua obra- en el seu context precís. Un personatge tràgic, autodestructiu, i també destructiu del seu entorn, però amb tocs de genialitat inequívoca i una obra -malgrat l’oralitat predominant i la dificultat d’accés- considerable. No fa gaire temps, vaig veure l’Aracil a la Llibreria La Central del carrer Mallorca (de Barcelona), tot sol, parlant per a ell mateix, i no sé com em va fer evocar altres figures estranyes i malaguanyades, com ara Miquel Bauçà, que han sovintejat en la cultura catalana: trajectòries truncades per l’estretor imposada i, ben sovint, auto-imposada.
Josep J. Conill és un pensador d’envergadura. Té moltes coses a dir. Pel que fa la relació entre llengua i societat, a la realitat i el futur -gens assegurat- d’aquesta llengua nostra, parla amb un coneixement de causa indubtable. Ara bé, els seus interessos van molt més enllà. Ha publicat Sic transit gloria, mindundi i Signes antipersona (Contra la poesia), a In Púribus. Ha conreat de manera insistent l’aforisme, aquesta variant literària de la concentració i el llampec. Amb resultats òptims com es pot comprovar per exemple al primer dels títols esmentats, que traspua la mateixa tensió intel·lectuals que es troba al segon, que inclou reflexions literàries punyents. Un autor que cal seguir. Com també Amadeu Viana, autor de Passeres, un recull de fragments, notes i reflexions d’alt interès. Per la seua banda, Guillem Calaforra -escriptor, sociolingüista, filòleg, musicòleg, traductor- signa la versió catalana -l’única existent- del llibre Màximes i pensaments, d’un autor mític: Chamfort. Increïble la subtilesa, la penetració i la contundència d’aquests pensaments chamfortians. Una mostra: “Definició d’un govern despòtic: un ordre de coses en què el superior és vil, i l’inferior, envilit.” Chamfort (1741-1794) és un representants arquetípic del que coneixem com “els moralistes francesos”, molt valorat per Josep Pla, i que convé llegir, per pur plaer i, si més no, per a no descobrir mediterranis... La traducció de Calaforra és, com sempre, magnífica.
Els darrers títols publicats per In Púribus són La síndrome de Lot, d’Anna Salomé (Castelló, 1964), i Extraviari, de Josep Maria Domingo. El primer hauria de ser un llibre revelació d’una autora encara no gens coneguda però que demostra dots i qualitat de narradora excepcional. De la matèria de Kafka, diríem, aquestes narracions sobre l’absurd i l’estranyament vital ens transporten al terreny de la literatura de debò. Extraviari, de Josep Maria Domingo, és un recull de narracions breus, a estones poètiques, a estones tocades per l’humor, que fan de molt bon llegir, perquè darrere hi ha reflexió i batec de vida. Dues propostes narratives, doncs, que enriqueixen el panorama literari valencià. Per cert, Domingo també és nat a l’Horta Nord, i és un gran traductor.
En definitiva, una editorial que aposta per la cultura. Amb majúscules. Sense inhibicions ni concessions. Llibres de qualitat, d’alta cultura, que haurien de ser buscats i llegits per un públic tipus happy few, per descomptat, però més extens del que sovint pensem. El problema és si se n’assabenta, si li arriben aquesta mena de propostes. Sense retroalimentació mediàtica i enmig de l’allau de suggestions de tota mena, la comesa és ben difícil. El circuit no funciona, està tallat. Caldria saber a més si al nucli central del mercat cultural en la nostra llengua, allà on és més dens, hi arriben. Sembla que no. En part per la clàssica mandra i la desorientació dels operadors i mentors culturals de la suposada metròpoli, però també per les greus mancances de consolidació i projecció que pateix el sector editorial valencià en el seu conjunt.
Per a no frustrar aquest desplegament de talent i energia intel·lectual, convindria disposar d’uns dispositius més potents. I d’una política del llibre, propulsada des de la direcció general corresponent de la Conselleria de Cultura, més atenta a la realitat, les necessitats i sobretot les possibilitats d’una indústria cultural de primer ordre com la que representen les editorials valencianes. ¿Per a quan una estratègia sòlida i acordada per a fer del País Valencià el tercer pol editorial de l’Estat espanyol?
0