Diabetis, neurastènies i gastroenteritis: les afeccions que van arrasar amb els presos a les presons franquistes
LLEGIR EN CASTELLÀ
“Tot l'edifici feia olor d'engrut. Els calabossos del pati eren repugnants, allà s'amuntegaven presos sobre matalassos porcs, estesos a terra; una mica més confortables els del pis superior. No es podia estar a prop dels vàters per la seva olor nauseabunda. Vàters? Habitacions àmplies amb un solc contra la paret on s'alineaven els necessitats i pel qual circulava aigua”. Així narra la seva estada a la presó Odón de Buen, considerat el fundador de l'oceanografia espanyola, que a la primera dècada del segle XX va posar en funcionament el laboratori de biologia marina de Porto Pi (Palma), on el va sorprendre l'esclat de la Guerra Civil.
Odón de Buen va ser perseguit amb ferotgia pel franquisme i detingut pels militars revoltats contra la República. El començament de la Guerra Civil el va sorprendre al laboratori de Palma, on s'havia instal·lat uns dies abans, i després del seu arrest, va ser empresonat a la presó provincial de Palma, situada en un antic convent dels Caputxins. Allà va estar pres prop d'un any, però en va tenir prou per conèixer les condicions insalubres en què convivien els reclusos. “Vaig veure morir un d'ells al meu costat, escoltant amb viu dolor els desvaris de la seva ment”, relata a les seves memòries. Es referia a Pedro Cañellas Sureda, veí del municipi mallorquí de Santa Maria, que va ingressar a la presó procedent del vapor Jaume I, on els presos s'amuntegaven en les més precàries condicions sanitàries.
Tal com explica la historiadora Margalida Roig Sureda al seu llibre Les malalties als centres penitenciaris de Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra (2024, Lleonard Muntaner), la pèssima situació en què es trobaven els reclusos va provocar que, de mica en mica, aquests anessin emmalaltint. “Les autoritats havien disposat els presoners als cellers del vaixell. A mesura que avançaven els dies s'anaven amuntegant més i més homes; no cabien, estaven molt estrets, no tenien ni matalassos per dormir”, assenyala Roig. Sense ventilació, sense espai, sense les condicions necessàries per netejar-se, eren el còctel necessari per a la propagació i l'aparició de malalties.
Les autoritats havien disposat als presoners en els cellers del vaixell. A mesura que avançaven els dies s'anaven amuntegant més i més homes; no cabien, estaven molt estrets, no tenien ni matalassos per a dormir
“El contagi per malalties estava a l'ordre del dia”
“El contagi per malalties estava a l'ordre del dia”, subratlla la historiadora mallorquina, la recerca de la qual s'enfoca principalment a la sanitat durant la Guerra Civil. En el cas de la presó provincial de Palma, on va ser reclòs Odón de Buen, el recinte es va omplir ràpidament de presos polítics.
El juliol de 1936, Manuel Goded, acabat de proclamar comandant militar de Balears, havia declarat l'estat de guerra a les illes i havia assumit el control absolut de Mallorca i Eivissa. Des d'aquell moment, es va desencadenar una dura repressió que ja havia estat planificada mesos abans del conflicte, com apunta, per part seva, l'historiador Bartomeu Garí: la repressió va ser perfectament executada per falangistes, militars, autoritats civils, xarxes clientelars de dretes, capellans i, fins i tot, per familiars de les mateixes víctimes. En aquest context, van entrar en escena els camps de concentració i la utilització dels presos franquistes per erigir i acomodar les infraestructures als interessos dels colpistes.
No en va, una nota oficial publicada al Correo de Mallorca l'1 de desembre de 1936 advertia: “No es mantindrà a les presons, amuntegats i ociosos, els enemics d'Espanya. Queden moltes carreteres per fer per permetre aquest luxe. Han robat molt d'or per tractar-los amb tanta finesa. A Mallorca ja s'està començant”. Amb Palma com a punt estratègic en el desenvolupament de la guerra en servir de base naval i aèria de les tropes franquistes, les autoritats van començar a habilitar diferents espais de la ciutat -i de la resta de Balears- per utilitzar-los com a presons i dipòsits de detinguts.
Una nota oficial publicada al Correo de Mallorca l'1 de desembre de 1936 advertia: 'No es mantindrà en les presons, amuntegats i ociosos, als enemics d'Espanya. Queden moltes carreteres per fer per a permetre aquest luxe. Han robat molt d'or per a tractar-los amb tanta finesa. A Mallorca ja s'està començant
“Si Espanya es va convertir en una immensa presó, Mallorca ho va ser per partida doble arran de la seva condició insular i la quantitat de camps que van marcar tota la seva geografia”, assenyala el també historiador Jaume Claret Miranda al pròleg al llibre Esclaus oblidats. Els camps de concentració a Mallorca, de Maria Eugènia Jaume i Esteva (2019, Documenta Balear), un dels darrers treballs duts a terme al voltant d'aquests centres de reclusió.
Mallorca, un lloc de “por” i repressió
La investigadora assenyala que l'illa va ser un lloc on la repressió i la por van ser fortament aplicats a amplis sectors de la societat: “Humiliacions públiques, morts, empresonaments... Van ser moltes les persones que van acabar eliminades”. Els que no van ser assassinats, assenyala, van ser tancats a presons on van patir tota mena de tortures i altres van acabar als camps de concentració: “Serien els encarregats de construir el nou Estat”.
Com explica Roig Sureda, a mesura que avançava la contesa, s'incrementava el nombre de malalts, ja fos de forma directa per la violència de la guerra, com en el cas dels bombardejos, o per la decadència de la higiene i l'alimentació. En aquest context, l'Hospital Provincial va ser la institució encarregada de rebre els presos malalts, tal com assenyala José Tomás Monserrat al seu llibre Metges i societat. Mallorca, 1936-1944 (El Tall editorial) i recull la historiadora. Tot i això, la manca de recursos i d'atenció institucional va assotar l'hospital, i va sumar la depuració que va patir el cos sanitari per la qual “molts dels professionals van ser apartats dels seus treballs i, fins i tot, enviats a la presó pels seus enllaços amb el republicanisme”.
A mesura que avançava la contesa s'incrementava el nombre de malalts, ja anés de manera directa per la violència de la guerra, com en el cas dels bombardejos, o per la decadència de la higiene i l'alimentació
A la presó provincial, Odón de Buen observava el que passava al seu voltant. La Reial Acadèmia d'Història assenyala que, després de ser empresonat per les autoritats militars, el fet que el seu fill Sadí de Buen —metge i investigador que havia arribat a ser cap del Servei Antipalúdic d'Espanya— fos assassinat a Còrdova al començament de la contesa, va debilitar el seu ànim i va agreujar la seva malaltia (patia cataractes i una forta diabetis). A finals de setembre del 1963, va ser diagnosticat de 'diabetis sacarina' i, a l'octubre d'aquell any, va veure com ingressaven Antonio Espina, governador civil en el moment del cop d'estat.
'Vagotonisme' i neurastènies
Com explicava Espina i fa constar Roig Sureda, Espina va ingressar una nit procedent de la presó que s'havia instal·lat a la Bateria de Sant Carles “perquè s'havia intentat suïcidar”. “Desgraciadament, els arxius ens indiquen que, malgrat que és cert l'episodi de l'intent de suïcidi, no seria la causa del seu primer ingrés l'octubre del 1936”, prossegueix la historiadora: el diagnòstic d'aquell dia va ser 'vagotonisme', definida com una malaltia genètica del nervi vague.
Un any després, tots dos continuaran detinguts i, de nou a l'hospital, Espina seria diagnosticat de 'neurastènia'. Al registre es va anotar que havia de ser enviat al manicomi. Altres presos van haver de ser atesos per infeccions intestinals, íntimament relacionades amb l'alimentació i amb complicacions com la gastroenteritis o les obturacions del sistema digestiu, la recepta per als quals era un canvi de dieta que no podien obtenir als centres penitenciaris. “Els condemnats a dieta es lamentaven que no els alimentaven prou i encara intentaven burlar la prescripció mèdica traient llaminadures, atemptatòries a la seva salut”, escriu Odón a les seves memòries.
Altres presos van haver de ser atesos per infeccions intestinals, íntimament relacionades amb l'alimentació i amb complicacions com la gastroenteritis o les obturacions del sistema digestiu, la recepta per als quals era un canvi de dieta que no podien obtenir en els centres penitenciaris
Can Mir, una de les presons més tràgiques i fosques
Mentrestant, a mitjans de 1936, un magatzem de fustes situat a les cèntriques Avingudes de Palma –des d'on la ciutat va començar a expandir-se després de l'enderroc de les muralles renaixentistes que la cercaven fins ben entrat el segle XX– es va convertir en una de les presons més fosques i tràgiques de la repressió franquista a Mallorca. Ubicada al mateix lloc on actualment s'aixeca la popular sala Augusta –a la presó de Can Mir s'entrava pel mateix accés que cada any travessen milers de cinèfils–, va albergar durant cinc anys més de 2.000 presos, la majoria vinculats a associacions obreres i partits d'esquerres. La nau, d'uns mil metres quadrats, va arribar a confinar al mateix temps, en un “ambient nauseabund”, 1.004 presoners “donant incessants voltes per aquell antre”, com va deixar constància un dels interns que va romandre darrere de les seves reixes, el músic, escriptor i polític Lambert Juncosa.
Can Mir, propera a l'estació del tren de Sóller i a la presó provincial, aquesta última instal·lada al convent dels Caputxins, es va convertir en una de les presons més ombrívoles de l'illa: gairebé sense contacte amb l'exterior, els presos convivien sense cap condició higiènica ni sanitària, sota un fred extrem a l'hivern, amb un núvol permanent de pols planejant sobre ells, sotmesos a una extrema pressió psicològica i pràcticament en penombra, perquè les bombetes, al voltant de les que voletejaven les ratapinyades, amb prou feines il·luminaven i els finestrals situats a la part superior tampoc deixaven traslluir la claredat.
En el cas d'Odón de Buen, després d'un any de presó i després de dur a terme diverses gestions del Govern de la República, es va aconseguir el seu bescanvi per la germana i la filla (Pilar) del general Primo de Rivera, amic seu des de la infantesa. Va passar a Barcelona, on se'l va nomenar president del Consell Superior de Cultura, i, finalitzada la guerra, va residir durant un temps a la localitat francesa de Banyuls sur Mer, on el 17 d'agost de 1940 va començar a escriure les seves memòries.
0